April Stevens (1929-2023)

APRIL STEVENS
(1929-2023)

Mai abans s'havia arribat a comprimir tal dosi de sensualitat i elegància a parts iguals en poc més de dos minuts. Els que dura "Teach Me Tiger", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del cançoner d'April Stevens. Quan va publicar-la com a senzill el 1959, les seves altes temperatures li van valer el boicot del conservadorisme més hiperventilat de l'època. Avui podria figurar perfectament a la llista negra dels guardians de la moral políticament correcta. La cantant va tornar a destacar com a solista el 1967 amb un altre single, "Falling in Love Again" –la cara b del qual, "Wanting You", esdevindria un clàssic de l'òrbita Northern Soul-.

Nascuda Caroline Vincinette LoTempio a Niagara Falls, Nova York, Stevens havia començat la seva carrera professional a principis dels 50 cantant a duet amb el seu germà, Antonino LoTempio, més conegut com a Nino Tempo. Al llarg d'una dècada es van passejar per estils que anaven del jazz vocal al pop, arribant a flirtejar amb el rhythm & blues i el primer rock'n'roll. El seu moment de màxima exposició va ser una lectura de "Deep Purple" –l'estàndard de Peter DeRose que tant solia agradar a l'àvia de Ritchie Blackmore, qui va batejar un dels grups més grans de la història amb el mateix nom- publicada el 1963. Stevens ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

50 anys de "Who Do We Think We Are"

Amb prou feines havia passat un mes des de la publicació del monumental "Made in Japan" (1972), quan Deep Purple van lliurar "Who Do We Think We Are" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Era el seu setè àlbum d'estudi, i l'últim que gravaria el totèmic Mark II de la banda britànica fins a la reunió de 1984 –amb el notable "Perfect Strangers"-. Un disc menor però en tot cas reivindicable, poc inspirat en termes de composició però encara pletòric en termes d'execució –si bé és cert que les seves cançons no aguantaven en conjunt la comparació amb les d'obres anteriors, també ho és que la formació més ben engreixada de la història del grup seguia funcionant a ple rendiment a nivell instrumental-.

El fet de sortir quan el públic encara no havia tingut temps de digerir el directe de directes no devia jugar a favor seu –tot i que es va vendre molt bé-, però sigui com sigui el plàstic es deixa escoltar i conté reclams de tant pes com "Woman from Tokyo" –un clàssic de ple dret-, "Rat Bat Blue" –amb un dels grans riffs de la factoria Blackmore- o el blues pesant de "Place in Line". Durant la gira de presentació les tensions internes es van fer insostenibles, sobretot entre Ritchie Blackmore i Ian Gillan. Aquest últim va sortir del grup per iniciativa pròpia. Roger Glover, qui tampoc es portava bé amb el guitarrista, en va ser expulsat. A partir d'aquí, Deep Purple experimentarien una de les mutacions més sorprenents de la història del rock, però aquesta és una altra història.

Mig segle de "Made in Japan"

L'edició en vinil de 'Made in Japan' i la reedició amb motiu del 25è aniversari.

A les persones de la meva generació ens pot arribar a fer una mica de vertigen la commemoració del cinquantenari de "Made in Japan", un dels punts àlgids –potser el més àlgid- de la discografia de Deep Purple i un dels àlbums en directe més canònics i essencials de tots els temps, publicat tal dia com avui de 1972. I no pas perquè recordem el moment de la seva publicació, sinó justament pel fet d'haver sortit abans de néixer nosaltres i, per tant, durant un temps que sempre ens havia semblat tan remot com els 25 anys que se'n van commemorar el 1997.

Va ser aleshores, i amb motiu d'aquell 25è aniversari, quan va sortir una sucosa reedició que s'enriquia amb la inclusió de pistes inèdites dels concerts japonesos de 1972 i remasteritzacions de les versions d'estudi de les peces incloses al doble àlbum original. Va ser aquella la primera versió de "Made in Japan" que va caure a les meves mans, tot just acabada de sortir del forn, i recordo que em va impactar des del minut zero i que gairebé el vaig gastar de tant fer-lo sonar. També recordo que aquells 25 anys que es commemoraven aleshores em semblaven una eternitat.

