(1942-2023)
Ha mort Pablo Herrero, teclista de Los Relámpagos, aquella banda de Madrid que en ple franquisme ja tocava sardanes en clau de rock i fins i tot les titulava en català. Com a mostra l'eterna "Nit de Llampecs" (1965), que Els Surfing Sirles van integrar al seu dia en aquell antihimne que va esdevenir "Pubilla de cuixa forta" –em pregunto quants dels que lloen les suposades aportacions de The Tyets al cànon sardanista s'han dignat a escoltar l'una i l'altra-. I després tenim aquella versió de "La Santa Espina" que en el context present podria arribar a provocar curtcircuits a un costat i l'altre del tauler.
Pioners del rock'n'roll a l'Estat espanyol i exponents destacats del rock instrumental a la Península Ibèrica –amb ressò en diversos països europeus-, Los Relámpagos també havien estat banda d'acompanyament d'un jove Miguel Ríos a principis dels 60 –quan el de Granada encara gravava i actuava com a Mike Ríos-. Un cop fora del grup –en va marxar el 1968-, Herrero va compondre èxits tan notables com "Libre" i "Un beso y una flor" (Nino Bravo), "Cuéntame", "Eva María" i "La fiesta de Blas" (Fórmula V), o "Libertad sin ira" (Jarcha). Algunes han envellit millor que d'altres, però el llegat d'Herrero és immens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada