Sonny Rollins (1930-2026)

Ha mort Sonny Rollins, colós del saxo tenor i un dels últims supervivents de l'era daurada del jazz. Tenia 95 anys i deixa un llegat dels que expliquen corrents i gèneres musicals sencers. Coses de la vida, se n'anava la vigília del centenari d'un altre visionari com va ser Miles Davis, amb el qual s'havia foguejat a principis de la dècada dels 50, abans d'anar pel seu compte. Més que una curiositat, la seva primera sessió de gravació com a líder va tenir lloc el 17 de gener de 1951 amb Davis al piano (sí, ho han llegit vostès correctament). La peça en qüestió, "I Know", era una composició del mateix trompetista. Eren els primers passos de dues trajectòries cridades a canviar-ho tot.

Paul Jackson (1947-2021)

PAUL JACKSON
(1947-2021)

Una d'aquelles ocasions en què un artista realitza una nova lectura d'una de les seves composicions més conegudes, reconstruint-la o deconstruint-la a partir de la seva pròpia essència i transformant-la pràcticament en una peça nova. Ho va fer Herbie Hancock amb "Watermelon Man", tot un estàndard publicat originalment a l'àlbum "Takin' Off" de 1962 i recuperat el 1973 a través d'una mutant relectura a "Head Hunters", un plàstic on el genial teclista explorava els confins més àcids del funk i el jazz de la mà de músics com el baixista Paul Jackson. Va esdevenir aquest últim un dels principals aliats de Hancock durant els anys posteriors, tant als discos que signava pel seu compte com amb aquella agrupació que justament prenia el seu nom de l'àlbum citat, The Headhunters. Jackson també va consolidar la seva pròpia trajectòria solista i va treballar amb altres gegants com Stanley Turrentine, Sonny Rollins o Santana. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

David Fricke entrevista a Sonny Rollins

Sonny Rollins.

Imprescindible l'entrevista realitzada per David Fricke a Sonny Rollins i publicada per Mojo a la seva edició de juny. Les preguntes del periodista contenen tanta professionalitat com passió i coneixement de causa, i les respostes del saxofonista són dignes de qui ha mirat de tu a tu a Charlie Parker i Miles Davis abans de brillar definitivament amb llum pròpia. Aquí en tenen una mostra: "M'alegro que el jazz no sigui popular. Mai serà una música popular, i això és el que la manté especial. Saps què? No crec que aquest món sigui el lloc on passen les coses. No és el lloc on pots dir 'Oh, el jazz va canviar el món'. Bé, a la merda el món. Aquest món sempre tindrà ignorància, assassinats, odi i bombes. El món va arribar a conèixer el jazz i això em sembla fantàstic. Bé per al món. Però el jazz no té res a veure amb aquest món. El jazz és més gran que la Terra. Gent com Bird, Ornette, Coltrane... Creus que se n'han anat per sempre més? No, simplement han marxat a una altra banda. A quina alçada es troba el cel? A quina alçada es troba la lluna? Ells són allà, i això és tot el que et cal saber". Mestre de mestres.