Doncs bé, diuen que el pas del temps relativitza certes perspectives. I si avui fa 50 anys que "Made in Japan" va veure la llum per primer cop, vol dir que també en fa 25 d'aquell moment en què als de la meva generació ens semblava simplement inassumible la xifra del quart de segle –en realitat fa una mica menys, ja que la reedició no va sortir fins a principis de 1998, però tant és-. Sigui com sigui, és de justícia celebrar avui el cinquantenari d'un àlbum que captura una de les bandes de rock més grans de tots els temps en un dels seus millors moments –s'havia enregistrat l'estiu d'aquell mateix 1972 durant el tram japonès de la gira de "Machine Head" (1972)-.

L'agost passat, quan es van commemorar els 50 anys de la seva gravació, li vam dedicar aquest article que avui recuperem oportunament.

50 anys de l'enregistrament de "Made in Japan"

Diuen que estils musicals com el rock dur, el rock progressiu o el heavy metal van néixer quan els músics van decidir que no volien sonar en directe tal com ho feien a l'estudi, sinó a l'inrevés. Quan van decidir, en altres paraules, que volien capturar a l'estudi tota l'essència dels seus concerts. Tot plegat va coincidir lògicament amb l'era daurada dels discos en directe. I és clar, si parlem d'àlbums en directe és inevitable referir-nos a una obra de la mida de "Made in Japan" (1972), el doble vinil que va acabar de refermar Deep Purple com una de les bandes més grans de la seva generació, i un dels enregistraments en viu més essencials de la història del rock.

Es va gravar al Japó durant la gira de l'igualment canònic i aleshores flamant "Machine Head" (1972), i més concretament al Festival Hall d'Osaka i al Budokan de Tòquio durant les nits dels dies 15, 16 i 17 d'agost de 1972. Avui fa 50 anys de la primera d'aquelles tres vetllades, que va tenir lloc a Osaka i durant la qual es va documentar ni més ni menys que la lectura en directe d'"Smoke on the Water", amb la guitarra de Ritchie Blackmore deconstruint momentàniament el riff inicial –hi ha qui diu que es va equivocar, hi ha qui diu que simplement jugava, sigui com sigui va fer història-.

Durant els dos concerts posteriors es van enregistrar peces com la inicial "Highway Star", una expansiva –i definitiva- "Child in Time" o els 20 còsmics minuts d'un "Space Truckin'" que acabaria ocupant tota la cara b del segon vinil. Repertori de luxe i els Purple capturats en viu durant el que molt probablement fos el seu millor moment. L'àlbum va sortir a la venda el 8 de desembre d'aquell mateix 1972. En dècades posteriors se'n van fer diverses reedicions –a destacar la que commemorava el 25è aniversari del llançament- incorporant gravacions inèdites dels mateixos concerts. Material sempre de primera, no cal dir-ho, però sense arribar mai a posar en qüestió el caràcter definitiu de l'edició original.

The Georgia Thunderbolts

La nova generació del més genuí southern rock.

El nom del grup deixa les coses clares de bon principi. The Georgia Thunderbolts és una banda de southern rock amb totes les lletres i totes les conseqüències. Formats a la la localitat de Rome, a l'estat de Georgia, les seves cançons beuen de fonts com Lynyrd Skynyrd, els Black Crowes o els Allman Brothers –atenció a la seva versió de "Midnight Rider"-. Van debutar el 2020 amb un ep de títol homònim, al qual va seguir l'any passat el seu primer àlbum, un "Can We Get a Witness" on els ritmes monolítics i les guitarres pantanoses destil·len essències amb un fort regust de bourbon i cervesa fresca. Han compartit escenaris amb gegants com Deep Purple o la Marshall Tucker Band, i ja s'han guanyat un lloc destacat a la nova fornada de bandes del Sud. Descobreixin-los al seu web.

50 anys de "Machine Head"

De com un desafortunat incident que podria haver acabat en tragèdia, va acabar inspirant una de les cançons més grans de tots els temps. El 4 de desembre de 1971 Deep Purple van arribar al Casino de Montreux per començar-hi a gravar el seu sisè àlbum d'estudi. Aquella nit hi actuaven Frank Zappa i els seus Mothers Of Invention –l'inici de les sessions de gravació del disc es preveia per l'endemà-. Durant el concert, algú va disparar una bengala que va encendre el sostre i va causar un gran incendi. No va haver-hi ferits, però els equips tècnics i les instal·lacions van quedar inservibles.

Al cap de pocs dies, el quintent britànic havia donat forma a una cançó que narrava els esdeveniments sense embuts i sobre una dinàmica base de hard rock que contenia tots els elements que defineixen tant el so Purple com el heavy metal en el seu conjunt. La poderosa veu d'Ian Gillan fent saltar espurnes en primer terme. L'aclaparadora base rítmica d'Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix). El teclat de Jon Lord elevant el conjunt. I per damunt de tot un riff que va marcar un abans i un després a la història de la guitarra elèctrica, cortesia d'un Ritchie Blackmore en estat de gràcia. "Smoke on the Water", amb tot allò que evoca el seu títol, la peça més icònica del repertori dels britànics i un dels clàssics més absoluts del rock.

"Machine Head", es va titular l'àlbum, gravat finalment al Grand Hotel de la mateixa ciutat suïssa amb l'equip mòbil dels Rolling Stones i publicat el 25 de març de 1972, avui fa 50 anys. El treball més aclamat de la banda –en dura competència amb l'igualment immaculat "In Rock" (1970)-, amb peces com l'expansiva "Lazy" –que no hauria desentonat al catàleg d'uns Allman Brothers-, la monolítica "Maybe I'm a Leo", l'àcida "Space Truckin'" –pur stoner rock abans de l'stoner rock-, la citada "Smoke on the Water" o la inicial "Highway Star" –himne de carretera amb arranjaments barrocs a priori impossibles, un altre pilar del repertori dels Purple que encara avui val per discografies i subgèneres sencers de la família metàl·lica-. Cinc dècades d'un clàssic de clàssics.

El noble art dels àlbums de versions

Los Lobos saluden la ciutat de Los Angeles.

Els discos de versions. Aquells artefactes de vegades aplaudits, d'altres incompresos, que poden fer-se amb més o menys gràcia però en tot cas solen revelar una part essencial de la naturalesa i el discurs de qui els signa: els referents i les influències que han marcat el camí d'un determinat grup o artista i l'han portat a ser qui és. M'agradaria fixar-me avui en quatre àlbums de versions que han vist la llum durant els darrers mesos, facturats per bandes que poca cosa tenen a veure entre elles però que efectivament han posat el seu adn al descobert tot portant al seu terreny una sèrie de composicions alienes molt ben triades.

Comencem parlant del cas més recent, el d'uns Deep Purple que han lliurat el seu primer àlbum de material aliè més de cinc dècades després d'haver-se donat a conèixer, justament, amb una versió del "Hush" de Joe South. "Turning to Crime" (2021), es titula, i serveix als britànics per fer-se seus tota una sèrie de clàssics de Love, Huey "Piano" Smith –un "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" amb cita inclosa a "Smoke on the Water"-, The Yardbirds o Little Feat. Sorprenen especialment tries com "Watching the River Flow" (Bob Dylan) o "The Battle of New Orleans" (Johnny Horton), i es treuen pràcticament mig segle de sobre amb la refrescant i vital lectura del "Jenny Take a Ride!" de Mitch Ryder i els Detroit Wheels. El so d'una banda passant-so de fàbula.

També semblaven passar-s'ho bé, i de quina manera, Los Lobos durant la gravació de "Native Sons" (2021). A diferència dels britànics, els californians, com a banda gairebé paradigmàtica d'allò que s'anomena música mestissa, sí que havien amanit els seus repertoris amb abundant material aliè al llarg dels anys –tota una generació va arribar a descobrir el catàleg de Ritchie Valens a través seu-. En aquest cas fan un tribut a la seva ciutat, Los Angeles, mitjançant una selecció de peces que ressonen a tot allò que hi ha entre els turons de Hollywood, les platges de Venice i Santa Monica, i la inabastable conurbació que s'estén per South Central i East L.A. Clàssics dels Beach Boys, Jackson Browne o Buffalo Springfield, també tries menys evidents de gent com The Midniters o The Jaguars, donant forma a un conjunt tan coherent com consistent. Tant de bo tingui una segona part.

I si uns reten homenatge a la seva ciutat, d'altres opten per fer un tribut a un àlbum sencer. És el cas de Tedeschi Trucks Band, que van sumar esforços amb Trey Anastasio de Phish per regravar en directe, de dalt a baix i a la seva manera el clàssic "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) de Derek and The Dominos, poc després que se'n commemorés el 50è aniversari. El resultat, titulat "Layla Revisited (Live at Lockn')" (2021), és fidel a l'original però alhora aporta prou matisos perquè l'escolta resulti qualsevol cosa menys previsible. No oblidem que Derek Trucks –sí, el nom de pila li ve d'on li ve-, més enllà de la connexió amb la nissaga familiar i musical de Duane Allman, va arribar a tocar part d'aquest repertori amb el mateix Clapton ara fa poc més d'una dècada. El disc entra prou bé, i quan finalment sona la peça titular un només pot desitjar haver estat entre els afortunats que van poder assistir al concert de torn.

Ja per anar acabant, el que possiblement sigui el cas més sorprenent de tots. Mayhem fent versions de punk rock. Una afirmació que hauria sonat a provocació, fins i tot a heretgia, fa cosa de tres dècades, però que avui és una realitat de les que desafien tabús, trenquen esquemes i esborren falsos mites. Sí, la banda més icònica del black metal norueg també porta el punk al seu adn –al marge de la crònica negra i de les connotacions paganes, l'escena que es va desenvolupar a Noruega durant la primera meitat dels 90 bevia directament de l'ètica punk-. No han fet un disc sencer de versions, sinó un doble ep, "Atavistic Black Disorder / Kommando" (2021), la segona meitat del qual consta d'originals de Discharge, Dead Kennedys, Rudimentary Peni i Ramones –un "Commando" realment sorprenent-. La fina línia que pot arribar a separar el punk rock més animal del metal extrem més bàsic i visceral.

Fire in the sky

La força, la presència i la immensitat dels elements. Últims minuts de llum d'una tarda de finals de tardor, ahir des del nord de Granollers. Smoke on the water, a fire in the sky, que cantaven Deep Purple.

Dues adolescents escolten música a l'andana

Fleetwood Mac, etapa Buckingham-Nicks - Foto Getty Images.

Dues adolescents esperant un tren a l'andana d'una estació, parlant entre elles i escoltant música a través d'un telèfon mòbil a tot volum. Sonen Deep Purple –el gloriós Mk II-, PJ Harvey i Fleetwood Mac –etapa Buckingham-Nicks-, les noies coneixen les lletres de les cançons i de tant en tant aturen la seva conversa per cantar-les com si no hi hagués ningú més en tota l'estació. I ara vas tu, que en el millor dels casos et trobes en plena crisi dels 40, i els expliques que a la seva edat haurien d'estar escoltant no sé quin producte de temporada perquè així ho determina no sé quina tendència i perquè, en el fons, tu vas molt més perdut que aquestes dues adolescents que les teves tendències simplement se les passen per on els rota.

