Sense data de caducitat

POKEY LAFARGE + SALLIE FORD

Music Hall, Barcelona

29 d'octubre de 2015

Em posa Sallie Ford. Ho dic de debò, em posa moltíssim. Em posen les seves ulleres i sobretot la manera com les porta, més pròpia d'una bibliotecària de les d'abans que no pas de l'estrella del rock que porta a dins -que hi és i no s'està quieta, per molt que ella provi d'amagar-la-. Em posa la manera com fa semblar fàcil allò que en realitat resulta més aviat difícil. Em posa el to desenfadat amb què afronta un repertori que és pura dinamita i em posa que a mig concert canviï la guitarra pel baix com qui no vol la cosa. Em posa que en menys d'una hora siguin capaces, ella i la secció rítmica femenina que l'acompanya en absència de The Sound Outside, de fer ballar el personal i a la vegada expandir horitzons mentals amb un final psicodèlic d'alçada. Em posen cançons com "I Swear" o "Danger", la primera perquè diu el que ha de dir i la segona perquè és una de les millors píndoles de rock'n'roll sense data de caducitat concebudes en el que portem de segle.

I també em posen Pokey LaFarge -cap de cartell la nit passada- i la banda de sis músics que l'acompanya. Ell, perquè és un d'aquells entertainers que només es crien als Estats Units. Per la gràcia i el desvergonyiment amb què s'adreça al respectable entre cançó i cançó, però sobretot per haver parit un discurs únic, personal i intransferible a partir de gèneres que van viure la seva màxima esplendor molt abans que el rock'n'roll entrés a escena. Hillbilly, honky tonk, jump blues, western swing, dixieland jazz, skiffle i fins i tot aires mexicans a "Goodbye, Barcelona" -composta després de la primera visita del nord-americà a casa nostra-. I la banda -guitarra, contrabaix, bateria, banjo, washboard, secció de vents i el que faci falta-, per com eleva el repertori a cotes estratosfèriques. Pels frenètics duels entre la trompeta i el saxofon, i entre la bateria i el contrabaix. I per l'orgia de colors en què va desembocar aquell entrecot amb salsa dixie que és "Central Time". "Quan veus músics com aquests t'adones de tota la merda que proven d'endinyar-nos", comentava la noia del meu davant en ple atac d'èxtasi. I crec que tenia raó.

Sallie Ford.

Pokey LaFarge.