Country sense embuts

JESSE DANIEL
Razzmatazz 3, Barcelona

11 de juliol de 2023

La història de Jesse Daniel podria servir perfectament de base per al guió d'un d'aquells biopics que tant es porten últimament a Hollywood. Un punk rocker que va pel mal camí decideix fer net de tots els seus vicis i addiccions, acaba trobant refugi en la música country, i comença una carrera a títol personal que el perfila com un dels valors més segurs d'aquest estil en temps present. Però més enllà de la biografia de pel·lícula, els arguments a favor d'aquest californià establert a Texas són les seves cançons, també un directe tan solvent i incontestable com el que va desplegar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz en el seu debut als escenaris barcelonins.

Com el nostre bon amic i veí Joe Fields, Daniel fa country sense colorants ni conservants, però sobretot sense eufemismes. No el sentiran vostès parlar d'Americana ni de cap altra etiqueta que pugui donar peu a malentesos. Tant a l'escenari com a les entrevistes fa servir sense embuts el terme country per expressar la seva vocació, però també la raó de ser d'un repertori que beu del més genuí Bakersfield Sound i que efectivament evoca tota l'essència dels clàssics sense arribar –ni molt menys- a fer olor de naftalina. Cançons amb gust de cervesa freda i llums de neó brillant sobre un terra de fusta. Cites a Merle Haggard i Waylon Jennings, Telecasters que fan twang, i una banda tan robusta i dinàmica com un eighteen wheeler enfilant la Interestatal 40 –a destacar la guitarra solista d'Austin Roach i la pedal steel de Caleb Melo-.

Daniel va aterrar a Barcelona en el marc d'una breu gira europea que tindrà com a parada central el segovià Huercasa Country Festival i que li serveix per presentar el seu darrer àlbum, el directe "My Kind of Country - Live at The Catalyst" (2022). Espina dorsal d'un repertori que va repassar tota la seva producció d'estudi –tres discos en total- i on els encerts es van comptar a grapats. De la brisa refrescant de "Champion" al honky tonk gran reserva de "Bringin' Home the Roses" i els aires tex mex d'"El Trabajador", passant per aquest parell d'himnes en potència que són "Rollin' On" i "Clayton Was a Cowboy". Acabat el concert, el mateix Daniel es va situar a la sortida del local i va saludar un per un a tots els assistents. Un d'aquells detalls que marquen diferències. Les estrelles es fan així, ni més ni menys.

Devon Allman amb Duane Betts

Devon Allman.

Era un d'aquells somnis que molts esperaven veure realitzats, però finalment no va poder ser. La mort de Gregg Allman ara fa poc més d'un any va tancar per sempre més les portes a una hipotètica reunió de The Allman Brothers Band amb un Dickey Betts que havia abandonat el vaixell fa gairebé dues dècades per diferències amb el propi Allman. Que les relacions entre l'un i l'altre havien estat inexistents durant tot aquest temps no és pas cap secret, i precisament per això té tant de valor que els seus respectius fills hagin decidit sumar esforços en una gira que aquests dies recorre el Vell Continent i que el proper 20 d'agost passarà per la sala Razzmatazz 3 de Barcelona -ciutat on, per cert, mai va arribar a actuar la banda mare-. Devon Allman i Dickey Betts, la nova generació d'una dinastia clau per a entendre les arrels i l'evolució del Southern Rock, junts en un mateix escenari amb tota la càrrega simbòlica que això comporta. El primer com a cap de cartell i el segon com a convidat, cadascú interpretant el seu propi repertori i tots dos culminant plegats la vetllada amb una jam session on pot passar qualsevol cosa i on de ben segur sonaran clàssics d'Allman Brothers.

Recomanació: We Are Möno a Razzmatazz 3

Van ser una de les bandes de rock'n'roll més potents, sòlides i definitives que es van poder escoltar a Barcelona durant la passada dècada. La seva actitud era a prova de qualsevol projectil inventat i per inventar, les seves cançons t'atrapaven des del minut zero i els seus directes eren experiències absolutament inoblidables. Es deien Möno, estaven encapçalats per una bèstia escènica sense igual que responia al nom d'Oscar Moon i van ser capaços de signar peces tan absolutament rodones com "Hammer", "Samurai" o "On the Road". Guitarres enceses, ritmes urgents, melodies infeccioses i un discurs que tant podia mirar a T.Rex com a Turbonegro, als Stooges més animals com als primers Strokes, a The Cure com a Backyard Babies.

