Samantha Crain - "A Small Death" (2020)

De vegades les pitjors experiències serveixen per fer net i tornar a començar, sobretot quan una acumula una trajectòria vital tan tortuosa com la de Samantha Crain. Veu a l'alça de la música d'arrel nord-americana des de la publicació de "Kid Face" (2014), la d'Oklahoma s'ha passat bona part dels darrers tres anys literalment lluitant per poder tornar a fer música després que un accident de circulació li paralitzés part del cos –a tot això cal sumar-hi les seqüeles psicològiques de tot plegat-.

"A Small Death" (2020), el seu nou disc, parteix d'aquella experiència per passar revista a episodis igualment punyents de la seva biografia com l'estada de la seva mare a la presó ("An Echo"). Plantejat malgrat el seu inequívoc títol com una mena d'àlbum de retorn, el plàstic presenta Crain més reflexiva que de costum, més conscient que mai de la seva pròpia fragilitat però també oberta a noves sonoritats que sintonitzen el seu discurs amb els de Sharon Van Etten o Angel Olsen ("Pastime").

Primavera Club 2015 (2)

PRIMAVERA CLUB 2015

El Teatro Latino i Sala Apolo, Barcelona

24 d'octubre de 2015

En una entrada recent al seu perfil de Facebook, Samantha Crain feia saber al públic britànic que el mes que ve tornarà a girar pel Regne Unit, i que aquesta vegada ho farà amb l'acompanyament d'una banda. La nit passada, en canvi, Crain va oficiar en solitari el seu debut als escenaris barcelonins, a la sala Apolo i en el marc del Primavera Club 2015. No és que la banda es trobés a faltar, ni molt menys. De fet, la d'Oklahoma va oferir tota una lliçó sobre com treure el màxim rendiment dels mínims recursos. Presència escènica, agilitat amb la guitarra -suau als puntejats, desbocada en els rascats més intensos- i una veu en sintonia amb tòtems com Lucinda Williams. I per davant de tot un cançoner que clama a crits un lloc destacat en el cànon contemporani del so Americana.

També Jessica Pratt va fer gala d'una envejable senzillesa durant la seva actuació al Teatro Latino. La de San Francisco sí que venia acompanyada d'un guitarrista de reforç, tot i que el pes de les cançons es va mantenir en la seva ja inconfusible dolçor vocal i els brillants arpegis de la seva guitarra espanyola. L'apunt negatiu del concert el va posar un determinat sector del respectable que no callava ni a la de tres, generant un marc francament incòmode per al folk íntim i preciosista de la californiana. Ella, aliena al contratemps i centrada en la seves vinyetes tardorenques, va respondre amb ofici, savoir faire i un altre repertori dels que marquen la diferència. Per treure's el barret.

A Pratt la va seguir al mateix escenari una de les grans revelacions d'aquest Primavera Club. Fraser A. Gorman va arribar en format power trio -guitarra, baix i bateria: de vegades no cal res més- per a augmentar les revolucions de peces com "Broken Hands" o "Shiny Gun" -un tema cridat a fer-se un lloc en l'imaginari col·lectiu, encara que hagi de ser a cop d'anunci de telefonia mòbil, no ho descartin-. Més bàsic i directe sobre les taules que a l'estudi, l'australià va mostrar-se proper, enèrgic i dinàmic tot evocant les formes de Jayhawks, Ryan Adams, The Band, Modern Lovers, Elliott Murphy, la Velvet Underground post-John Cale o els primers Wilco -versió inclosa de "Passenger Side"-.

Jessica Pratt.

Fraser A. Gorman.

Samantha Crain.

Samantha Crain

Les seques tonalitats hivernals de la seva guitarra contrasten amb la calidesa de la seva veu de vellut. I les seves cançons, vinyetes de color sèpia d'extrema fragilitat, fan de Samantha Crain un dels grans valors de la música d'arrels nord-americana contemporània. Atenció a "Elk City" -peça inclosa a "Under Branch & Thorn & Tree" (2015), el seu quart disc-, la història d'una menor d'edat abandonada pel seu promès tot just havent-se confirmat que està embarassada. La Crain la canta en primera persona, sense embuts i amb colpidora serenor.