Deep Purple - "Whoosh!" (2020)

Es va especular ara fa tres anys amb la possibilitat que l'aleshores flamant "Infinite" (2017) acabés esdevenint l'últim disc d'estudi de Deep Purple. Finalment no ha estat així, i la banda britànica encara s'ha tret de la màniga un nou plàstic que manté molt més que el tipus i on no s'observen a simple vista símptomes de fatiga. "Whoosh!" (2020) referma la bona sintonia entre el Mark VIII de la formació –a hores d'ara, el line up que més anys s'ha mantingut en actiu: des de la incorporació de Don Airey als teclats l'any 2002- i un Bob Ezrin que novament ha sabut treure el millor del grup des dels controls.

Que ningú s'esperi grans novetats, per descomptat, al so d'una banda que va definir el seu discurs cinc dècades enrere al mateix temps que posava les bases de gèneres com el hard rock o el heavy metal. Qui malgrat tot desitgi retrobar-se amb aquell so que va generar múltiples escoles, ho podrà fer en pistes com "Drop the Weapon", "We're All the Same in the Dark" o "No Need to Shout". Títols que certifiquen el bon estat de salut del conjunt, també de la veu d'Ian Gillan, i sobretot del binomi ja consolidat entre Steve Morse i Don Airey –més afinats que mai a l'hora de fer dialogar guitarra i teclats-. La prova de vida d'una banda que ara per ara sembla tenir corda.

50 anys de "Deep Purple in Rock"

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"In Rock" (1970), el quart disc d'estudi de Deep Purple i el plàstic amb què es va estrenar la formació més clàssica de la banda –l'anomenat Mark II que conformaven Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Roger Glover (baix), Jon Lord (orgue) i Ian Paice (bateria), tots ells immortalitzats en una de les caràtules més icòniques del seu temps-. També l'àlbum on els britànics van deixar definitivament enrere les coordenades psicodèliques i progressives dels seus inicis per abraçar de ple les formes robustes del hard rock i el heavy metal, gèneres dels quals esdevindrien des d'aleshores referents de ple dret –arribant a conformar un il·lustre triumvirat amb Led Zeppelin i Black Sabbath-.

"In Rock" contenia dos dels pilars del so de Deep Purple tal i com encara l'entenem a dia d'avui, l'inicial "Speed King" i aquell majestuós "Child in Time". El primer era un rock'n'roll tan robust com urgent que posava les coses al seu lloc ja d'entrada a l'hora que homenatjava líricament a pioners com Little Richard. El segon carregava contra la guerra del Vietnam tot conjugant misteri i aparell elèctric. Un diàleg entre el teclat de Lord i els aguts vocals de Gillan que desembocava en tota una orgia sònica amb la guitarra de Blackmore als comandaments i la base rítmica navegant a velocitat de creuer. Menció a part mereixen també la monolítica "Bloodsucker" o un "Hard Lovin' Man" que ja haurien volgut moltes bandes d'stoner rock.

Dos dies després de sortir l'àlbum, va veure la llum el single "Black Night". Un boogie rock d'alta volada que amb el temps ha esdevingut uns dels títols més celebrats del catàleg de Deep Purple, i que malgrat no haver-se inclòs a l'edició original d'"In Rock" sí que figura en posteriors reedicions. En aquest cas, i com esdevindria costum en moltes composicions d'èxit, la polèmica va arribar de la mà del riff de la peça en qüestió i la seva pronunciada semblança amb el de "(We Ain't Got) Nothin' Yet", el clàssic nugget dels Blues Magoos, publicat quatre anys abans. Però, com sol dir-se en aquests casos, això és una altra història.

Deep Purple a la terrassa d'un bar

Deep Purple.

Aquest matí, mentre tornava de fer la compra al súper, m'he trobat un grup de jubilats escoltant el "Highway Star" de Deep Purple a tota castanya a la terrassa d'un bar pròxim a casa meva. L'escena m'ha xocat tant, en el millor dels sentits, que no he pogut evitar aturar-me i saludar-los. Amb un d'ells fins i tot he acabat comentant un concert que la banda britànica va oferir ja fa bastants anys al pavelló de la Vall d'Hebron. I res, que m'han alegrat el dia. I de quina manera.

