50 anys de "Berlin"

Podria haver estat perfectament el final de l'era glam. O el principi del punk, si no fos perquè les seves deu pistes anaven molt més enllà del que aquesta etiqueta arribaria a abastar un cop assimilada per la indústria del disc. Encara no feia ni un any que Lou Reed, assistit per David Bowie, havia aconseguit enfilar una carrera solista a priori impossible amb "Transformer" (1972), un àlbum que efectivament transitava per les coordenades del glam alhora que explorava el costat més salvatge, obscur i decadent de la vida.

Qui hauria dit en aquell moment que el següent pas del novaiorquès seria gairebé un acte d'autosabotatge. Un trencament amb tot allò que la indústria podia esperar-se d'ell arribat aquell punt, una escapada de tota zona de confort possible –i això no és poc, venint de l'home que havia encapçalat la Velvet Underground-, un disc que ni crítica ni públic van entendre al seu dia però el temps ha revaloritzat fins a la categoria d'obra mestra. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Berlin" (1973), el tercer àlbum de Lou Reed i possiblement el seu treball més capital.

Adéu a Bowie i adéu al glam. L'autor de "Walk on the Wild Side" marcava un nou punt de partida gravant a mig camí de Londres i Nova York sota el comandament d'un Bob Ezrin que venia d'encarrilar la carrera d'Alice Cooper –a les sessions hi va participar el guitarrista Steve Hunter, que venia de treballar amb gegants del rock de Detroit com Mitch Ryder o el mateix Coop-. I es treia de la màniga la història d'una parella disfuncional a la Berlín occidental de principis dels 70. La d'en Jim i la Caroline. Dos ionquis a les últimes, dues ànimes perdudes i un relat que no podia acabar bé de cap manera.

El món no estava preparat per una obra conceptual d'aquestes característiques, malgrat contenir pistes tan brillants com "Lady Day", "Man of Good Fortune", "How Do You Think It Feels" o l'èpica final de "Sad Song". Pop d'autor, art rock, protopunk, que cadascú en digui com vulgui. Menció a part mereixen els vuit desoladors minuts de "The Kids". Reed recitant com les autoritats li prenen els fills a la protagonista, sobre una base instrumental minimalista i claustrofòbica, amenitzada amb plors infantils que fan posar la pell de gallina. Han passat molts anys des del primer cop que la vaig escoltar, i encara em fa estremir molt més que cap disc de black metal per sinistre que sigui.

Mig segle de "Billion Dollar Babies"

De quan era habitual que un grup de rock facturés dues obres mestres –o més- en menys d'un any. I que les obres en qüestió escalessin posicions a les llistes d'èxits sense haver de renunciar els seus autors a les seves essències –en el cas que ens ocupa, el perill, l'escàndol i la provocació-. Alice Cooper, el grup, va publicar el 1973 els seus darrers dos àlbums d'estudi, "Billion Dollar Babies" i "Muscle of Love". El primer va veure la llum avui fa 50 anys, i sol considerar-se com el cim creatiu d'una formació que ja s'havia guanyat un lloc de ple dret a l'Olimp del rock i la música pop, havent contribuït a definir registres i corrents com el glam, el shock rock, el heavy metal o el rock'n'roll amb accent de Detroit.

Producció de Bob Ezrin, una banda en estat de gràcia i sobretot un repertori dels que no admeten discussions. La peça titular és una mirada a les contradiccions de l'èxit massiu que el combo tot just acabava d'assolir. "No More Mr. Nice Guy" és la resposta de Furnier a tots els reaccionaris i gent de missa que l'havien acusat de coses que no era –també, molt probablement, la seva composició més definitiva amb permís d'"School's Out"-. "Elected" –adaptació del primer single del grup, de 1969- és una sàtira del món de la política que es podria aplicar també al de les estrelles del rock. La inicial –i majestuosa- "Hello Hooray" és una versió d'una peça de Rolf Kempf –gravada originalment per Judy Collins- que Alice Cooper pràcticament es va fer seva.

La gira de presentació del disc va ser una de les més massives del seu temps, batent rècords a nivell de recaptació als Estats Units. Seguint amb la teatralitat que ja havia caracteritzat els seus concerts en campanyes anteriors, la banda va contractar el mag James Randi, qui va dissenyar un espectacle on ell mateix acabava decapitant Furnier amb una guillotina –aquest número esdevindria un clàssic de les gires d'Alice Cooper, tant la banda com el projecte solista del cantant-. També hi havia un moment en què Cooper mutilava nines amb forma de nadons. Era una forma de denunciar l'abús contra els infants. Com era d'esperar, certa gent d'ordre ho va tornar a malinterpretar –o a entendre de forma interessada-, i la polèmica va estar servida.

50 anys d'"School's Out"

L'entrada per la porta gran amb un dels riffs de guitarra més vitamínics i apoteòsics que mai s'han arribat a registrar. La celebració del moment més esperat de l'any per qualsevol adolescent, el final del curs escolar –i l'inici de les vacances d'estiu-, a ritme de genuí rock'n'roll amb accent de Detroit. Un clàssic de cap a peus. Un himne rebel de quan el rock efectivament podia arribar a ser molt perillós. I probablement la peça més reconeguda de tot el catàleg d'Alice Cooper, apreciada fins i tot per aquells que amb prou feina saben res de l'alter ego de Vincent Furnier –en certs aspectes, la seva inclusió en determinades bandes sonores ha fet més mal que bé-.

Parlem, és clar, d'"School's Out", el tema que va donar títol al cinquè àlbum d'Alice Cooper –quan aquest encara era el nom de tota una banda-, publicat el 30 de juny de 1972, avui fa 50 anys. Una peça que ha acabat eclipsant el conjunt d'un disc que bé val la pena escoltar sencer. Del dinàmic hard rock de "Luney Tune" a la coloraina glam de "Gutter Cat vs. The Jets", i del jazz corrosiu de "Blue Turk" al rock'n'roll canalla de "Public Animal #9". Producció d'aquell aliat clau que havia esdevingut Bob Ezrin, i aquella mítica funda de vinil que imitava l'estructura d'una taula d'escola. Cooper actuarà demà al Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet. A veure si es recordarà de les noces d'or d'una de les seves obres més essencials.

50 anys de "Killer"

Ens referíem ahir a un temps, ara fa cosa de cinc dècades, en què era totalment factible que un grup de música lliurés dues obres essencials durant el decurs d'un mateix any. Parlàvem concretament de Yes i del 50è aniversari de "Fragile", un quart disc que va consolidar els londinencs com una de les grans bandes de la història del rock. Doncs bé, avui toca parlar d'una altra banda, Alice Cooper –que aleshores era encara el nom de tota la formació que encapçalava Vincent Furnier-, que també va començar el 1971 amb un tercer àlbum on es posaven les bases de tot el que vindria després –"Love It to Death"-, i que va tancar aquell mateix exercici publicant el disc de la seva consolidació i una de les seves obres magnes. Un "Killer" del qual es commemoren avui 50 anys.

Vuit pistes que sintetitzaven la teatralitat del glam més corrosiu, la frescor del més genuí hard rock, i la visceralitat del protopunk d'escola Detroit. Bob Ezrin una vegada més a les tasques de producció, una banda en estat de gràcia i una de les caràtules més icòniques del seu temps. I per descomptat un repertori que arrencava amb l'acceleració a fons d'"Under My Wheels", i on el rock'n'roll gran reserva de "Be My Lover" alternava amb el prog rock terminal de "Halo of Flies" i el misteri de "Desperado", una cançó que bé hauria pogut fer les delícies dels mateixos Doors. També destacava l'inquietant lament de "Dead Babies", una peça que condemnava l'abús sexual infantil però, com sol passar, els més llestos de cada casa van interpretar en sentit contrari, donant peu a una absurda controvèrsia. John Lydon va dir una vegada que "Killer" era el seu disc preferit. Doncs això.

