Clive Davis (1932-2026)

Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.

Aquesta última, que aleshores encara encapçalava els malaguanyats Big Brother and the Holding Company, la va fitxar ell personalment després de veure-la actuar al festival de Monterey. Corria l'estiu de 1967 i encara faltava ben bé mig segle perquè les grans disqueres es dediquessin a rastrejar 'likes' i a comptar seguidors, en lloc d'anar a buscar el talent al seu hàbitat natural.

Expulsat de Columbia arran d'un escàndol com els que solen petar de tant en tant a la Moncloa, va fundar la totpoderosa Arista, primera llar dels Outlaws i de Patti Smith, i a la llarga de Grateful Dead i Whitney Houston (una de les seves grans apostes). Davis, que sumava 94 primaveres al moment de traspassar, no tenia cap grau en Història de l'Art ni cap màster en Gestió Cultural, sinó una oïda fora de sèrie i una passió innata per la música.

Record Plant Sausalito

Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.

Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.

Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.

Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.

Mig segle de "Piano Man", "Welcome" i "Ladies Invited"

Billy Joel.

Saludem tres discos que van veure la llum el 9 de novembre de 1973, avui fa mig segle. Començant per "Piano Man", el segon àlbum de Billy Joel i l'obra que va donar l'impuls definitiu a la carrera del pianista novaiorquès, també el seu debut a Columbia Records. La peça que el titula, el relat en primera persona de com un músic de la Costa Est s'estableix als clubs nocturns de Los Angeles a la recerca d'una nova oportunitat –després de la disputa legal amb el seu primer segell, Family Productions-, és un clàssic de clàssics i probablement la seva composició més icònica. A destacar també talls tan rodons com el country jazz (sí, country jazz) de "Travelin' Prayer", l'èstètica western de "Billy the Kid" i un "Captain Jack" que sona com Elton John fent una jam amb els Beatles d'"Abbey Road" (1969).

El mateix dia va sortir "Welcome", el cinquè àlbum d'estudi de Santana i un nou pas endavant en la seva aproximació a les coordenades més indòmites del jazz fusió –també el primer disc facturat després de la marxa de Gregg Rolie i Neal Schon per formar Journey-. Gairebé la continuació lògica d'aquell "Love Devotion Surrender" que Carlos Santana havia signat pocs mesos abans amb un John McLaughlin que també va participar a les sessions tocant la guitarra a "Flame - Sky". I encara el 9 de novembre de 1973, la J. Geils Band va lliurar el notable "Ladies Invited". Quedaven una mica lluny els dies de l'èxit massiu que havien de venir, però els de Massachusetts seguien lliurant peces tan brillants com "Did You No Wrong", "The Lady Makes Demands"o aquella descàrrega d'elèctric rhythm & blues que era "No Doubt About It".

Gregg Sutton (1949-2023)

GREGG SUTTON
(1949-2023)

Ens ha deixat Gregg Sutton, qui va ser baixista de Bob Dylan durant la gira que el va portar a Barcelona per primer cop el juny de 1984 –compartint cartell amb Santana-, i durant la qual es va gravar el directe "Real Live", d'aquell mateix any –l'àlbum documenta part dels concerts dels trams britànic i irlandès de la gira-. El 1985 va entrar a Lone Justice, amb els quals va enregistrar "Shelter" (1986) i va seguir tocant fins que es van separar el 1987. També va destacar com a compositor, havent signat peces gravades per Jeff Healey, Joe Cocker, Beth Hart, The Human League o Percy Sledge, entre molts altres.

La col·lecció de vinils més gran d'Espanya

Bartolomé Jaén amb la seva col·lecció de vinils - Foto Cuatro.

Desfent tòpics. La col·lecció de vinils més gran d'Espanya no és a Madrid, a Barcelona ni a València sinó a Còrdova, segons un reportatge emès per Cuatro. El seu propietari no respon a cap dels estereotips que solen venir-nos al cap quan parlem de col·leccionistes de discos. I més enllà de la quantitat (200.000 exemplars), el més interessant és la varietat: a casa de Bartolomé Jaén hi conviuen AC/DC, Madonna, Santana i Sara Montiel –una cosa és presumir d'eclecticisme perquè queda molt bé dir que saps combinar el black metal amb el free jazz, però a veure quants de vostès –de nosaltres- tenen a casa la discografia sencera de la Montiel-. Poden visionar el reportatge en aquest enllaç.

50 anys de "Love Devotion Surrender"

L'obra, la figura i la influència de John Coltrane com a fil conductor, però sobretot la unió de dos dels guitarristes més grans de tots els temps, també de dos universos sonors tan distants sobre el paper com complementaris a la pràctica. D'una banda el de Carlos Santana, el mexicà que havia eixamplat els horitzons del blues, el jazz i el rock psicodèlic tot enriquint-los amb tota la seva herència llatina. De l'altra el de John McLaughlin, el britànic que havia definit registres com el jazz fusió al capdavant de la seva Mahavishnu Orchestra i al costat de gegants com Miles Davis.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Love Devotion Surrender" (1973), l'àlbum que van signar conjuntament, enregistrat amb músics de les seves respectives bandes –la unió a l'estudi de la Mahavishnu i de Santana, el grup, gairebé res-. Dos originals de Coltrane –"A Love Supreme" i "Naima"-, una adaptació de l'estàndard del gòspel "Let Us Go into the House of the Lord", i dues composicions de McLaughlin inspirades en la doctrina del mestre espiritual Sri Chinmoy, del qual eren seguidors tant ell com Santana –"The Life Divine" i "Meditation"-. Una obra que el temps ha mig enterrat, però a la qual val la pena tornar de tant en tant.

Mig segle d'"On the Corner"

Definitivament, l'11 d'octubre de 1972 va ser una d'aquelles dates que caldria tenir ben emmarcades. El mateix dia que Santana publicava el canònic "Caravanserai", avui fa mig segle, Miles Davis lliurava una altra obra mestra del jazz fusió, "On the Corner". Un d'aquells discos prou avançats al seu moment per confondre la crítica i marejar el respectable a parts iguals. Al seu dia va rebre per totes bandes, però el temps li acabaria donant la raó i avui és contemplat com una de les obres essencials del trompetista. Una perla del jazz més arriscat i un nou salt endavant per part d'un dels més grans visionaris de la música contemporània.

Influït per la revolució funk de James Brown i (sobretot) Sly Stone –també pel rock visceral de Jimi Hendrix-, "On the Corner" es considera com una aproximació per part de Davis als corrents musicals dominants entre la joventut afroamericana del moment –la caràtula il·lustrada per Corky McCoy també apuntava en aquesta direcció-. La reconnexió del geni amb la seva gent, però sobretot la revàlida de tot un gènere –el jazz- que encara tenia moltes coses a dir en plena era rock. Amb el suport de vells coneguts com Chick Corea (teclats), Herbie Hancock (teclats) o John McLaughlin (guitarra), i quatre pistes –repartides en les dues cares d'un vinil- absolutament úniques en la seva espècie. Aleshores i avui.

Personalment, mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar peces com "Black Satin", "One and One" o la suite inicial que encapçalava la pròpia "On the Corner" –i això que quan vaig adquirir aquest plàstic ja tenia ben escoltat "Bitches Brew" (1970)-. Fins i tot recordo que vaig necessitar uns quants intents abans de poder-hi entrar, i que quan finalment me'n vaig sortir m'hi vaig quedar atrapat per sempre més. Darrerament hem escoltat com certes veus de la crítica musical a priori seriosa, afirmaven alegrement que si hi ha melòmans a qui no agraden estils com les mal anomenades músiques urbanes, és perquè són incapaços d'entendre'ls –argument absurd que mereixeria un capítol a part-. Em pregunto què haurien dit l'11 d'octubre de 1972, d'haver-se hagut d'enfrontar a una obra com la que ens ocupa.

Betty Davis (1945-2022)

BETTY DAVIS
(1945-2022)

Fa alguns anys solia rondar pels voltants de l'immoble on visc una gata de carrer, esquerpa i desconfiada com ella mateixa davant la presència d'humans, aquests éssers que podem arribar a ser qualsevol cosa menys allò que hauria de suggerir el nom de la nostra pròpia condició, quan interactuem amb altres espècies animals. No es deixava tocar, ni tan sols permetia que els bípedes ens hi acostéssim, i quan ho aconseguíem ens plantava cara tot ensenyant les seves dents esmolades amb un posat amenaçador que la feia fascinant. Era indomable. I durant un temps en què solia deixar-se veure sovint per la meva terrassa la vaig anomenar Betty, en honor d'una altra criatura de naturalesa absolutament indomable, la gran Betty Davis.

Explico tot això per il·lustrar fins a quin punt m'ha arribat a fascinar la figura de Davis. Una de les veus més autèntiques, salvatges, provocadores i atrevides del funk dels 70, també la signant de tres obres tan monumentals com "Betty Davis" (1973), "They Say I'm Different" (1974) i "Nasty Gal" (1975), produïdes per ella mateixa, autora també de totes les cançons, en un moment en què no era habitual que una dona s'encarregués d'aquestes tasques. Tres àlbums de funk greixós i altament lasciu, amb l'atòmica veu de Davis seduint i provocant el personal com rarament s'havia pogut escoltar aleshores. L'elevadíssima temperatura del seu repertori i de la seva actitud escènica li va comportar el boicot d'una indústria que encara no estava preparada per una bomba com aquella.

Carlos Santana va dir d'ella que era, com apuntàvem més amunt, indomable. I ni tan sols Miles Davis va ser capaç de seguir-li el ritme mentre van estar casats durant un any a finals dels 60 –per cert, va ser ella qui va introduir el genial trompetista a l'òrbita de Jimi Hendrix-. Retirada de la vida pública des de feia dècades al moment de la seva mort –va arribar a viure reclosa en un monestir al Japó-, va optar per mantenir-se lluny dels focus quan Philip Cox va estrenar el documental "Betty: They Say I'm Different" (2017). Ni tan sols quan al cap de dos anys va publicar la seva primera cançó en una eternitat, l'encara magnífica "A Little Bit Hot Tonight", es va decidir a sortir d'un anonimat on havia trobat aquella pau que mai li podria oferir el negoci del disc. La va gravar la seva amiga Danielle Maggio, amb resultats notables si bé un no pot evitar imaginar-se com hauria sonat amb la veu de la seva autora.

"M'agrada que ningú em reconegui quan vaig pel carrer o a comprar. M'agrada viure tranquil·lament, sense que ningú em molesti. Però potser estaria bé recordar que una vegada vaig fer bona música i això va fer somriure molta gent", havia declarat el 2018 en una raríssima entrevista concedida al Washington Post. I un no pot fer res més que empatitzar amb les seves paraules. El món ja no és el mateix de mig segle enrere, i si aleshores eren els estaments més conservadors del show business els que solien boicotejar-la, avui seria l'altre extrem, el de la correcció política més hiperventilada i estreta de mires, el que no deixaria passar el contingut explícit i desvergonyit de la seva obra. Provocadora fins a les últimes conseqüències, ens ha deixat a l'edat de 76 anys mantenint intacte tot el seu misteri.

Michael Lang (1944-2022)

MICHAEL LANG
(1944-2022)

Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.

Bé, tot això venia perquè ha mort Michael Lang, un dels promotors del festival de Woodstock –juntament amb el seu soci Artie Kornfeld i amb el suport financer de John P. Roberts i Joel Rosenman-, també el rostre més visible de l'organització tant de l'edició original com de les rèpliques de 1994 i 1999 –el 2019 se n'havia anunciat una edició commemorativa del cinquantenari que es va acabar abortant per entrebancs logístics i financers-. Lang també va oferir assistència tècnica i suport logístic al festival d'Altamont organitzat pels Rolling Stones mesos després del primer Woodstock, i en anys posteriors va desenvolupar diferents tasques a les indústries musical i cinematogràfica –entre elles el management del citat Joe Cocker-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Black Magic Woman

Es commemorarà el mes vinent el primer aniversari de la mort de Peter Green. I es commemorava la passada tardor el 50è aniversari d'"Abraxas" (1970), amb tota probabilitat l'obra magna de Santana. Green és l'autor de "Black Magic Woman", un dels pilars del repertori dels primers Fleetwood Mac i tot un himne del blues rock britànic de la segona meitat dels 60.

Un blues nocturn, sensual i misteriós que connectava els soterranis del Soho londinenc amb tota una sèrie de paisatges pantanosos que anaven del Carib al Delta del Mississippi. Carlos Santana i companyia la van versionar a "Abraxas", tenyint-la d'essències llatines i potenciant-ne el misteri estructural, i arrodonint la jugada tot encadenant-la amb el "Gypsy Queen" de Gábor Szabó.