Möno van dir adéu ara fa sis anys en la que va ser una de les pitjors notícies per a una escena, la barcelonina, que no anava precisament sobrada de bandes d'aquesta mena. Per sort, han decidit tornar. Amb un altre nom, We Are Möno, però amb la mateixa energia i les mateixes ganes d'incendiar qualsevol escenari que se'ls posi al davant. Amb un nou vinil sota el braç -"We Are Möno" (2018)- que recopila el millor dels tres discos d'estudi publicats entre 2005 i 2012. I amb un concert (molt) especial que tindrà lloc aquest dissabte, 28 d'abril, a la sala 3 de Razzmatazz. Si mai els van arribar a veure vostès en directe, ja saben que aquest cop tampoc se'ls poden perdre. Si encara no els han vist mai, no desaprofitin l'ocasió. Segones oportunitats com aquesta no tenen lloc cada dia. Més informació i entrades aquí.

The Crab Apples i Marta Knight a El 9 Nou

The Crab Apples van presentar el passat dissabte 10 de febrer el seu segon disc, "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track), a la sala 3 de Razzmatazz. Era un inici de gira, però la convicció i la solvència amb què van defensar el repertori són pròpies de qui ja acumula molts quilòmetres de carretera. Va obrir la nit Marta Knight amb un breu set en solitari. Hi vaig anar i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Com un final de gira

The Crab Apples.

THE CRAB APPLES + MARTA KNIGHT

Razzmatazz 3, Barcelona

10 de febrer de 2018

Mare de déu senyor, que diria aquell. D'això se'n diu disposar d'un repertori absolutament infal·lible i sortir-lo a defensar amb una solvència escènica fora de qualsevol dubte. El concert que The Crab Apples van oferir la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz semblava ben bé un final de gira. Perquè estaven les vallesanes tan ben compenetrades i sonaven els temes tan rodats que perfectament podrien haver-los estat tocant nit rere nit durant dos o tres mesos. Però és que no era el final de res sinó el principi de tot el que vindrà durant els propers mesos. La festa de presentació d'"A Drastic Mistake" (2018), un segon disc que val el seu pes en or i que ahir va esdevenir el fil conductor de la vetllada. El van repassar en la seva totalitat, van repescar el material de l'ep "Hello Stranger" (2016) -mai "Godzilla" havia sonat amb tanta força com ho va fer ahir- i, per refermar que allò era una celebració amb totes les lletres, van acabar d'omplir l'escenari amb dues ballarines durant la interpretació d'aquest tros de single que és "Open Your Mind". Abans havia actuat la martorellenca Marta Knight presentant el seu ep de debut, "Peterloo Heroes" (2017). Un breu però intens recital de folk preciosista però estripat, amb un accent elèctric que s'aproxima per moments a coordenades com les de Núria Graham o PAVVLA.

Recomanació: The Crab Apples presenten "A Drastic Mistake"

Cita imprescindible per a tots aquells que es queixen de la manca de concerts en sales o simplement per a qui vulgui descobrir de ben a prop una de les bandes emergents amb més projecció de casa nostra. The Crab Apples presentaran "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track) aquest dissabte, 10 de febrer (20h), a la sala 3 de Razzmatazz. Estem parlant d'un dels discos més esperats del present exercici, d'un àlbum de confirmació (i qui sap si de consagració), i sobretot de nou peces que beuen del bo i millor del rock dels 90 però sonen i parlen d'ara i aquí. Més informació i entrades en aquest enllaç.

Southern Culture On The Skids

SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS

Razzmatazz 3, Barcelona

13 d'octubre de 2017

El de Southern Culture On The Skids és un cas gairebé únic a la història del rock'n'roll. Una banda que ha estat capaç de conjugar com poques un àcid sentit de l'humor amb una contrastada solvència instrumental i escènica, i a la vegada apel·lar a una audiència absolutament transversal. Una mena de B-52's d'ascendència hillbilly que canten sense despentinar-se a les bondats de la vida a la carretera, la carnalitat, l'hedonisme i la gastronomia greixosa, tot plegat sobre una base on conflueixen llenguatges sonors com el rockabilly, el rhythm & blues, el surf, el swamp rock o el country d'escola Bakersfield. La recepta la van elaborar ells mateixos fa més de tres dècades i en ple segle XXI es mantenen frescos com una rosa, editant discos que val la pena escoltar i girant sense parar per ambdós costats de l'Atlàntic.

Visitaven ahir Barcelona després d'una llarga temporada sense fer-ho -entre el respectable hi havia debats sobre l'últim cop que havien actuat a la ciutat- i amb nou plàstic sota el braç. Un "The Electric Pinecones" (2016) que van repassar generosament -menció especial mereixien la polsegosa "Dirt Road" i la contagiosa "Freak Flag"- al costat de seleccions tan llamineres com "Mojo Box", "Soul City", "Rumors of Surf", "Greenback Fly", "My House Has Wheels", "Too Much Pork for Just One Fork" o "Dirt Track Date", a més de les oportunes revisions de "Nitty Gritty" (Shirley Ellis) i "The House of Bamboo" (Andy Williams). Una festa en el millor dels sentits que van culminar amb l'inevitable "Camel Walk" i una expansiva lectura de "Jack the Ripper" (Link Wray) amb la qual van donar per inaugurada la temporada de Halloween. Que així sigui.

Fregant el cel

GRAHAM PARKER amb BRINSLEY SCHWARZ

Razzmatazz 3, Barcelona

6 de setembre de 2014

Graham Parker presenta una cançó inèdita, una peça que formarà part d'un nou disc previst per a l'any que ve, i comença a tocar-la. Ell mateix marca el ritme amb l'acústica mentre el seu inseparable Brinsley Schwarz hi afegeix color amb un puntejat dels de tota la vida. Una introducció com tantes i tantes de les que han definit la música pop des de fa incomptables dècades. Un recurs que esdevé mecànic, previsible i de vegades fins i tot obsolet a mans de revivalistes i mercenaris diversos, però que en canvi resulta fresc, emocionant i infal·lible a mans de músics amb tant d'ofici com Parker i Schwarz.

Parella artística des de temps gairebé immemorials -parèntesis al marge, tots dos acumulen més anys l'un al costat de l'altre que separats-, els britànics es passegen aquests dies pel continent europeu sense cap més argument que les seves respectives guitarres -imponent la Telecaster de Schwarz- i un repertori que pràcticament abraça, de seguida s'ha dit, quatre dècades ininterrompudes de cançons. D'himnes pretèrits com "Silly Thing", "Passion Is No Ordinary Word" o "White Honey" a l'encara calent cançoner de "Three Chords Good" (2012), passant per perles tan obscures com "England's Latest Clown" -el propi Parker va assegurar que mai abans l'havia tocat en directe-.

Quaranta anys d'impecable trajectòria resumits i posats al dia amb solvència, elegància i ofici. I quaranta anys durant els quals amb prou feina s'ha deixat veure el londinenc als nostres escenaris. "Durant els 70 era poc habitual que els músics britànics i nord-americans vinguéssim de gira a Espanya", va recordar en aquest sentit. "Nosaltres no ens hi vam atrevir fins ben entrats els 80", va afegir, "i fins i tot aleshores vam venir amb por, qui sabia si Franco encara seria viu". Passen els anys, passen les dècades i Graham Parker torna als nostres escenaris després d'una llarga absència. Però malauradament hi ha coses que mai canvien.

TRIOMFADOR

Graham Parker és un triomfador. No en el sentit universalment acceptat del terme, el que medeix els èxits i els fracassos en funció de les xifres, sinó el que els valora en funció del dia a dia i la feina ben feta. El britànic mai ha despatxat grans quantitats de discos ni ha omplert grans recintes. Però és un triomfador. Perquè durant quatre dècades s'ha dedicat en cos i ànima a la música que estima, invisible a la majoria de radars però sobrevivint com un campió en un negoci fet a mida de depredadors.

Entre les celebritats que l'han reivindicat s'hi troba el mateix Bruce Springsteen, i no ho ha fet pas per casualitat. Més enllà del nexe generacional, el londinenc i el de New Jersey han traçat carreres paral·leles pràcticament en tot: influències, consciència de classe i la coherència com a raó de ser. L'únic que les ha separat han estat les xifres, les maleïdes xifres. Springsteen omple estadis. Parker toca en sales de capacitat mitjana. Però, insisteixo, és un triomfador. Perquè a dia d'avui gaudeix d'un privilegi que Springsteen va perdre fa molt de temps, precisament per culpa de les xifres. El de no tenir fans sinó públic.

