Clàssics atípics

CRACKER

Music Hall, Barcelona

2 de desembre de 2015

Feia gairebé sis anys que Cracker no trepitjaven els escenaris barcelonins. Un temps durant el qual han tingut lloc episodis notables al si d'una banda atípica com poques. D'entrada, la reunió de la formació que havia gravat "Kerosene Hat" (1993) amb motiu d'una única gira ni més ni menys que en territori xinès. A continuació, l'entrada de la mateixa formació a l'estudi per a enregistrar la meitat del que esdevindria el seu darrer àlbum a data d'avui, "Berkeley to Bakersfield" (2015). L'altra meitat la van enregistrar David Lowery i Johnny Hickman amb una secció rítmica nova de trinca, la mateixa que des d'aleshores els cobreix les espatlles en directe. L'últim episodi notable és el propi disc. Un doble plàstic que aprofundeix en la vessant més orgànica del grup, sense fer lletjos a la visceralitat rockera però potenciant registres com el folk o el country.

Els Cracker que ens van visitar ahir s'allunyaven doncs de l'electricitat expansiva de l'anterior "Sunrise in the Land of Milk and Honey" (2009), i sobre les taules van adoptar un posat més àgil i reposat que el de temps enrere -ho va deixar clar de bon principi el propi Lowery, encetant el set en solitari i amb una guitarra acústica de la qual no es desfaria en tota la nit; ni rastre de l'elèctrica de fa sis anys- però a la vegada capaç de mantenir el tipus quan el repertori reclamava intensitat. Refermant, en qualsevol cas, la coherència amb què sempre han sabut alternar tradició -"California Country Boy", "King of Bakersfield"-, nervi -"Low", "Teen Angst (What the World Needs Now)"- i aquell punt excèntric marca de la casa -"Happy Birthday to Me", "Euro-Trash Girl"-. I tot plegat amb l'ofici, les ganes i la devoció de qui va arribar a tastar les mels de l'èxit massiu sense que això li fes perdre el nord. Clàssics de ple dret.

Sense data de caducitat

POKEY LAFARGE + SALLIE FORD

Music Hall, Barcelona

29 d'octubre de 2015

Em posa Sallie Ford. Ho dic de debò, em posa moltíssim. Em posen les seves ulleres i sobretot la manera com les porta, més pròpia d'una bibliotecària de les d'abans que no pas de l'estrella del rock que porta a dins -que hi és i no s'està quieta, per molt que ella provi d'amagar-la-. Em posa la manera com fa semblar fàcil allò que en realitat resulta més aviat difícil. Em posa el to desenfadat amb què afronta un repertori que és pura dinamita i em posa que a mig concert canviï la guitarra pel baix com qui no vol la cosa. Em posa que en menys d'una hora siguin capaces, ella i la secció rítmica femenina que l'acompanya en absència de The Sound Outside, de fer ballar el personal i a la vegada expandir horitzons mentals amb un final psicodèlic d'alçada. Em posen cançons com "I Swear" o "Danger", la primera perquè diu el que ha de dir i la segona perquè és una de les millors píndoles de rock'n'roll sense data de caducitat concebudes en el que portem de segle.

I també em posen Pokey LaFarge -cap de cartell la nit passada- i la banda de sis músics que l'acompanya. Ell, perquè és un d'aquells entertainers que només es crien als Estats Units. Per la gràcia i el desvergonyiment amb què s'adreça al respectable entre cançó i cançó, però sobretot per haver parit un discurs únic, personal i intransferible a partir de gèneres que van viure la seva màxima esplendor molt abans que el rock'n'roll entrés a escena. Hillbilly, honky tonk, jump blues, western swing, dixieland jazz, skiffle i fins i tot aires mexicans a "Goodbye, Barcelona" -composta després de la primera visita del nord-americà a casa nostra-. I la banda -guitarra, contrabaix, bateria, banjo, washboard, secció de vents i el que faci falta-, per com eleva el repertori a cotes estratosfèriques. Pels frenètics duels entre la trompeta i el saxofon, i entre la bateria i el contrabaix. I per l'orgia de colors en què va desembocar aquell entrecot amb salsa dixie que és "Central Time". "Quan veus músics com aquests t'adones de tota la merda que proven d'endinyar-nos", comentava la noia del meu davant en ple atac d'èxtasi. I crec que tenia raó.