La nit de Sant Joan és una nit de bruixes. I ara mateix no se m'acut una millor banda sonora per a una revetlla com la d'avui. Triïn vostès la versió que més els agradi –personalment, l'ocasió em fa inclinar més aviat per la de Santana, però mai li faria cap lleig a res que porti el segell de Green-. Deixin-se portar. I facin-se el favor de ser lliures. Com les bruixes.

Paul Jackson (1947-2021)

PAUL JACKSON
(1947-2021)

Una d'aquelles ocasions en què un artista realitza una nova lectura d'una de les seves composicions més conegudes, reconstruint-la o deconstruint-la a partir de la seva pròpia essència i transformant-la pràcticament en una peça nova. Ho va fer Herbie Hancock amb "Watermelon Man", tot un estàndard publicat originalment a l'àlbum "Takin' Off" de 1962 i recuperat el 1973 a través d'una mutant relectura a "Head Hunters", un plàstic on el genial teclista explorava els confins més àcids del funk i el jazz de la mà de músics com el baixista Paul Jackson. Va esdevenir aquest últim un dels principals aliats de Hancock durant els anys posteriors, tant als discos que signava pel seu compte com amb aquella agrupació que justament prenia el seu nom de l'àlbum citat, The Headhunters. Jackson també va consolidar la seva pròpia trajectòria solista i va treballar amb altres gegants com Stanley Turrentine, Sonny Rollins o Santana. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

50 anys d'"Abraxas"

A mig segle de la seva publicació, tal dia com avui de 1970, "Abraxas", el segon disc de Santana, es pot contemplar encara com l'obra més paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock llatí. També, tot i que això és més discutible, com el treball més definitiu de tots els que ha arribat a enregistrar Carlos Santana. I no tan sols pel fet d'incloure algunes de les pistes més reconegudes i reconeixibles del seu catàleg, sinó per l'excel·lència amb què van maridar el guitarrista mexicà i la seva banda original els llenguatges del rock psicodèlic i el blues elèctric amb tota la immensitat del fet llatí.

Com a bona mostra, dos títols provinents de repertoris aliens que Santana, la banda, es va acabar fent seus des dels solcs d'"Abraxas" i que il·lustren a la perfecció el caràcter mestís i la vocació global de la formació, "Black Magic Woman" i "Oye Cómo Va". La primera, original dels Fleetwood Mac de Peter Green, manté les seves arrels en el blues rock més corpulent però alhora es deixa seduir per tota una onada de misteri tropical. La segona, signada per Tito Puente, segueix el camí invers per a injectar nervi rocker i coloraina psicodèlica a un dels grans estàndards de la Nova York llatina.

La tercera joia de la corona d'"Abraxas" és "Samba Pa Ti", un dels grans instrumentals del repetori de Santana –precursor del celebrat "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"-. Un càlid diàleg amb accent tropical entre les sis cordes del mexicà i l'orgue penetrant de Gregg Rolie sobre tot un coixí de percussions per cortesia de José "Chepito" Areas i Michael Carabello. A destacar també el trepidant jazz afrollatí de "Singing Winds, Crying Beasts" i "Incident at Neshabur", la samba elèctrica de "Se Acabó", i la mastodòntica orgia hard rock de "Hope You're Feeling Better". També és icònica la caràtula del disc, la pintura amb què es va donar a conèixer l'artista Mati Klarwein un cop descoberta pel propi Santana.

Santana - "Africa Speaks" (2019)

Si la química és un dels elements indispensables a l'hora de fer música, les companyies havien estat durant els darrers temps un dels grans entrebancs a la trajectòria de Carlos Santana. Ni el que es va anunciar com a disc de retorn de la formació clàssica de Santana -"Santana IV" (2016)- ni la unió del guitarrista amb els Isley Brothers (o el que queda d'ells) -"Power of Peace" (2017)- lliuraven sobre el terreny tot allò que podien arribar a prometre sobre el paper. Eren discos carregats de bones intencions que a la pràctica resultaven excessivament mecànics i fins i tot protocolaris.

