(1938-2021)
Podrien haver estat una de les grans bandes del beat britànic dels 60, d'haver-se format a Londres o a Liverpool. Però els Beau Brummels s'havien format a la costa californiana, i més concretament a l'efervescent San Francisco. Els seus primers dos àlbums, "Introducing the Beau Brummels" i "The Beau Brummels, Vol. 2", tots dos de 1965 i produïts per un jove Sly Stone, no tan sols bevien directament de l'estètica de la British Invasion sinó que resistien i segueixen resistint qualsevol comparació amb les obres contemporànies dels Kinks o els Hollies, per citar dos exemples.
Per tot plegat els Beau Brummels eren un grup difícil d'encasellar. Massa frescos i sofisticats per la generació del rock de garatge nord-americà amb el qual se'ls sol associar, el seu discurs es va avançar uns pocs mesos al folk rock patentat aquell mateix 1965 per uns altres anglòfils de mena com eren els Byrds, i es considera com un dels pilars fundacionals del San Francisco Sound malgrat trobar-se encara a anys llum de l'escalada psicodèlica de Jefferson Airplane, Grateful Dead i companyia.
El guitarrista d'origen irlandès Declan Mulligan va formar part del grup durant la gestació d'aquells dos fundacionals primers àlbums. Després va abandonar la formació per tornar-hi durant els 70 com a baixista i signar un últim disc, publicat el 1975 amb títol homònim. En la seva absència, els Brummels van facturar l'igualment essencial "Bradley's Barn" (1968), publicat pocs mesos abans que els Byrds lliuressin "Sweetheart of the Rodeo" (1968) –però posteriorment a la publicació de "Safe at Home" (1968) de The International Submarine Band- i considerat com una de les primeres referències del country rock. Mulligan ha mort a l'edat de 83 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada