Deep Purple - "Whoosh!" (2020)

Es va especular ara fa tres anys amb la possibilitat que l'aleshores flamant "Infinite" (2017) acabés esdevenint l'últim disc d'estudi de Deep Purple. Finalment no ha estat així, i la banda britànica encara s'ha tret de la màniga un nou plàstic que manté molt més que el tipus i on no s'observen a simple vista símptomes de fatiga. "Whoosh!" (2020) referma la bona sintonia entre el Mark VIII de la formació –a hores d'ara, el line up que més anys s'ha mantingut en actiu: des de la incorporació de Don Airey als teclats l'any 2002- i un Bob Ezrin que novament ha sabut treure el millor del grup des dels controls.

Que ningú s'esperi grans novetats, per descomptat, al so d'una banda que va definir el seu discurs cinc dècades enrere al mateix temps que posava les bases de gèneres com el hard rock o el heavy metal. Qui malgrat tot desitgi retrobar-se amb aquell so que va generar múltiples escoles, ho podrà fer en pistes com "Drop the Weapon", "We're All the Same in the Dark" o "No Need to Shout". Títols que certifiquen el bon estat de salut del conjunt, també de la veu d'Ian Gillan, i sobretot del binomi ja consolidat entre Steve Morse i Don Airey –més afinats que mai a l'hora de fer dialogar guitarra i teclats-. La prova de vida d'una banda que ara per ara sembla tenir corda.

Frampton plays the blues!

Peter Frampton.

Queden lluny els dies en què Peter Frampton es considerava com un dels artistes més massius de la seva generació i rebentava les llistes d'èxits d'arreu del planeta amb un dels directes més celebrats de tots els temps, aquell "Frampton Comes Alive!" (1976) que va batre tota mena de rècords. Amb 69 anys a l'esquena i havent anunciat una imminent retirada dels escenaris, el britànic protagonitza un retorn a les seves arrels amb un d'aquells discos de blues que tant bons rèdits solen donar a determinades icones del rock en plena etapa de maduresa -vegin-se els casos d'Eric Clapton, Aerosmith o fins i tot els Stones-.

En aquest sentit, "All Blues" (2019) és una col·lecció de clàssics i estàndards del gènere als quals Frampton aporta poca cosa però interpreta amb tanta passió com fidelitat. A destacar la greixosa lectura del "You Can't Judge a Book by Its Cover" (Bo Diddley) i un "I'm a King Bee" (Slim Harpo) amb olor de bourbon i gasolina. Menció a part mereix la intervenció del sempre oportú Steve Morse (Dixie Dregs, Deep Purple) en un "Going Down Slow" (St. Louis Jimmy Oden) que transportarà l'oient a qualsevol antre de carretera de la geografia nord-americana. Llàstima que Frampton deixi precisament ara els escenaris, perquè repertoris com aquest serien de luxe en qualsevol sala de dimensions raonables.