Pablo Herrero (1942-2023)

PABLO HERRERO
(1942-2023)

Ha mort Pablo Herrero, teclista de Los Relámpagos, aquella banda de Madrid que en ple franquisme ja tocava sardanes en clau de rock i fins i tot les titulava en català. Com a mostra l'eterna "Nit de Llampecs" (1965), que Els Surfing Sirles van integrar al seu dia en aquell antihimne que va esdevenir "Pubilla de cuixa forta" –em pregunto quants dels que lloen les suposades aportacions de The Tyets al cànon sardanista s'han dignat a escoltar l'una i l'altra-. I després tenim aquella versió de "La Santa Espina" que en el context present podria arribar a provocar curtcircuits a un costat i l'altre del tauler.

Pioners del rock'n'roll a l'Estat espanyol i exponents destacats del rock instrumental a la Península Ibèrica –amb ressò en diversos països europeus-, Los Relámpagos també havien estat banda d'acompanyament d'un jove Miguel Ríos a principis dels 60 –quan el de Granada encara gravava i actuava com a Mike Ríos-. Un cop fora del grup –en va marxar el 1968-, Herrero va compondre èxits tan notables com "Libre" i "Un beso y una flor" (Nino Bravo), "Cuéntame", "Eva María" i "La fiesta de Blas" (Fórmula V), o "Libertad sin ira" (Jarcha). Algunes han envellit millor que d'altres, però el llegat d'Herrero és immens.

Sardanes

Ahir al vespre vaig assistir a un aplec sardanista. Feia molts anys que no m'acostava a un d'aquests esdeveniments. El món de les sardanes em quedava excessivament lluny, o això em pensava, a causa dels mateixos prejudicis que molta gent del meu entorn manté encara envers aquest gènere musical i tot allò que l'envolta. Ja se sap, som melòmans, gent curiosa a qui agrada descobrir música i tota la pesca. O això diem.

Ens omplim la boca de tot allò que sabem o hem llegit (o vist en algun documental) sobre qualsevol expressió sonora que vingui de tan lluny com sigui possible, del jazz etíop a no sé quina variant de la cúmbia o aquell estil regional de blues. Però, quines coses, aquesta suposada curiositat no ens ha portat mai fins a un gènere que tenim a tocar. Perquè no és curiositat, és posat. I perquè els prejudicis solen fer molt de mal.

Ahir vaig assistir a un aplec sardanista, deia. El 71è Aplec de Nit de Granollers, concretament, al parc Torras Villà de la capital vallesana. Hi vaig anar a treballar, i això em va permetre escoltar com tres cobles –la Jovenívola de Sabadell, la Principal del Llobregat i la Sant Jordi Ciutat de Barcelona- feien ballar el respectable, sempre seguint la normativa sanitària vigent, al ritme de sardanes clàssiques i modernes, de referents de dècades passades i mestres contemporanis.

Les dues primeres peces, interpretades per la Jovenívola de Sabadell, directament podien evocar el so de les grans orquestres de swing de la primera meitat del segle passat. Vull dir que allò que sonava era molt potent. Però hi ha molta gent que no se n'adonarà fins el dia que ho vingui a 'descobrir' no sé quin segell alemany especialitzat en world music i no sé quina revista anglesa dediqui al producte de torn una crítica de pàgina sencera a la secció de reedicions. Som així, què hi farem.