Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

Broderick Smith (1948-2023)

BRODERICK SMITH
(1948-2023)

Nascut al Regne Unit tot i que establert a Austràlia des dels 11 anys, Broderick Smith va ser un músic de llarga i eclèctica trajectòria a la terra dels cangurs. Durant la dècada dels 70 va encapçalar com a cantant i harmonicista el grup de blues rock Carson i, posteriorment, la banda de country rock The Dingoes. Ja durant els 80 va liderar la seva pròpia formació, Broderick Smith's Big Combo, i durant la dècada dels 90 va començar a alternar la música amb actuacions al cinema i a la televisió. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

Tony McPhee (1944-2023)

TONY McPHEE
(1944-2023)

Potser no sigui la cançó més representativa del so dels Groundhogs, però és un dels títols més reconeguts del seu repertori, i el seu discurs segueix tan vigent avui com cinc dècades enrere. "Thank Christ for the Bomb", la peça que titulava el tercer àlbum dels britànics –publicat el 1970-. Un exercici de folk auster que contrastava amb el blues d'alta tensió marca de la casa. I una lírica tan punyent com irònica, que ve a recordar-nos l'absurd de la guerra a partir d'esdeveniments com les dues guerres mundials del segle XX o l'aparició de la bomba atòmica.

Formats al sud de Londres el 1963, els Groundhogs van foguejar-se en múltiples escenaris de la capital del Regne Unit, en ocasions arribant a acompanyar gegants de l'altre costat de l'Atlàntic com John Lee Hooker o Champion Jack Dupree, abans de debutar amb aquell monumental exercici de monolític blues rock que va esdevenir "Scratching the Surface" (1968). A partir d'aleshores es van dedicar a eixamplar els horitzons més àcids del gènere. Tony McPhee era el guitarrista i cantant del grup, també el seu principal compositor. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Jon Povey (1942-2023)

JON POVEY
(1942-2023)

La trajectòria dels Pretty Things va estar marcada per la mala sort. Un dels combos més salvatges, genuïns i originals del rhythm & blues britànic dels 60, pilar del rock psicodèlic que es va consolidar durant la segona meitat de la mateixa dècada i actor de pes del rock més incorruptible a partir d'aleshores, el grup encapçalat per Phil May i Dick Taylor hauria merescut molt més reconeixement de l'obtingut. És clar que el seu estatus gairebé de culte els va permetre tocar sempre de peus a terra i mantenir-se fidels a ells mateixos.

No van omplir mai estadis, però en canvi van lliurar en ple segle XXI obres tan rodones com "Balboa Island" (2007). Com aquest disc és com haurien d'haver sonat els Stones aleshores, va escriure al seu dia un crític musical britànic. I qui ho volgués entendre ho va fer a la primera. Si ara fa pràcticament tres anys justos perdíem a May, el seu vocalista, aquesta setmana ens hem hagut d'acomiadar de qui va ser-ne el teclista durant bona part de la seva trajectòria, Jon Povey.

Hi va entrar just a temps de gravar "Emotions" (1967), el tercer àlbum de la banda i l'inici de la seva escalada psicodèlica. Va participar a les sessions d'obres capitals com "S.F. Sorrow" (1968) –considerat com un dels primers exemples d'òpera rock- o "Parachute" (1970). I malgrat ser intermitent la seva presència a la formació al llarg de les dècades, va enregistrar tots els discos fins al citat "Balboa Island". Després va deixar el grup. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Blues sense artificis

NORTH MISSISSIPPI ALLSTARS
Festival Blues & Ritmes
Teatre Margarida Xirgu, Badalona

1 d'abril de 2023

La puresa del blues, amb una dosi extra d'injecció elèctrica i sense cap artifici. Una d'aquelles bandes que haurien d'omplir grans recintes però per algun motiu tenim el privilegi de poder degustar de prop. North Mississippi Allstars van desembarcar la nit passada a Badalona amb format de duet –el nucli fundacional que completen els germans Luther i Cody Dickinson a la guitarra i la bateria, respectivament-. Tot plegat en el marc d'un festival, el Blues & Ritmes, del qual sembla fet a mida un combo que es capbussa en les formes més essencials de la música d'arrel nord-americana per sortir-ne parlant amb veu pròpia.

El d'ahir era l'únic concert que tenien programat enguany al continent europeu –la qual cosa feia que el privilegi encara fos més gran, també fa venir ganes de dedicar un monument als promotors del Blues & Ritmes-. Una cita molt esperada –feia deu anys que els Dickinson no actuaven als escenaris catalans- que coincidia amb el primer aniversari del seu darrer treball, un "Set Sail" (2022) que els havia valgut el Grammy al Millor Àlbum de Blues Contemporani –una dada que em sembla anecdòtica tenint en compte la trajectòria d'aquest parell, però aquí la deixo-.

