Eric Clapton a Rolling Stone

"It was a good time. Lili and I were talking about it again today, about how free that period was in the Sixties and early Seventies. There wasn't a consciousness about what would be successful or not. It didn't matter as long as you took a shot at everything and just kept on playing. And if anyone came in, [they could] join in. It was open. (...) By the time I got to the Nineties, I was really confused about the competitive nature of music. Bands were aggressive to one another, judgmental. You just make records and hope that they do better than the other guy's records. In that point you're talking about, anything could happen, and it had nothing to do with success". Eric Clapton en una entrevista signada per David Fricke i publicada aquesta setmana a l'edició digital de Rolling Stone.

David Fricke entrevista a Sonny Rollins

Sonny Rollins.

Imprescindible l'entrevista realitzada per David Fricke a Sonny Rollins i publicada per Mojo a la seva edició de juny. Les preguntes del periodista contenen tanta professionalitat com passió i coneixement de causa, i les respostes del saxofonista són dignes de qui ha mirat de tu a tu a Charlie Parker i Miles Davis abans de brillar definitivament amb llum pròpia. Aquí en tenen una mostra: "M'alegro que el jazz no sigui popular. Mai serà una música popular, i això és el que la manté especial. Saps què? No crec que aquest món sigui el lloc on passen les coses. No és el lloc on pots dir 'Oh, el jazz va canviar el món'. Bé, a la merda el món. Aquest món sempre tindrà ignorància, assassinats, odi i bombes. El món va arribar a conèixer el jazz i això em sembla fantàstic. Bé per al món. Però el jazz no té res a veure amb aquest món. El jazz és més gran que la Terra. Gent com Bird, Ornette, Coltrane... Creus que se n'han anat per sempre més? No, simplement han marxat a una altra banda. A quina alçada es troba el cel? A quina alçada es troba la lluna? Ells són allà, i això és tot el que et cal saber". Mestre de mestres.

La seva nit

Dave Grohl.

Tot un retrat, el que el periodista David Fricke fa de Dave Grohl en un extens i complert reportatge per a Rolling Stone -l'edició espanyola de la revista el publica aquest mes de gener-. Un article on el propi Grohl valora la trajectòria de Foo Fighters, recorda els dies de Nirvana i s'emociona parlant d'allò que l'ha fet tal i com és: la música. Però probablement la mirada més acurada a la seva figura l'aportin la resta d'entrevistats. Els components de Foo Fighters, la seva mare o, és clar, Krist Novoselic. És aquest darrer qui descriu l'experiència d'haver vist en directe el seu excompany des de la graderia d'un pavelló. "El recinte estava ple de gom a gom i el Dave es trobava allà dalt: era el seu concert. Vaig mirar cap amunt i vaig veure una senyora a les grades, dreta davant del seu seient, cantant i movent-se al ritme de la música. Vaig pensar: 'Porta treballant tot el dia, tot el mes, i aquesta és la seva nit'. Això és el que el Dave ofereix a la gent. Vaig pensar: 'Me n'alegro per ella. I me n'alegro pel Dave". De vegades penso que l'essència del rock'n'roll consisteix en quelcom tan simple com això. En fer que persones com aquella dona visquin les seves nits, les seves tardes o els seus moments de plenitud a partir d'una combinació de ritmes, melodies i lletres. La resta, per moltes voltes i justificacions que hi donem, és pur ego.

Les confessions de Jimmy Page

"No teníem prosperitat, però no ens feia falta, més enllà de la necessitat de comprar una guitarra. Comprar una guitarra era com somiar amb un Cadillac. Era quelcom que podies veure als discos de Gene Vincent and The Blue Caps o als de Buddy Holly. Buddy Holly va venir a tocar el 1958. No tenia diners per a comprar-me l'entrada. Hauria après tant en una sola tarda... A qui sí que vaig veure va ser a Jerry Lee Lewis. Va ser quelcom molt tribal. No era un guitarrista, era pianista. Però l'essència es trobava en allò que representava". Jimmy Page explica com va entrar en contacte amb el rock'n'roll a l'Anglaterra de finals dels 50. Una Anglaterra de postguerra on començaven a formar-se genis com Jeff Beck, Keith Richards, Eric Clapton o el propi Page. Les declaracions corresponen a una entrevista que David Fricke va fer al guitarrista de Led Zeppelin per a Rolling Stone, i que l'edició espanyola de la revista publica aquest mes de gener. Una maratoniana conversa -vuit hores repartides en dos dies- en què Page parla de tot i més: dels seus dies com a músic de sessió, dels Yardbirds, dels inicis de la banda de la seva vida, dels excessos, dels escàndols, de la seva afició a l'ocultisme, del concert de reunió a l'O2 i d'un futur sense Led Zeppelin.






Audio: "Black Dog" - Led Zeppelin