50 anys de "Tattoo"

Una de les imatges que em solen venir al cap quan algú cita el nom de Rory Gallagher és la caràtula de "Tattoo", el seu quart àlbum i una de les obres més essencials de l'irrepetible guitarrista irlandès, publicat tan sols mig any després de l'igualment notable "Blueprint". Un d'aquells discos que entren per la vista i que un cop escoltats ja no et deixen anar mai més. Va veure la llum l'11 de novembre de 1973, avui fa 50 anys. L'àlbum de la torrencial "Tattoo'd Lady" i del blues robust de "Cradle Rock", amb aquella base rítmica que beu directament de Bo Diddley i aquells àcids repunts d'orgue. També dels passatges orgànics de "20:20" i dels gloriosos set minuts d'"A Million Miles Away". "Tattoo" és el treball que va consolidar la formació de Gerry McAvoy (baix), Lou Martin (teclats) i Rod de'Ath (bateria) com a banda de suport de Gallagher.

50 anys de "Blueprint"

Un d'aquells músics irrepetibles que mereixien més reconeixement de l'obtingut amb vida. Rory Gallagher va ser sense cap mena de dubte un dels grans guitarristes de la seva generació, també un dels exponents més genuïns del blues rock en aquest costat de l'Atlàntic durant la dècada dels 70. El 1973, sense anar més lluny, va publicar dues obres essencials en qüestió de mesos. La primera va ser "Blueprint", el seu tercer àlbum d'estudi, que va sortir del forn avui fa exactament 50 anys.

L'acompanyaven el sempre fidel Gerry McAvoy al baix i, com a noves incorporacions, el teclista Lou Martin i el bateria Rod de'Ath. I el repertori era absolutament apoteòsic. Del rock robust de la inicial "Walk on Hot Coals" al boogie corpulent de "Hands Off", passant pels aires barrocs de "Daughter of the Everglades" o la lectura acústica del "Banker's Blues" de Big Bill Broonzy. El novembre d'aquell mateix 1973 va acabar d'arrodonir la jugada amb l'igualment essencial –i encara més definitiu- "Tattoo".