I sí, se suposava que venien a presentar l'obra en qüestió. Però a l'hora de la veritat van fer el que els va donar la gana, i així de bé va sortir la cosa. Sense necessitat de cap mena de posat ni d'impostació, amb tot l'ofici que acumulen a l'esquena però amb l'actitud de qui simplement surt a l'escenari a fer allò que li ve de gust, van improvisar sobre la marxa un repertori on no van faltar encerts com "Up and Rolling" –amb homenatge inclòs al "Mountain Jam" dels Allman Brothers-, "Meet Me in the City" o "Call that Gone", tampoc cites a referents com Bukka White –aquell "Shake'em on Down" que gairebé s'han fet seu-. Al cap de dues hores, un tornava a casa amb la sensació d'haver presenciat quelcom que no passa cada dia.

Larkin Poe - "Blood Harmony" (2022)

Difícilment rebentarà les llistes d'èxits d'un món ja definitivament –i malauradament- entregat als productes efímers i de consum ràpid, però si parlem estrictament de música –i més concretament de rock i de tots els seus registres perifèrics- no hi ha cap dubte que Larkin Poe és un dels grups del moment. La banda que encapçalen Rebecca i Megan Lovell ja forma part d'aquella tradició de músics que han sabut sonar contemporanis –i amb veu pròpia- tot mantenint-se fidels a unes arrels tan profundes com les del blues i tots els seus derivats.

Les de Calhoun, Georgia, publicaven la tardor passada el seu sisè àlbum, "Blood Harmony" (2022), al mateix temps que anunciaven una gira mundial que va començar el mes de gener als Estats Units i que les mantindrà ocupades fins a finals d'aquest 2023 –el penúltim concert serà el 7 de novembre a la sala Razzmatazz de Barcelona-. Sí, aquelles germanes que no fa pas tants anys ens sorprenien tocant versions des de casa seva, anuncien ara concerts a pràcticament un any vista en sales de gran capacitat –i fins i tot posen a la venda passis VIP a preus obscens, però aquest seria un altre tema, signe dels temps que està vivint la indústria de la música en directe-.

Sigui com sigui, ve de gust assistir a un concert d'una banda que mai havia sonat tan fresca, sòlida i segura d'ella mateixa com en aquestes onze pistes. Un repertori que conjuga la pantanosa electricitat de la peça titular amb aquest cant a les bondats de la seva terra que és "Southern Comfort", el country rock urgent de "Georgia Off My Mind" amb la disbauxa glam d'"Strike Gold", el rock'n'roll sense adulterar de "Kick the Blues" amb la musculatura hard rock de "Summertime Sunset", o la crepuscular balada "Lips as Cold as Diamond" amb aquest himne d'estadi que podria esdevenir perfectament "Bad Spell" –a Jack White li hauria d'encantar-. Serà o no serà el seu millor disc, però a veure qui s'atreveix a portar-li la contrària.

50 anys de "Houses of the Holy"

Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

Victor Brox (1941-2023)

VICTOR BROX
(1941-2023)

Teclista, guitarrista i cantant –també tocava diversos instruments de vent-. Admirat per la plana major del rock de finals dels 60 i principis dels 70, i reclamat per bona part de la mateixa tant a l'estudi com en directe. Però malgrat tot un d'aquells noms sovint obviats pel gran públic. Victor Brox es va donar a conèixer al capdavant de The Aynsley Dunbar Retaliation, el projecte paral·lel de blues rock amb segell britànic que va impulsar Aynsley Dunbar mentre encara era el bateria titular dels Bluesbreakers de John Mayall –el grup va compondre i gravar la versió original de "Warning", peça versionada per Black Sabbath al seu debut homònim de 1970-. També va ser la veu del sacerdot Caifàs a la banda sonora original de "Jesus Christ Superstar" (1970), va encapçalar el seu propi combo –Victor Brox Blues Train- i va tocar amb gegants com Dr. John, Jimi Hendrix, Graham Bond, Eric Clapton, Screaming Lord Sutch, Ian Gillan o el mateix Mayall. Hendrix va dir que era el seu cantant blanc de blues preferit. Ha mort a l'edat de 81 anys.

50 anys de "Blueprint"

Un d'aquells músics irrepetibles que mereixien més reconeixement de l'obtingut amb vida. Rory Gallagher va ser sense cap mena de dubte un dels grans guitarristes de la seva generació, també un dels exponents més genuïns del blues rock en aquest costat de l'Atlàntic durant la dècada dels 70. El 1973, sense anar més lluny, va publicar dues obres essencials en qüestió de mesos. La primera va ser "Blueprint", el seu tercer àlbum d'estudi, que va sortir del forn avui fa exactament 50 anys.

L'acompanyaven el sempre fidel Gerry McAvoy al baix i, com a noves incorporacions, el teclista Lou Martin i el bateria Rod de'Ath. I el repertori era absolutament apoteòsic. Del rock robust de la inicial "Walk on Hot Coals" al boogie corpulent de "Hands Off", passant pels aires barrocs de "Daughter of the Everglades" o la lectura acústica del "Banker's Blues" de Big Bill Broonzy. El novembre d'aquell mateix 1973 va acabar d'arrodonir la jugada amb l'igualment essencial –i encara més definitiu- "Tattoo".