Sallie Ford.

Pokey LaFarge.

Deu anys de Raydibaum

RAYDIBAUM

Music Hall, Barcelona

27 de novembre de 2014

D'acord, l'excusa de tot plegat era un aniversari rodó: ja fa deu anys que Raydibaum van debutar amb aquell refrescant comprimit de rock (genuïnament) independent titulat "Grided Elephant" (2004, Cydonia Records). Però si hi havia un motiu de celebració no era (tan sols) aquesta dècada a la carretera, sinó la manera com s'ha desenvolupat i segueix desenvolupant-se la trajectòria de la banda. Sense caure mai en la previsibilitat ni l'autocomplaença, i mantenint-se sempre fidel a la constància, les bones maneres i el compromís amb el seu públic de base. Jeffrey Lewis va dir una vegada que un artista té exactament el mateix valor que la seva obra més recent. I en aquest sentit, Raydibaum poden presumir d'haver parit aquest mateix any un àlbum tan definitiu com "Estructures sota terra" (2014, Right Here Right Now). El seu "Yankee Hotel Foxtrot" particular, i un cop de volant estilístic que els desmarca de les tendències dominants al pop català contemporani amb la mateixa força amb què Wilco es van despenjar al seu dia del so Americana.

Per això es poden permetre els barcelonins el luxe d'oferir un concert d'aniversari i centrar bona part del repertori en la seva collita més recent. Set de les divuit cançons provenien d'"Estructures...". La resta va repassar la totalitat d'un fons de catàleg capaç de lluir les seves millors formes encara a dia d'avui, de les cites al propi "Grided Elephant" a títols tan celebrats com "Alfabet", passant per perles del tamany d'un "Dins la balena" on van comptar amb l'acompanyament vocal de Jordi Lanuza (Inspira). Va ser un dels convidats -la resta van ser membres de Nyandú, excomponents de Mine! i l'equip de productors de Blind Records- d'una festa d'aniversari que tindria com a moment estel·lar un "Grans esperances" amb els membres del grup desendollats i tocant enmig del respectacle. A continuació tornarien a l'escenari, enfilarien "Aurora" i "Maleeixo el temps", i rematarien la feina amb "Gegants". La mateixa peça que tanca l'últim disc. Perquè deu anys no es fan cada dia. I perquè d'un present com el de Raydibaum pocs en poden presumir. Moltes felicitats.

Recomanacions: Xavi Múrcia i Raydibaum

Amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc a Barcelona aquest dijous, 27 de novembre. Horaris compatibles i distàncies curtes entre esdeveniments:

*XAVI MÚRCIA. Un músic de llarguíssim recorregut injectant nova vida a la poesia de Joan Vinyoli. L'obra del poeta, feta cançó i elevada a les esferes del folk, el blues i el rock'n'roll més orgànic. "A través de Vinyoli" ha estat un dels plats forts de l'Any Vinyoli. Un espectacle que ha s'ha presentat en escenaris d'arreu del país i que des del passat mes d'octubre es troba disponible amb forma de disc (Discos a Mà). Presentació oficial a FNAC El Triangle (19h.).

*RAYDIBAUM. Ja fa deu anys que la banda barcelonina va debutar amb "Grided Elephant" (2004, Cydonia Records). Era l'inici d'una de les trajectòries més sòlides i coherents d'allò que es va anomenar nou pop català. Una etiqueta que el temps ha posat al seu lloc però a la qual els barcelonins han sobreviscut a cop de constància i de discos tan monumentals com la seva darrera obra. "Estructures sota terra" (2014, Right Here Right Now). Celebraran aquest desè aniversari amb un concert especial a la sala Music Hall (21h.).

