Pablo Herrero (1942-2023)

PABLO HERRERO
(1942-2023)

Ha mort Pablo Herrero, teclista de Los Relámpagos, aquella banda de Madrid que en ple franquisme ja tocava sardanes en clau de rock i fins i tot les titulava en català. Com a mostra l'eterna "Nit de Llampecs" (1965), que Els Surfing Sirles van integrar al seu dia en aquell antihimne que va esdevenir "Pubilla de cuixa forta" –em pregunto quants dels que lloen les suposades aportacions de The Tyets al cànon sardanista s'han dignat a escoltar l'una i l'altra-. I després tenim aquella versió de "La Santa Espina" que en el context present podria arribar a provocar curtcircuits a un costat i l'altre del tauler.

Pioners del rock'n'roll a l'Estat espanyol i exponents destacats del rock instrumental a la Península Ibèrica –amb ressò en diversos països europeus-, Los Relámpagos també havien estat banda d'acompanyament d'un jove Miguel Ríos a principis dels 60 –quan el de Granada encara gravava i actuava com a Mike Ríos-. Un cop fora del grup –en va marxar el 1968-, Herrero va compondre èxits tan notables com "Libre" i "Un beso y una flor" (Nino Bravo), "Cuéntame", "Eva María" i "La fiesta de Blas" (Fórmula V), o "Libertad sin ira" (Jarcha). Algunes han envellit millor que d'altres, però el llegat d'Herrero és immens.

Tornen Els Surfing Sirles

Durant una dècada llarga van representar com ningú més l'esperit més genuí del rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina. Després va arribar la tragèdia i es va acabar una de les històries més fascinants que ha donat l'escena subterrània de la Ciutat Comtal en el que portem de segle. La d'una banda que va anar sempre a la seva, que no acabava d'encaixar enlloc però era benvinguda a tot arreu, que va maridar al seu aire gèneres com el punk, el garatge, el surf o fins i tot el krautrock amb una esmoladíssima lírica que enllaçava gairebé sense proposar-s'ho les formes de Pau Riba amb les de Budellam. I pel camí va deixar tres discos que encara avui són la banda sonora no oficial d'aquella Barcelona que no surt a les postals ni a les guies turístiques. El cas és que aquesta setmana tornaran Els Surfing Sirles a enfilar-se plegats a un escenari per primer cop en més de cinc anys -si no comptem l'actuació del mes passat al Mercat de Música Viva de Vic-. Amb els sempre oportuns Joan Colomo i Mau Boada al lloc de l'insubstituïble Uri Caballero, i amb dues actuacions -dimecres 10 i dijous 11- a la sala Sidecar, al bell cor d'aquella ciutat que avui més que mai va necessitada de bandes com aquesta. Entrades exhaurides i emocions assegurades.

Celebrant l'Uri

HOMENATGE A URI CABALLERO

Estraperlo Club del Ritme, Badalona

8 de març de 2014

Ho va deixar clar Roger Pelàez (Budellam). L'acte d'ahir no era un simple homenatge: era un ritual. Perquè, qui més qui menys, tothom qui es trobava a l'Estraperlo havia conegut l'Uri. I tots els que l'havíem conegut sabem que la millor manera de recordar-lo era celebrant-lo. I el vam celebrar. Més d'una vintena de grups de tota mena d'entorns i registres -Brighton 64, Crueses, Macho, Les Fat Jones, Ojete Viril, The Bite, Zeidun, Els Surfing Sirles o els propis Budellam- i set hores ininterrompudes de música en directe. Perquè l'ocasió bé s'ho valia.

Crueses amb Guillem Caballero i Martí Sales (Els Surfing Sirles).

Brighton 64.

Macho.

Les Fat Jones.

Budellam.

Homenatge a Uri Caballero

La gent bona sempre marxa abans d'hora. La mort de l'Uri Caballero, l'estiu passat, va suposar un cop duríssim per a tots aquells que l'havien conegut -que no eren pocs-, i va posar punt i final a una de les bandes més especials que han parit mai els soterranis barcelonins, Els Surfing Sirles. Aquest dissabte, 8 de març (20h.), l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9 - metro: Pompeu Fabra) acollirà un merescut homenatge a l'Uri. Hi actuaran els Sirles, sí, però també un bon grapat de grups tan imprescindibles com Budellam, Brighton 64, Macho, FP, The Bite o Les Fat Jones, entre moltíssims d'altres. Cartell de luxe, i tant, perquè l'ocasió s'ho val. I què collons, perquè l'Uri es mereix això i molt més.

Els Surfing Sirles - "Música de consum" (2013)

"Canto perquè algú ha de cantar", proclamen Els Surfing Sirles a "Cançó-funeral". En efecte, la banda barcelonina cantava perquè algú havia de cantar, feia soroll perquè algú n'havia de fer, i marcava la diferència perquè en un entorn tan institucionalitzat com el del rock i el pop en català calien i sempre caldran outsiders. No van ser els únics, però sí que van ser probablement els més especials. Compromesos fins al final amb la seva música i la seva manera d'entendre el món -no tenir carnet de conduir era gairebé un requisit per a formar part del grup-, sempre van anar a la seva i eren dels pocs que podien presumir de no haver-se abaixat mai els pantalons en nom de res. Desacomplexats cronistes d'aquella Barcelona que no entén d'olimpíades ni de fòrums, àcids poetes del carrer i incombustible maquinària de rock'n'roll sense additius, la seva obertura de mires els permetia actuar tant al PopArb com en una casa ocupada i sortir victoriosos d'ambdós llocs.

La mort d'Uri Caballero, tan trista com inesperada, va precipitar l'estiu passat la fi del grup. Un final que arribava poc després d'enllestir-se la gravació del que ha esdevingut, ja de forma pòstuma, el seu últim disc. "Música de consum" (2013, Bankrobber), enregistrament supervisat pels sospitosos habituals Mau Boada (Esperit!), Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Joan Colomo, no és només una obra a l'alçada de qualsevol altre llançament dels Sirles. És la celebració d'una banda irrepetible en estat de gràcia. I és, sobretot, el millor homenatge que es podia endur l'Uri. Dards de garatge i punk amb hammond marca de la casa (irresistibles "Centre del món" i "Samarretes") s'alternen amb excursions al folk tardorenc ("Minifalda rural"), al blues nocturn ("El fons de la qüestió") o al pop de vocació atemporal ("Àngel" o "Epitafi"). I, perquè els Sirles eren els Sirles, no hi falta la cirereta. Quan els quatre coolhunters de torn descobrien de la nit al dia el krautrock i l'instal·laven al vocabulari cool, ells es despenjaven amb gairebé onze minuts de ritmes repetitius i atmosferes hipnòtiques que, molt oportunament, van titular "Merda alemanya". No es pot ser més gran.

D.E.P., Uri

Quan la gent bona marxa abans d'hora, ni tan sols la música omple el buit. Gràcies per tot, Uri. Et trobarem a faltar.

Els Nens Eutròfics i Els Surfing Sirles a la plaça del Cony

ELS NENS EUTRÒFICS + ELS SURFING SIRLES

Festa Major de Granollers (Plaça Barangé, aka Plaça del Cony)

29 d'agost de 2012

Novament, el país es trobava paralitzat per un Madrid-Barça. I novament, els quatre afortunats de sempre ens ho estàvem passant molt millor en un derbi on ningú perdia i tothom guanyava -sobretot el públic-. Doble cartell de luxe que, durant unes escasses hores, va transformar una ciutat tan fosca i decadent com Granollers en un dels millors llocs del planeta. Els Surfing Sirles i Els Nens Eutròfics. Dues visions diferents però complementàries de la unió entre la poesia sense embuts i el rock'n'roll més desacomplexat. Versos aguts i sense pèls a la llengua, de vegades amb un to canalla, d'altres poca-solta, de la mà de Martí Sales en el cas dels primers i Josep Pedrals en el cas dels segons. I en ambdós casos, bandes compactes formades per músics tan imprevisibles com únics en la seva espècie. Van obrir la nit els Nens Eutròfics, desafiant un ambient gèlid -producte de la coincidència horària amb el futbol- a base de bon humor i un discurs enginyós que recupera una sèrie d'elements perduts en el temps, que anys enrere eren signes d'identitat del pop cantat en català i que, francament, es trobaven a faltar darrerament. Un to desenfadat i una lírica tan rebuscada com directa que esbossa somriures a la vegada que fa moure els peus i evoca la memòria col·lectiva del primer Zeleste, la Dharma d'"Atlàntida" i aquell component outsider d'uns Umpah-pah en estat de gràcia. Tot seguit, els Sirles van sortir a matar i metafòricament ho van aconseguir. El seu repertori està farcit de hits instantanis de la talla de "Pubilla", "El trineu" o "Som del Montseny", que van sonar ahir al vespre tan forts com frescos, tan robustos com immediats, i més incendiaris que mai. Un dels millors concerts que els recordo haver vist fer -i com en el cas de The Missing Leech, n'acumulo uns quants-. Sense cap mena de dubte, el moment definitiu d'aquesta Festa Major d'un poble d'stars anomenat Granollers.

Els Nens Eutròfics.

Els Nens Eutròfics.

Els Surfing Sirles.

Els Surfing Sirles.

Els Surfing Sirles.

http://www.myspace.com/elsnenseutrofics

http://www.myspace.com/surfingsirles

Recomanació: Els Surfing Sirles + Els Nens Eutròfics a Granollers

Cansats de l'estiu, la calor i tanta festa major? Doncs prenguin nota perquè això els agradarà. Dos dels grups més frescos i desacomplexats de l'actual panorama català compartiran escenari a la Festa Major de Granollers. ELS SURFING SIRLES i ELS NENS EUTRÒFICS, dues formacions dedicades en cos i ànima al rock més directe, canalla i poca-solta, amb poetes d'alçada a les tasques vocals -Martí Sales en el cas dels primers i Josep Pedrals dels segons-. I dues bones mostres de com fer música independent en català sense caure en costumismes forçats ni resultar tan previsible i monòton com un discurs de José Montilla. Els podran veure i escoltar aquest dimecres, 29 d'agost (23h.) a la plaça Barangé (coneguda popularment com la plaça del Cony). Entrada gratuïta i un doble cartell que promet ser històric.

http://www.myspace.com/surfingsirles

http://www.myspace.com/elsnenseutrofics