Ozzy Osbourne (1948-2025)

Ozzy Osbourne (1948-2025).

Aprofitava aquest vespre un moment de desconnexió de l'entorn digital per llegir, en una revista musical de les que encara es publiquen en paper, un article referint-se a les morts encara recents de Brian Wilson i Sly Stone, quan el meu telèfon mòbil s'ha començat a omplir de missatges informant-me del traspàs d'Ozzy Osbourne.

Signe dels temps que ens ha tocat viure, la impossibilitat gairebé pràctica de desconnectar de les omnipresents xarxes i pantalles. També el degoteig constant de baixes de referents sense els quals, alguns, no podríem entendre el món on vivim. Sly Stone, Brian Wilson i Ozzy Osbourne han marxat en qüestió d'un mes. Dit així encara fa més mal, oi que sí?

Stone, Wilson i Osbourne tenien moltes coses en comú. D'entrada, haver signat cançons de les que poden sobreviure a qualsevol cataclisme. També el fet de trobar-se a l'arrel de gèneres musicals sencers que han mutat, han evolucionat i s'han ramificat al llarg de les dècades, però els segueixen tenint a ells com a fars de referència.

En el cas que ens ocupa, tota la família de gèneres i subgèneres metàl·lics que, amb tota la seva diversitat, segueix tenint un comú denominador en els sis primers àlbums de Black Sabbath. Aquells dels quals et pots fiar en qualsevol context i sota qualsevol circumstància, tal com va dir una vegada el sempre oportú Henry Rollins.

Osbourne, Wilson i Stone també tenien en comú el fet d'haver baixat d'una manera o d'una altra fins als inferns que només pot entendre qui ha tocat el cel amb les seves pròpies mans i partint del seu propi talent. De tots tres, Osbourne és el que aparentment n'havia sortit més ben parat.

El seu comiat dels escenaris, encara no fa ni un mes a la seva Birmingham natal, va fer patir en alguns moments, però va ser emotiu a més no poder. Un cop vist el fatal desenllaç, adquireix tota una nova dimensió que a mi, personalment, em fa pensar en l'últim concert d'Elvis Presley a poques setmanes de la seva mort –sí, el d'aquell "Unchained Melody" amb caràcter definitiu-.

No sé si és veritat, però una vegada vaig llegir en algun lloc que una universitat dels Estats Units tenia una assignatura dedicada a analitzar com l'organisme d'Ozzy Osbourne havia aconseguit sobreviure al tren de vida dels seus anys més salvatges. Ignoro si la ciència té cap resposta per aquesta qüestió. Però des d'avui tenim la prova irrefutable que el Madman era tan mortal com tots nosaltres. I el pitjor de tot, és que ens haurem d'acostumar a viure en un món sense ell.

El pont que Birmingham va dedicar a Black Sabbath, fotografiat el novembre passat.

Sly Stone (1943-2025)

Ha mort Sly Stone, pioner i arquitecte absolut del funk amb permís de James Brown i George Clinton, també un geni maleït, tocat a parts iguals pel talent i la mala fortuna. El seu llegat al capdavant d'Sly and The Family Stone explica cada un dels salts endavant que va fer la música d'arrel afroamericana entre finals dels 60 i principis dels 70, i assenyala les bases de moltes coses que passarien més tard –també en el terreny social: va ser la primera banda racialment integrada que va escalar les llistes d'èxits als Estats Units–.

Tot plegat va ser fruit d'una visió, la seva, que havia adquirit mentre es guanyava les garrofes fent de disc jockey radiofònic i de productor discogràfic en un entorn tan efervescent com el de San Francisco en plena eclosió de l'era psicodèlica. Va ser aplicant al soul i al rhythm & blues de tota la vida aquelles pinzellades àcides que ell mateix havia supervisat des dels controls en plàstics dels Beau Brummels i The Great Society, com es va avançar a tot i a tothom.

Després va venir la davallada. Hi va haver històries de drogues, de disputes legals que es van acabar molt malament, fins i tot d'una etapa en què segons diversos testimonis hauria (mal)viscut de les ajudes socials i dormint en una furgoneta. Un nou interès per la seva figura ja en ple segle XXI semblava anticipar una etapa de redempció, un retorn que hauria pogut ser per la porta gran però mai es va acabar de produir. Ha arribat al final del seu trajecte un pioner intractable, per bé i per malament. Els homenatges, com sol passar en aquests casos, arribaran tard i tindran un regust agredolç.

Declan Mulligan (1938-2021)

DECLAN MULLIGAN

(1938-2021)

Podrien haver estat una de les grans bandes del beat britànic dels 60, d'haver-se format a Londres o a Liverpool. Però els Beau Brummels s'havien format a la costa californiana, i més concretament a l'efervescent San Francisco. Els seus primers dos àlbums, "Introducing the Beau Brummels" i "The Beau Brummels, Vol. 2", tots dos de 1965 i produïts per un jove Sly Stone, no tan sols bevien directament de l'estètica de la British Invasion sinó que resistien i segueixen resistint qualsevol comparació amb les obres contemporànies dels Kinks o els Hollies, per citar dos exemples.

Per tot plegat els Beau Brummels eren un grup difícil d'encasellar. Massa frescos i sofisticats per la generació del rock de garatge nord-americà amb el qual se'ls sol associar, el seu discurs es va avançar uns pocs mesos al folk rock patentat aquell mateix 1965 per uns altres anglòfils de mena com eren els Byrds, i es considera com un dels pilars fundacionals del San Francisco Sound malgrat trobar-se encara a anys llum de l'escalada psicodèlica de Jefferson Airplane, Grateful Dead i companyia.

El guitarrista d'origen irlandès Declan Mulligan va formar part del grup durant la gestació d'aquells dos fundacionals primers àlbums. Després va abandonar la formació per tornar-hi durant els 70 com a baixista i signar un últim disc, publicat el 1975 amb títol homònim. En la seva absència, els Brummels van facturar l'igualment essencial "Bradley's Barn" (1968), publicat pocs mesos abans que els Byrds lliuressin "Sweetheart of the Rodeo" (1968) –però posteriorment a la publicació de "Safe at Home" (1968) de The International Submarine Band- i considerat com una de les primeres referències del country rock. Mulligan ha mort a l'edat de 83 anys.