El Boss toca davant 80.000 persones. Però com en qualsevol acte massiu, la majoria es passa més estona fent tweets o instagrams que escoltant música. Parker va tocar ahir per a unes 200 persones. Però tothom sabia a què anava, tothom callava i deixava escoltar i, fins i tot, tothom sabia portar un ritme quan tocava acompanyar una cançó picant de mans. I les mirades no s'adreçaven a cap pantalla de terminal mòbil, sinó a les dues llegendes que omplien l'escenari. És poc probable que ningú parli avui de Graham Parker a les xarxes socials. Però creguin-me, hi ha a Barcelona 200 ànimes que ahir van fregar el cel durant una hora i mitja. I si el responsable de tot plegat no és un triomfador, que baixi algú i m'ho expliqui.

Recomanacions: Psicodèlia made in BCN + Graham Parker

Com sempre amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc aquest cap de setmana a Barcelona ciutat. Perquè hi ha vida més enllà dels festivals, un altre tema és que algú se'n vulgui adonar. Prenguin nota, els asseguro que valdrà la pena:

*NIT DE PSICODÈLIA BARCELONINA. Primer va tornar el folk, després el soul i ara la psicodèlia. O això ens volen fer creure, perquè tendències al marge tots tres gèneres ja fa anys que gaudeixen de bona salut. En el cas de la música lisèrgica, en poden donar fe Celestial Bums, Ocellot i Heden 'StarTrip. Tres bandes de Barcelona lliurades en cos i ànima a les diferents vessants del rock àcid. Els primers són tot un referent, una banda de vocació subterrània que no obstant ha destacat en capçaleres i cites de renom de l'àmbit psicodèlic. Els segons són un dels noms forts d'aquell cul de sac que alguns encara s'obstinen a anomenar escena barcelonina -formen part de l'escuderia Famèlic, i només per això ja haurien de córrer a escoltar-los si encara no ho han fet-. I els darrers són tota una ràfega d'aire fresc encapçalada per l'irrepetible Jason Jeans, sens dubte un dels personatges més genuïnament autèntics que queden en aquest món. Divendres, 5 de setembre (21,30h.), sala Sidecar.

*GRAHAM PARKER. Fa cosa d'un mes i mig vaig escriure això sobre l'home que ens ocupa. A aquestes alçades poc hi puc afegir, més enllà de lamentar que el seu concert de dissabte que ve, previst inicialment a la sala Bikini, s'hagi traslladat a la sala 3 de Razzmatazz. Espai de menor capacitat per a un concert que no deu haver despertat l'interès que hauria d'haver despertat. Ho lamento, deia, perquè parlem d'una llegenda amb un passat tan il·lustre com el seu present. I perquè al darrere de tot plegat hi ha el valent promotor que s'ha atrevit a portar-la a casa nostra. Ara bé, com a espectador reconec que estic d'enhorabona. Perquè clubs de dimensions tan reduïdes com les del Razz 3 són l'hàbitat natural de músics com Parker, autèntic pilar del pub rock i mestre de la doctrina dels tres acords. I perquè, alegrem-nos-en, tenir un Graham Parker (i un Brinsley Schwarz) davant mateix dels nostres nassos serà un privilegi. Un d'aquells luxes que no es paguen amb diners. No ens enganyem, de vegades viure al regne de la incultura també té els seus avantatges. Dissabte, 6 de setembre (21h.), sala Razzmatazz 3.

Sense golejades que s'hi valguin

Foto: Smile Mee.

BLOOD RED SHOES + SLAVES

Razzmatazz 3, Barcelona

23 de març de 2014

"Jo era un d'aquells nens a qui no agradaven els esports", confessava Steven Ansell a mig concert de Blood Red Shoes. Tots els que ens vam poder identificar amb les paraules del bateria sabem què significa haver estat un d'aquests nens -i seguir-ho essent un cop superada la trentena- en un país que es mou única i exclusivament en nom del futbol. Significa, entre d'altres coses, no acabar d'encaixar. Però també té els seus avantatges. Per exemple, la possibilitat de presenciar concerts com el d'ahir. Sí, mentre milions de persones estaven pendents d'un Madrid-Barça, uns quants ens vam aplegar en una sala petita i fosca per a escoltar rock'n'roll. Sense nervis. Sense patir. Sense àrbitres als quals insultar. Amb dues bandes de les que encara s'enfilen als escenaris a suar la cansalada. I constatant, de passada, que encara queda al Regne Unit molta vida més enllà de les legions de Libertines i Arctic Monkeys de tercera que cada setmana desfilen sense pena ni glòria per algun o altre setmanari.

Els propis Blood Red Shoes van sorgir durant la passada dècada en plena ressaca del format de guitarra i bateria popularitzat per uns White Stripes o uns Black Keys. La diferència amb els primers és que ells encara es passegen pels escenaris sense por d'esgotar cap fórmula. Dels segons els separa la mateixa distància que hi ha entre un grup massiu però amb un discurs a la baixa, i una banda encara capaç d'ensorrar qualsevol club que se li posi al davant. Inici a tot gas amb "Welcome Home", la mateixa peça instrumental que enceta el darrer i homònim disc dels de Brighton (2014), gairebé enganxada amb un "I Wish I Was Someone Better" que marcaria la tònica a seguir. Decibels, electricitat, ritme frenètic i títols tan rodons com "An Animal" o "Cigarettes in the Dark". Enfront d'aquestes credencials, no hi pot haver golejada que s'hi valgui.

Minuts abans havia estat el torn d'Slaves. Novament, format de guitarra i bateria. Trenta minuts per a emmarcar i una jove banda a tenir molt en compte. Dos autèntics animals -en el millor dels sentits- amb estètica rockabilly i una actitud hooligan al més pur estil anglès. Un repertori que sona com si els Monks toquessin hardcore. Un bateria-vocalista de mirada prou psicòtica com per no voler-te'l trobar en un carreró passada la mitjanit -i capaç de carregar-se un dels seus propis tambors a cop de baqueta havent interpretat tan sols cinc temes-. Un guitarrista de posat tímid que es transforma en tot un monstre escènic tan bon punt connecta el seu instrument a un amplificador. I tots dos proclamant a viva veu "Fuck football!". I tant, mentre es puguin contemplar espectacles com el que va oferir aquest parell, que es foti tota la resta.

BLOOD RED SHOES - Foto: Smile Mee.

SLAVES - Foto: Smile Mee.

Sallie Ford & The Sound Outside debuten a Barcelona

SALLIE FORD & THE SOUND OUTSIDE

Razzmatazz 3, Barcelona

27 de novembre de 2012

Ocasió d’autèntic luxe. Sala petita, nit de dimarts i pluja intensa que conviden els més mandrosos a quedar-se a casa, una entrada el preu de la qual no arriba als quinze euros i tan sols una cinquantena de persones entre el públic. I el més important, un grup que trepitja per primera vegada Barcelona quan encara ho té (gairebé) tot per dir. Sallie Ford & The Sound Outside van desplegar la nit passada tot el seu arsenal de rhythm & blues i rock’n’roll primitiu amb la frescor i l’espontaneïtat de qui encara al·lucina en comprovar que el respectable se sap de memòria les lletres de protohimnes com “Danger” -aquella infecciosa línia de baix va ser suficient per a posar la sala de potes enlaire-, “Cage” o tota una declaració de principis com “I Swear”. Sí, tan sols vam ser uns cinquanta els que ens vam acostar a la sala 3 de Razzmatazz per a escoltar un grup del qual tot just es comença a parlar per aquestes latituds. Però durant gairebé una hora i mitja, aquells cinquanta vam saber que ens trobàvem al lloc adequat i que era la resta de la humanitat qui no s'adonava d'allò que es perdia. Cinquanta afortunats que un dia podrem dir “Jo hi vaig ser”, conscients del caràcter irrepetible d’aquella primera presa de contacte amb el quartet de Portland (Oregon). Perquè passi el que passi, i malgrat totes les alegries que aquesta gent de ben segur ens donarà en un futur no gaire llunyà, la virginitat només es perd una vegada.

Audio: "Cage" - Sallie Ford & The Sound Outside