Xavi Múrcia

Raydibaum

Classe i ofici

LLOYD COLE

Music Hall, Barcelona

11 d'octubre de 2013

"En diuen mitjana edat, però la veritat és que em trobo a l'última etapa de la meva vida", ironitzava Lloyd Cole, als seus 52 anys, des de l'escenari de Music Hall. "La primera vegada que vaig escriure una cançó sobre la mitjana edat", afegia, "tenia 26 anys". Sí, l'obra del britànic sempre ha mantingut aquell punt de serenor que anunciava, ja durant els dies dels Commotions, la vocació eterna d'un cançoner en creixement constant. Potser per això, en plena etapa de maduresa segueix sonant més fresc que qualsevol hype a la recerca de l'eterna joventut. Com a mostra, les onze cançons d'"Standards" (2013), un àlbum on Cole abandona el to reposat dels seus anteriors treballs per a recuperar la seva vessant més elèctrica. No obstant, el va presentar tot sol, recolzant-se únicament en dues guitarres acústiques que anava intercanviant i, sobretot, una veu que guanya a mida que passen els anys. Gairebé dues hores -interrompudes per un descans a la mitja part- i un repertori on el millor del nou disc -a destacar "Period Piece" i la royorbisoniana "It's Late"- va alternar-se amb perles de la mida d'"Are You Ready to be Heartbroken?", "The Young Idealists", "Broken Record", "Perfect Skin" o una gairebé irreconeixible "Rattlesnakes". Va prometre en diverses ocasions que, un cop acabat el concert, signaria tot allò que el respectable li portés. I així ho va fer, tan bon punt es van encendre els llums i sense haver tingut pràcticament temps de passar pel camerino. Classe i ofici, senyors. Classe i ofici.

Electricitat

BRIGHTON 64

Music Hall, Barcelona

22 de febrer de 2013

"Esta vez va en serio". És el títol del nou disc de Brighton 64. El de retorn. El que els torna a situar al centre d'una escena barcelonina que mai s'ha pogut entendre sense formacions com la que encapçalen els germans Gil. I sí, va molt, però molt en serio. El concert d'ahir va ser el més potent que han ofert a la seva ciutat en molts anys -va superar fins i tot el de fa dos mesos a l'Heliogàbal-. Per intensitat -allò sí que era high energy-, per repertori -de "Barcelona Blues" a "Solo hasta el final", passant per "Ponte en marcha para mi" i "Igual, nos da igual"- i per actitud -quan saltaven i corrien per l'escenari semblava que no haguessin passat els anys-. I un final totalment improvisat en què "La Casa de la Bomba" va desembocar en "Haz el amor", mentre Albert Gil tocava entre el públic, li passava la guitarra a Ferran Feroza (Chest) i aquest acompanyava el grup des de les primeres files. Amb la Gibson escopint espurnes. Electricitat. Rock'n'roll. I rebutgin imitacions.

Recomanació: Brighton 64 en directe

L'escena barcelonina no es pot entendre sense BRIGHTON 64. La banda dels germans Albert i Ricky Gil és molt més que el màxim referent de la música mod a nivell estatal, és un grupàs de power pop, rock'n'roll i rhythm & blues que ha marcat diverses generacions amb himnes com "La Casa de la Bomba" o "Ponte en marcha para mi". Després de celebrar el seu 30è aniversari, presenten "Esta vez va en serio" (BCore, 2012), un disc de retorn que ha produït tot un Santi Garcia i on el quartet barceloní sona més fresc i vital que mai. El presentaran aquest divendres, 22 de febrer (20,30h.), al Music Hall de Barcelona (Rambla Catalunya, 2-4 - metro: Catalunya/Passeig de Gràcia).

http://www.bcoredisc.com/bandasBD.php?id_grupo=150