Sigui com sigui, aquest 2019 Santana ha canviat de companyies i això s'ha traduït en positiu a l'hora de tornar a l'estudi. D'entrada, s'ha aliat amb tot un Rick Rubin, artífex de resurreccions discogràfiques que van de Johnny Cash a Metallica passant per Neil Diamond o ZZ Top. I per acabar-ho d'arrodonir, ha fitxat com a vocalista titular a la balear Concha Buika, que ha aportat la seva visió global de gèneres com el jazz, el soul o les músiques d'arrel africana a l'hora de facturar un plàstic, "Africa Speaks" (2019), que recupera les essències més genuïnes de Santana. Un àlbum de rock amb accent afrollatí on, ara sí, el mexicà sembla haver recuperat aquell nervi i aquell afany explorador amb què es va definir ara fa prop de cinc dècades.

Com a mostra més immediata els ressons tribals i els paisatges pantanosos de la peça titular, que enllacen amb el misteri d'"Abraxas" (1970) i sorprendran sens dubte a qui no conegui l'obra de Santana més enllà de "Supernatural" (1999). Sensacions que refermen el blues global de "Yo me lo merezco", els repunts jazzístics de "Blue Skies" -amb participació de Laura Mvula- i l'orgia polirítmica de "Batonga". Que ningú s'esperi la continuació immediata de les obres clàssiques signades pel guitarrista en temps pretèrits, això a aquestes alçades ja no passarà. En canvi, el mexicà ha lliurat el seu disc més rodó en el que portem de segle i ha signat l'acta de reconciliació amb el seu esperit (i el seu públic) més inquiet i aventurer. Ben tornat sigui.

Santana - "Caravanserai" (1972)

"Caravanserai" (1972) és aquell disc de Santana que durant molt de temps ens va semblar difícil a molts dels que havíem conegut el guitarrista mexicà a través d'algun dels seus primers tres àlbums, pedres angulars d'allò que s'anomenaria rock llatí, i encara més a tots aquells que el van descobrir com qui no vol la cosa amb "Supernatural" (1999) -el treball que el va tornar al capdamunt de les llistes d'èxits alhora que va alienar bona part dels seus seguidors més veterans-. Deu pistes que defugien el format cançó per a cedir terreny a la improvisació, l'experimentació i la creació d'atmosferes i paisatges sonors fins aleshores inèdits en l'àmbit del rock. Un dels cims creatius tant del propi Santana com dels sospitosos habituals que l'acompanyaven -entre ells Gregg Rolie (orgue), Chepito Areas (percussió) i Neil Schon (guitarra)-. El plàstic on el guitarrista va trencar amb les limitacions pròpies de la galàxia pop per a abraçar les formes més avantguardistes del jazz i tenyir-les de motius afrollatins. Una d'aquelles obres on tècnica i virtuosisme són sinònims de risc i renovació, i un dels meus títols preferits de Santana des que vaig vèncer aquelles dificultats inicials. És el que tenen els discos difícils, que un pot necessitar mesos o fins i tot anys per a entrar-hi, però un cop dins ja no en vol tornar a sortir mai més.

Amb un cop de mà dels amics

Ringo Starr, en una actuació recent de l'All-Starr Band.

RINGO STARR & HIS ALL STAR BAND

Palau Sant Jordi, Barcelona

26 de juny de 2018

Una vegada un periodista va preguntar a John Lennon si creia que Ringo Starr era el millor bateria del món, a la qual cosa Lennon va respondre que Starr ni tan sols era el millor bateria dels Beatles. Si ens basem en criteris estrictament tècnics, la nit passada al Palau Sant Jordi -format amfiteatre amb aforament reduït a una capacitat de 5.000 persones- tampoc va ser el millor bateria d'una All-Starr Band on aquest mèrit se'l va endur el sempre oportú Gregg Bissonette. Tampoc ha estat mai Starr un vocalista ni un compositor fora de sèrie -de la vintena llarga de peces interpretades, tan sols tres portaven la seva signatura-. I arribats a aquest punt potser el més sensat seria afirmar que si per alguna cosa destaca el britànic ha estat precisament pel fet de ser Ringo Starr, un músic poc virtuós però tot terreny, una peça clau de l'engranatge beatle, l'inventor del terme mocker, i un entertainer d'allò més simpàtic que amb una simple trucada pot convocar una part substancial de l'star system rocker perquè l'acompanyi pel món a bord de la citada All-Starr Band.

