Sense data de caducitat

POKEY LAFARGE + SALLIE FORD

Music Hall, Barcelona

29 d'octubre de 2015

Em posa Sallie Ford. Ho dic de debò, em posa moltíssim. Em posen les seves ulleres i sobretot la manera com les porta, més pròpia d'una bibliotecària de les d'abans que no pas de l'estrella del rock que porta a dins -que hi és i no s'està quieta, per molt que ella provi d'amagar-la-. Em posa la manera com fa semblar fàcil allò que en realitat resulta més aviat difícil. Em posa el to desenfadat amb què afronta un repertori que és pura dinamita i em posa que a mig concert canviï la guitarra pel baix com qui no vol la cosa. Em posa que en menys d'una hora siguin capaces, ella i la secció rítmica femenina que l'acompanya en absència de The Sound Outside, de fer ballar el personal i a la vegada expandir horitzons mentals amb un final psicodèlic d'alçada. Em posen cançons com "I Swear" o "Danger", la primera perquè diu el que ha de dir i la segona perquè és una de les millors píndoles de rock'n'roll sense data de caducitat concebudes en el que portem de segle.

I també em posen Pokey LaFarge -cap de cartell la nit passada- i la banda de sis músics que l'acompanya. Ell, perquè és un d'aquells entertainers que només es crien als Estats Units. Per la gràcia i el desvergonyiment amb què s'adreça al respectable entre cançó i cançó, però sobretot per haver parit un discurs únic, personal i intransferible a partir de gèneres que van viure la seva màxima esplendor molt abans que el rock'n'roll entrés a escena. Hillbilly, honky tonk, jump blues, western swing, dixieland jazz, skiffle i fins i tot aires mexicans a "Goodbye, Barcelona" -composta després de la primera visita del nord-americà a casa nostra-. I la banda -guitarra, contrabaix, bateria, banjo, washboard, secció de vents i el que faci falta-, per com eleva el repertori a cotes estratosfèriques. Pels frenètics duels entre la trompeta i el saxofon, i entre la bateria i el contrabaix. I per l'orgia de colors en què va desembocar aquell entrecot amb salsa dixie que és "Central Time". "Quan veus músics com aquests t'adones de tota la merda que proven d'endinyar-nos", comentava la noia del meu davant en ple atac d'èxtasi. I crec que tenia raó.

Sallie Ford.

Pokey LaFarge.

Sallie Ford & The Sound Outside debuten a Barcelona

SALLIE FORD & THE SOUND OUTSIDE

Razzmatazz 3, Barcelona

27 de novembre de 2012

Ocasió d’autèntic luxe. Sala petita, nit de dimarts i pluja intensa que conviden els més mandrosos a quedar-se a casa, una entrada el preu de la qual no arriba als quinze euros i tan sols una cinquantena de persones entre el públic. I el més important, un grup que trepitja per primera vegada Barcelona quan encara ho té (gairebé) tot per dir. Sallie Ford & The Sound Outside van desplegar la nit passada tot el seu arsenal de rhythm & blues i rock’n’roll primitiu amb la frescor i l’espontaneïtat de qui encara al·lucina en comprovar que el respectable se sap de memòria les lletres de protohimnes com “Danger” -aquella infecciosa línia de baix va ser suficient per a posar la sala de potes enlaire-, “Cage” o tota una declaració de principis com “I Swear”. Sí, tan sols vam ser uns cinquanta els que ens vam acostar a la sala 3 de Razzmatazz per a escoltar un grup del qual tot just es comença a parlar per aquestes latituds. Però durant gairebé una hora i mitja, aquells cinquanta vam saber que ens trobàvem al lloc adequat i que era la resta de la humanitat qui no s'adonava d'allò que es perdia. Cinquanta afortunats que un dia podrem dir “Jo hi vaig ser”, conscients del caràcter irrepetible d’aquella primera presa de contacte amb el quartet de Portland (Oregon). Perquè passi el que passi, i malgrat totes les alegries que aquesta gent de ben segur ens donarà en un futur no gaire llunyà, la virginitat només es perd una vegada.

Audio: "Cage" - Sallie Ford & The Sound Outside