Ian Gillan and The Javelins

En un moment en què prenen força els rumors sobre el final de Deep Purple -s'ha especulat amb la possibilitat que "Infinite" (2017) acabi essent el seu últim disc d'estudi-, el vocalista del grup ha optat per tornar a les seves arrels i reunir la banda de versions on va militar abans d'esdevenir una de les grans icones del rock dur i el heavy metal. Ian Gillan and The Javelins era un dels incomptables combos que provaven d'obrir-se camí al circuit de clubs londinenc durant la dècada dels 60, i el seu repertori es componia de clàssics de Jerry Lee Lewis, Chuck Berry, Buddy Holly, Sam Cooke, Bo Diddley, Ray Charles, Howlin' Wolf i tants altres. L'any 1994 es van reunir de forma puntual per a enregistrar un disc amb part d'aquell repertori, "Sole Agency and Representation". I aquesta tardor tornen amb un àlbum homònim que no aporta grans novetats però entra de fàbula i fa venir ganes de veure'ls en un escenari.

Deep Purple - "Infinite" (2017)

Diuen les males llengües que aquest podria ser l'últim disc d'estudi de Deep Purple, que després de cinc dècades de trajectòria, una vintena d'àlbums i múltiples formacions amb entitat pròpia, una de les bandes pioneres del que avui anomenem hard rock abaixarà la persiana de forma definitiva. De ser cert que s'acosta el final, els britànics s'acomiaden amb un àlbum en sintonia amb bona part de la seva producció discogràfica del segle XXI. Un "Infinite" (2017) que no aporta cap novetat significativa al cànon de Deep Purple però encara manté el tipus en títols com "Hip Boots" o "One Night In Vegas", ferms recordatoris que aquesta gent ja dominava el negoci molt abans que el Heavy Metal es tenyís de calaveres, guerrers medievals i motius èpics a la carta. En canvi, l'ampliada versió del "Roadhouse Blues" dels Doors resulta simpàtica però el conjunt del plàstic no s'hauria ressentit de la seva absència.

El valor de l'objecte

La troballa la van fer els meus pares a casa de la meva àvia. Tot netejant una habitació de trastos que anirien a parar directament a les escombraries, van trobar aquesta maleta que la meva mare no havia vist en gairebé quatre dècades. Al seu interior hi havia joies. Singles de vinil com els que mostro a la imatge. "Black Night" de Deep Purple, "People Talking Around" de Los Bravos i "Come Together/Something" dels Beatles. Objectes que s'havien perdut però que segueixen tenint -com a mínim- el mateix valor que quatre dècades enrere un cop trobats. Objectes amb històries personals al darrere. I històries que atorguen a aquests discos un valor que va molt més enllà del seu contingut musical. Jo sempre recordaré com aquests singles van arribar a les meves mans. I probablement, quan jo ja no hi sigui, algú els podrà seguir escoltant i formaran part de la seva història personal. Cosa que no es pot dir de tots aquells arxius mp3 que acumulem als nostres ordinadors. Zeros i uns que s'evaporaran per sempre més un cop el disc dur on es troben hagi dit prou.

R.I.P. Jon Lord

Agafo la premsa i no paro de llegir elogis cap a Jon Lord, teclista original de Deep Purple que va morir dilluns víctima d'una embòlia pulmonar. Elogis que es repeteixen arreu de la xarxa i que en molts casos vénen de firmes que s'havien passat anys menyspreant la nissaga Purple i rebaixant-la al nivell del metal de tercera que porta dècades copiant malament el quintet britànic. No seré jo qui posi en qüestió l'aportació d'aquesta banda a la història del rock, ni de Lord en particular des del seu etern orgue Hammond. Al contrari, porto mitja vida escoltant "Made in Japan" i "Machine Head", i el que em queda. El que em sap greu és que, com en tants altres casos, aquest reconeixement de part d'alguns arribi quan ja és massa tard.





Audio: "Highway Star" - Deep Purple