A més de Bissonette, la nit passada es van enfilar a l'escenari del Sant Jordi autèntics pesos pesants com Graham Gouldman (10cc, i compositor d'èxits interpretats entre d'altres per The Yardbirds), Steve Lukather (Toto), Gregg Rolie (vocalista i teclista original tant de Santana com de Journey), Colin Hay (Men At Work) i el veterà sessionista Warren Ham. El repertori, com és habitual, es va nodrir de les cites justes als Beatles i a l'etapa solista d'Starr -ni una sola concessió al seu disc més recent, el notable "Give More Love" (2017)- i dels hits més sonats dels seus il·lustres acompanyants. Cosa que per a uns equival a poc més que una revetlla a la plaça en clau rockera, però d'altres contemplen com una ocasió única a aquestes alçades d'escoltar clàssics com "I'm Not in Love" (10cc), "Evil Ways" (Willie Bobo via Santana) o "Who Can It Be Now?" (Men At Work) cantats per les veus que els van fer cèlebres al seu moment.

És clar que la majoria dels presents que havien passat per caixa, ho havien fet per escoltar Starr entonant per enèsima vegada pilars del cànon beatleià com "Yellow Submarine" o "With a Little Help from My Friends". Dos dels capítols més aplaudits d'una nit on el de Liverpool també va recuperar talls com "Boys" -peça de les Shirelles que va suposar el seu debut com a vocalista quan la va enregistrar amb els Fab Four-, "Don't Pass Me By" -la primera composició pròpia que li van acceptar els totpoderosos Lennon i McCartney-, un "It Don't Come Easy" que segueix essent el cim de la seva carrera solista, o aquell "Photograph" que al seu dia li va cedir el seu amic George Harrison i que ahir va dedicar a una audiència definida per ell mateix com a "meravellosa". Es va acomiadar entre consignes a favor de la pau i l'amor tot fent gala de la seva eterna simpatia i del seu infinit bon humor. I el respectable va poder tornar a casa amb la satisfacció d'haver tingut un Beatle gairebé a tocar dels dits, cosa que no es pot afirmar cada dia. Sense anar més lluny, l'últim cop que Starr havia actuat a Barcelona encara ho havia fet en companyia de John, Paul i George. De seguida s'ha dit.

Santana - "Santana IV" (2016)

Hi ha discos de retorn que arriben tard i d'altres que directament no s'haurien d'haver produït mai. "Santana IV" (2016) té el dubtós honor d'encaixar en ambdues categories. El que s'ha venut com la tornada de Carlos Santana a les seves arrels no deixa de ser, a la pràctica, l'enèsim símptoma de desorientació d'un home que al seu dia va fer rendir Woodstock als seus peus al ritme de "Soul Sacrifice" i va elevar el rock llatí a la categoria de fenomen global.

Ja pot haver recuperat per a l'ocasió bona part dels músics que conformaven la primera encarnació de Santana, que el resultat final sona fred, mecànic i absolutament mancat de la màgia i l'esperit aventurer amb què va definir obres capitals com "Abraxas" (1970). Tan sols la hendrixiana "Shake It", el latin soul marca de la casa d'"Anywhere You Want to Go" i les dues col·laboracions de Ronald Isley (The Isley Brothers), "Love Makes the World Go Round" i "Freedom in Your Mind", arriben a treure mínimament el cap en un àlbum altrament pla i protocolari.

La resta del repertori es debat entre l'exhibicionisme estèril ("Fillmore East") i els aires de revetlla que tan bons rèdits comercials han donat al guitarrista durant el que portem de segle ("Come as You Are"). Dit això, el problema de "Santana IV" no és tant la seva inconsistència com l'afany fallit de recuperar un temps perdut i a la vegada irrecuperable. Els gairebé vint anys que s'ha passat el mexicà empatxant-se d'unes mels i d'un èxit més fonamentats en les xifres que en la inspiració.

Un camí del qual, ben pensat, no s'hauria d'haver allunyat mai i encara menys a aquestes alçades. "Corazón espinado" -que no pas la totalitat de "Supernatural" (1999)- podia arribar a produir vergonya aliena, però com a mínim tenia un ganxo i una intencionalitat que brillen per la seva absència en un exercici d'estil tan difús com aquesta caràtula que vol ser psicodèlica però es queda en pastitx New Age.