Frampton plays the blues!

Peter Frampton.

Queden lluny els dies en què Peter Frampton es considerava com un dels artistes més massius de la seva generació i rebentava les llistes d'èxits d'arreu del planeta amb un dels directes més celebrats de tots els temps, aquell "Frampton Comes Alive!" (1976) que va batre tota mena de rècords. Amb 69 anys a l'esquena i havent anunciat una imminent retirada dels escenaris, el britànic protagonitza un retorn a les seves arrels amb un d'aquells discos de blues que tant bons rèdits solen donar a determinades icones del rock en plena etapa de maduresa -vegin-se els casos d'Eric Clapton, Aerosmith o fins i tot els Stones-.

En aquest sentit, "All Blues" (2019) és una col·lecció de clàssics i estàndards del gènere als quals Frampton aporta poca cosa però interpreta amb tanta passió com fidelitat. A destacar la greixosa lectura del "You Can't Judge a Book by Its Cover" (Bo Diddley) i un "I'm a King Bee" (Slim Harpo) amb olor de bourbon i gasolina. Menció a part mereix la intervenció del sempre oportú Steve Morse (Dixie Dregs, Deep Purple) en un "Going Down Slow" (St. Louis Jimmy Oden) que transportarà l'oient a qualsevol antre de carretera de la geografia nord-americana. Llàstima que Frampton deixi precisament ara els escenaris, perquè repertoris com aquest serien de luxe en qualsevol sala de dimensions raonables.