Alice Cooper - "Detroit Stories" (2021)

Aquesta mateixa setmana s'ha commemorat el 50è aniversari de "Love It to Death" (1971), l'àlbum amb què Alice Cooper –la banda- va descobrir d'una vegada per totes la seva pròpia veu i va iniciar la seva etapa més recordada, de la mà de Bob Ezrin i amb l'escena de Detroit com a marc de fons. Cinc dècades més tard, Alice Cooper –ara l'alter ego de Vincent Furnier, originari de la metròpoli de Michigan- ha tornat a la ciutat del motor i li ha fet un homenatge amb forma de disc, reivindicant aquella escena que també va esdevenir la seva i novament amb el sempre encertat Ezrin als controls.

Les arrels de "Detroit Stories" es troben a "Breadcrumbs" (2019), l'ep que Cooper ja va dedicar fa un parell d'anys a honrar la seva ciutat natal i on figuraven incontestables lectures de clàssics autòctons alguns dels quals repeteixen a l'àlbum que ens ocupa. És el cas d'"East Side Story" (Bob Seger & The Last Heard) i "Sister Anne" (MC5), a les quals cal afegir ara el nugget psicodèlic "Our Love Will Change the World" (Outrageous Cherry) i una revisió de "Rock & Roll" (The Velvet Underground) feta a la manera dels Detroit de Mitch Ryder i amb el propi Steve Hunter reinterpretant aquell riff de guitarra amb què va redefinir al seu dia l'original de Lou Reed.

La resta són composicions originals tan fresques i rotundes com "Go Man Go", "Social Debris", "Independence Dave", la recuperada "Detroit City 2021" o el blues corrosiu de "Drunk and in Love", que presenten el Cooper més inspirat dels darrers anys, en plena sintonia amb aquella jove promesa que cinc dècades enrere va posar bona part de les bases del hard rock, el glam i el shock rock tal i com aquests s'han entès des d'aleshores. Part del mèrit, és clar, recau en aliats com els citats Ezrin i Hunter, als quals cal sumar veterans de l'escena de la Motor City com Wayne Kramer (MC5) o Mark Farner (Grand Funk Railroad), també d'antics companys de files com Neal Smith, Michael Bruce o Dennis Dunnaway.

50 anys de "Love It to Death"

Un dia d'aquests tocarà parlar de "Detroit Stories" (2021), el flamant homenatge que Alice Cooper, l'alter ego de Vincent Furnier, acaba de realitzar amb forma de disc a la seva ciutat natal. Avui, però, commemorem i celebrem el 50è aniversari de la primera obra mestra d'Alice Cooper, aleshores encara el nom de tota una banda. "Love It to Death" (1971), el tercer àlbum del combo d'Arizona i l'inici de la seva etapa més memorable. Un plàstic que trencava amb el rock psicodèlic dels seus predecessors i apostava ja plenament per aquell hard rock elèctric, directe i visceral que esdevindria el seu principal tret identitari.

Part de la responsabilitat d'aquell cop de timó estilístic la va tenir la pròpia ciutat de Detroit, epicentre aleshores d'una de les escenes més explosives i decibèliques de la història del rock nord-americà, on el mateix Furnier havia decidit traslladar la banda, no tant per allò de tornar als seus propis orígens com per provar sort en un entorn aparentment més propici als seus impulsos que no pas l'assolellada Califòrnia on s'havia estat foguejant el conjunt. La resta de la responsabilitat va ser d'un jove Bob Ezrin que tot just acabava d'estrenar-se com a productor i va esdevenir un element clau en la definició del so d'Alice Cooper. Va ser ell qui va encoratjar la banda a buscar la seva pròpia identitat. Un procés que va suposar intensos assajos diaris en una granja de la ciutat del motor.

"Bob Ezrin va ser el nostre George Martin. Abans de treballar amb ell fèiem el que volíem. Teníem moltes idees, però ningú amb qui portar-les a terme. Aleshores va arribar ell, ens va tenir durant vuit mesos en una granja de Detroit i ens va tornar a ensenyar com tocar i com plantejar una cançó -com ser dinàmics, com fer cançons de tres minuts que sonessin bé a la ràdio. I tots els èxits que vam tenir a partir d'aquell moment van ser gràcies a Bob Ezrin", recordava el propi Furnier en una entrevista publicada per Mojo el setembre de 2017. Sí, hi va haver un temps en què els grups de rock es feien d'aquesta manera i no a través de les xarxes socials. I sí, això explica que aquests grups es presentessin en societat amb plàstics tan robustos i incontestables com el que ens ocupa.

"Love It to Death" va suposar també el fitxatge de la banda per Warner Bros. –un moviment clau per entendre el seu esclat en termes comercials-, que va donar llum verda a la producció del disc després dels bons resultats d'un primer single, "I'm Eighteen", que va aconseguir entrar a les llistes d'èxits. Un himne generacional tal i com al seu dia ho havia estat "My Generation", i un dels plats forts d'un àlbum on també figuraven reclams com "Is It My Body", "Ballad of Dwight Fry" i "Black Juju". Les dues últimes s'amenitzaven en directe amb dos dels números escènics més emblemàtics de l'espectacle visual que esdevindrien a partir d'aleshores els concerts d'Alice Cooper –el de la camisa de força i el de la cadira elèctrica, respectivament-. Si musicalment naixia una nova manera d'entendre el glam i el hard rock –de Kiss al glam metal dels 80 passant pel punk, tots han begut d'aquí-, visualment començava l'era shock rock.

Deep Purple - "Whoosh!" (2020)

Es va especular ara fa tres anys amb la possibilitat que l'aleshores flamant "Infinite" (2017) acabés esdevenint l'últim disc d'estudi de Deep Purple. Finalment no ha estat així, i la banda britànica encara s'ha tret de la màniga un nou plàstic que manté molt més que el tipus i on no s'observen a simple vista símptomes de fatiga. "Whoosh!" (2020) referma la bona sintonia entre el Mark VIII de la formació –a hores d'ara, el line up que més anys s'ha mantingut en actiu: des de la incorporació de Don Airey als teclats l'any 2002- i un Bob Ezrin que novament ha sabut treure el millor del grup des dels controls.

Que ningú s'esperi grans novetats, per descomptat, al so d'una banda que va definir el seu discurs cinc dècades enrere al mateix temps que posava les bases de gèneres com el hard rock o el heavy metal. Qui malgrat tot desitgi retrobar-se amb aquell so que va generar múltiples escoles, ho podrà fer en pistes com "Drop the Weapon", "We're All the Same in the Dark" o "No Need to Shout". Títols que certifiquen el bon estat de salut del conjunt, també de la veu d'Ian Gillan, i sobretot del binomi ja consolidat entre Steve Morse i Don Airey –més afinats que mai a l'hora de fer dialogar guitarra i teclats-. La prova de vida d'una banda que ara per ara sembla tenir corda.

Alice Cooper parla sobre Bob Ezrin

Bob Ezrin i Alice Cooper.

"Bob Ezrin va ser el nostre George Martin. Abans de treballar amb ell fèiem el que volíem. Teníem moltes idees, però ningú amb qui portar-les a terme. Aleshores va arribar ell, ens va tenir durant vuit mesos en una granja de Detroit i ens va tornar a ensenyar com tocar i com plantejar una cançó -com ser dinàmics, com fer cançons de tres minuts que sonessin bé a la ràdio. I tots els èxits que vam tenir a partir d'aquell moment van ser gràcies a Bob Ezrin". Vincent Furnier aka Alice Cooper explica la importància que Bob Ezrin va tenir en la consolidació del so i de la llegenda de l'Alice Cooper Group, en una entrevista signada per Stevie Chick i publicada a l'edició de setembre de Mojo.

De les seves paraules se'n poden extreure dues reflexions. La primera, que la tasca del productor va o hauria d'anar més enllà del propi procés de gravació: Ezrin va estudiar la banda d'Alice Cooper, hi va observar un potencial i en va saber treure profit en el millor dels sentits. La segona, que hi va haver una època en què els grups de rock'n'roll podien passar-se, si calia, vuit mesos perfeccionant-se en una granja, un soterrani, un garatge o el que fos. Que anaven a totes i no s'hi valia dir "demà treballo" perquè la banda era la seva feina i la seva forma de vida. I és clar, que aquells vuit mesos se'ls passaven fent rock'n'roll i no pas relacions públiques. Ben bé, eren altres temps i certes coses funcionaven d'una altra manera.