"See that kid sitting back at the bar / He's picking up a storm on a Martin guitar / That poor fool thinks he's gonna be a star / He's just another loser like me", cantava
Dave Van Ronk a
"Losers" -tema inclòs a
"Going Back to Brooklyn" (1985), l'únic àlbum pel qual es va servir únicament de composicions pròpies-. La cita no és casual. Van Ronk, figura clau tot i que mai prou reivindicada del revival folk que es va apoderar del novaiorquès Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60, ha estat també la font d'inspiració a partir de la qual
Joel i
Ethan Coen han construït el personatge de Llewyn Davis (enorme
Oscar Isaac).
"Inside Llewyin Davis" (2013) -des d'ara mateix un dels títols de capçalera de la filmografia
coeniana- és molt més que un homenatge a aquella escena. És un retrat d'un moment que marcaria un abans i un després en la història de la música popular. Però és sobretot una mirada tan àcida com romàntica a l'eterna figura del perdedor -sí, el
loser al qual cantava Van Ronk-, personificada en aquest cas per Davis. Cantautor amb un innegable talent tant a nivell creatiu com interpretatiu, però aparentment abandonat per una fortuna que sembla somriure a tothom excepte a ell. A partir del seu dia a dia, els Coen mostren el Greenwich Village que no surt als llibres d'història musical. El dels músics que acabaven la majoria de jornades sense un cèntim a la butxaca, es veien obligats a dormir nit sí nit també al sofà d'algun conegut i en molts casos havien de recórrer a oficis miserables per tal de subsistir -una constant habitual no només al Village dels 60 sinó a qualsevol escena musical que els pugui venir al cap, inclosos els circuits de bars que programen actuacions de petit format en ciutats com Barcelona-. Amb el seu habitual sentit de l'humor i del ritme, i amb secundaris a l'alçada de les circumstàncies -sorprenent
Justin Timberlake, sempre oportú
John Goodman-, els Coen enalteixen i a la vegada desmitifiquen conceptes com èxit o fracàs. Menció especial també a una banda sonora interpretada pels propis protagonistes, sota la supervisió de tot un
T Bone Burnett i nodrida de peces tradicionals interpretades al seu moment per Van Ronk -i sí, un inèdit de
Dylan-.
L'APUNT
En una escena del film, Davis és convidat a sopar a casa d'uns coneguts que a la vegada són admiradors seus. Durant el sopar, l'amfitriona de la casa li demana que interpreti un tema. I ell comença a interpretar-lo, però ben aviat l'interromprà.
"Així és com jo em guanyo la vida", exclama visiblement indignat. L'escena il·lustra com tantes altres la frustració creixent del protagonista. Però també il·lustra una situació que qualsevol músic -com a mínim, en l'àmbit de la música pop- haurà viscut. El de trobar-se en un sopar, una reunió d'amics, un pícnic o una excursió a la muntanya, i rebre una guitarra a la vegada que algú li demana que toqui una cançó. A ningú se li acudiria demanar, per les bones i per molta confiança que hi hagués, que un forner li fes una barra de pa, o que un mecànic li canviés una roda del cotxe -sense cobrar, s'entén-. En canvi, a un músic tothom li demana perquè sí que faci la seva feina sense cobrar-la. Fins i tot un important segment de locals que, malgrat utilitzar la música en directe com a reclam, ofereixen al músic un percentatge anecdòtic de la recaptació quan no li exigeixen directament que toqui sense cobrar -un tracte que mai pretendrien imposar a un cambrer o un porter-. La música també és un ofici. I per molt intrusisme i molt aprofitat que toqui a canvi de quatre cerveses, cal no oblidar que hi ha gent que depèn d'aquest ofici per arribar a final de mes.
