De vegades les pitjors experiències serveixen per fer net i tornar a començar, sobretot quan una acumula una trajectòria vital tan tortuosa com la de Samantha Crain. Veu a l'alça de la música d'arrel nord-americana des de la publicació de "Kid Face" (2014), la d'Oklahoma s'ha passat bona part dels darrers tres anys literalment lluitant per poder tornar a fer música després que un accident de circulació li paralitzés part del cos –a tot això cal sumar-hi les seqüeles psicològiques de tot plegat-.
"A Small Death" (2020), el seu nou disc, parteix d'aquella experiència per passar revista a episodis igualment punyents de la seva biografia com l'estada de la seva mare a la presó ("An Echo"). Plantejat malgrat el seu inequívoc títol com una mena d'àlbum de retorn, el plàstic presenta Crain més reflexiva que de costum, més conscient que mai de la seva pròpia fragilitat però també oberta a noves sonoritats que sintonitzen el seu discurs amb els de Sharon Van Etten o Angel Olsen ("Pastime").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada