50 anys de "Blueprint"

Un d'aquells músics irrepetibles que mereixien més reconeixement de l'obtingut amb vida. Rory Gallagher va ser sense cap mena de dubte un dels grans guitarristes de la seva generació, també un dels exponents més genuïns del blues rock en aquest costat de l'Atlàntic durant la dècada dels 70. El 1973, sense anar més lluny, va publicar dues obres essencials en qüestió de mesos. La primera va ser "Blueprint", el seu tercer àlbum d'estudi, que va sortir del forn avui fa exactament 50 anys.

L'acompanyaven el sempre fidel Gerry McAvoy al baix i, com a noves incorporacions, el teclista Lou Martin i el bateria Rod de'Ath. I el repertori era absolutament apoteòsic. Del rock robust de la inicial "Walk on Hot Coals" al boogie corpulent de "Hands Off", passant pels aires barrocs de "Daughter of the Everglades" o la lectura acústica del "Banker's Blues" de Big Bill Broonzy. El novembre d'aquell mateix 1973 va acabar d'arrodonir la jugada amb l'igualment essencial –i encara més definitiu- "Tattoo".

Chris Barber (1930-2021)

CHRIS BARBER
(1930-2021)

Abans del mod (modern) jazz hi va haver el trad (traditional) jazz. I si bé el fenomen mod va venir a representar al Regne Unit la fi de la postguerra i l'inici dels lluminosos anys 60, les bases d'aquesta dècada no s'entendrien en termes musicals sense el paper que hi va jugar un dels noms de capçalera del trad jazz, el trombonista i contrabaixista Chris Barber. Més enllà d'esdevenir un dels grans ambaixadors del jazz en aquest costat de l'Atlàntic, va contribuir a generar la febre de l'skiffle durant la dècada dels 50 i, posteriorment, l'explosió rhythm & blues que va definir bona part dels 60.

Va ser ell qui va descobrir a Lonnie Donegan, màxim referent de l'skiffle al Regne Unit, que va gravar la seva celebrada lectura de la peça tradicional nord-americana "Rock Island Line" –la peça que va desencadenar la febre de l'skiffle- mentre formava part de la banda de Barber, qui va tocar el contrabaix en aquella sessió. Corria l'any 1955 i als Estats Units tot just començava a popularitzar-se allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere que arrelaria a la Gran Bretanya justament a partir de l'skiffle. També va ser en aquest terreny, el de l'skiffle, on va debutar un jove Alexis Korner a qui Barber ajudaria a enfilar la seva carrera abans d'esdevenir el pioner del blues britànic.

De fet, Korner –com John Mayall i la resta de pioners del blues a la Gran Bretanya- va descobrir aquest gènere de la mà del propi Barber, que en va esdevenir un dels primers grans difusors al Regne Unit tot participant activament de la promoció de gires de tòtems afroamericans com Muddy Waters o Big Bill Broonzy. Malgrat tot, el trombonista no va deixar mai l'àmbit del jazz, interactuant amb gegants d'ambdós costats de l'Atlàntic i consolidant-se com un dels seus grans referents a la Gran Bretanya. Va ser també ell qui va descobrir vocalistes com Ottilie Patterson, amb qui es va arribar a casar. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Tres astres del blues barceloní

Casas, Pi de la Serra i Cumellas, ahir al Teatre Grec.

QUICO PI DE LA SERRA amb AMADEU CASAS i JOAN PAU CUMELLAS

La Mercè 2020 @ Teatre Grec, Barcelona

26 de setembre de 2020

Lliçó magistral i a tres bandes d'història del blues més genuïnament barceloní, la que va tenir lloc ahir al migdia al Teatre Grec en el marc de les festes de la Mercè. Quico Pi de la Serra, pioner i gran difusor del gènere a casa nostra, acompanyat per dos autèntics pilars de la música d'arrel afroamericana en aquestes latituds com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica). Parlar de noms de referència és quedar-se curt quan s'enfilen a l'escenari tres figures que serien contemplades com a autèntics tresors nacionals en qualsevol altre país del nostre entorn.

El repertori es va basar en el catàleg de Pi de la Serra, titular del cartell de l'esdeveniment i nexe per excel·lència entre la cançó d'autor d'arrel francòfona i el blues d'escola Big Bill Broonzy –per motius evidents, la balança es va decantar ahir envers aquest segon vessant, versió inclosa de "Hey Hey"-. Títols com "La cultura", "El burro i l'àguila real", "L'home del carrer" o "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", textos escrits dècades enrere que encara avui parlen de l'ara i l'aquí, i passatges instrumentals que van invocar misteris tan ancestrals i arrelats com l'ofici honrat ahir des de l'escenari del Grec.