Imelda May - "11 Past the Hour"

Amb aquest nou disc d'Imelda May em passa més o menys el mateix que em passava amb la discografia de l'irlandesa quan es dedicava aquesta al rockabilly i els seus gèneres perifèrics. No es pot negar que l'ofici i la passió hi són, també la benedicció de pesos pesats com Ronnie Wood –toca la guitarra en un parell de temes-. Però també hi ha alguna cosa que trontolla. I això que ara fa quatre anys em va sorprendre molt positivament amb aquell "Live Love Flesh Blood" (2017) que marcava distàncies amb tota la seva producció anterior i apostava per un discurs més introspectiu i personal.

A "11 Past the Hour" ha seguit explorant aquesta última direcció, però l'atzar –o un equip de productors amb connexions amb òrbites com la de Coldplay, i tot el que això implica- l'ha portat novament fins a un punt on la teoria promet però la pràctica no acaba de funcionar. Els moments àlgids hi són, de la crepuscular balada que titula el disc al soul noir de "Breathe" passant pel post-punk ballable de "What We Did in the Dark" –a duet amb Miles Kane- o el simpàtic acostament al Britpop de "Just One Kiss" –amb Noel Gallagher-. Però la resta apunta cap a aquella terra de ningú on sol portar l'ànsia d'agradar a tothom. Caldrà veure què passa a partir d'ara.

Imelda May - "Life Love Flesh Blood" (2017)

Canvi d'aires i de registre, el que ha dut a terme Imelda May de cara al seu cinquè disc d'estudi, un "Life Love Flesh Blood" que veurà la llum el proper 21 d'abril a través de Decca. Hi participen vells coneguts com Jools Holland o Jeff Beck, però l'element més destacat és la producció d'un T Bone Burnett que ha sabut allunyar la cantant irlandesa de la seva zona de confort per a explorar sonoritats i textures fins ara inèdites al seu cançoner. No s'esperin en absolut un altre disc de rockabilly, ni tan sols una festiva explosió de ritme a les quals ens tenia acostumats May. Al seu lloc hi trobaran un àlbum pausat i introspectiu, fruit del desamor i proper a terrenys com els del country, el soul o el blues.

Al Cruïlla (2)

CRUÏLLA BARCELONA 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

12 de juliol de 2014

No m'acaba de convèncer Imelda May. Sí, té un tros de veu, l'acompanya una banda solvent i -ahir va tornar a quedar clar- no li manquen taules. La crítica d'arreu del món l'aclama per unanimitat i s'ha guanyat el respecte de gegants com Jeff Beck. I per si encara no n'hi hagués prou, ha transcendit un gènere, el rockabilly, que a la vegada se li ha fet petit -al seu discurs també hi tenen cabuda el blues, el soul o el swing-. Vaja, que té tota la teoria a favor. Però a la pràctica, no m'acaba de convèncer. Potser és que en tot aquest trencaclosques hi falta una peça. Les cançons, que si bé funcionen com a exercicis d'estil no justifiquen tot el rebombori que aixeca la irlandesa. La seva proposta, malgrat no aportar res de nou, em sembla una ràfega d'aire fresc en un mainstream on impera la uniformitat. Però si ens deixem de mainstreams i ens centrem estrictament en la música, no m'acaba de convèncer. 

Sí que em convenç, en canvi, Valerie June. Potser perquè al seu discurs no equivalen termes com soul a etiquetes sinó a baròmetres d'un estat d'ànim. Potser perquè se serveix més de l'expressivitat que de la tècnica. O potser perquè defuig els manuals d'estil per a esdevenir ella mateixa un gènere. Ahir es va passejar al seu aire per la tradició musical nord-americana, va interpretar temes a capella i es va enfrontar a "Bring It on Home to Me" (Sam Cooke) amb cap més suport que el del seu ukelele amb forma de banjo. Amb inventiva, nervi i un gran sentit de la imprevisibilitat. Amb el concert acabat i la banda fora de l'escenari, es va acomiadar del respectable entonant una última cançó. Caminant cap a la sortida i amb la bossa de mà penjada a l'esquena, però cantant. I picant la pandereta al ritme d'una tonada tradicional mentre s'allunyava entre ovacions. La revelació del festival.

Una altra veu femenina, i en aquest cas de casa. I quin tresor de veu, si m'ho permeten. La de Maria Rodés. Ja des dels dies d'Oníric, la barcelonina s'ha definit com una artista singular i valenta. Singular, perquè el seu discurs no admet comparacions. Valenta, perquè no ha tingut mai por de situar-se un pas per davant de la resta. Enguany s'ha atrevit amb la copla. O s'hi ha trobat de cara, segons diu. El cas és que ha reinventat deu pilars de la cançó espanyola per a donar forma a un disc, "Maria canta copla" (2014), dels que desfan barreres i les transformen en ponts. Deu cants a l'amor, la vida i la mort. Deu drames que Rodés aborda sense embuts i des de la delicadesa que sempre l'ha definit. Ahir els va alternar amb el seu repertori propi. Sense relliscar, encaixant totes les peces i segellant un passi memorable.

I encara una última veu femenina. La de Pauline Black, que juntament amb Arthur 'Gaps' Hendrickson va comandar uns Selecter enèrgics, festius i reivindicatius. L'espina que li restava al Cruïlla després d'haver comptat en edicions anteriors amb la presència dels Specials i Madness. Els primers van fer de l'ska la cançó protesta del post-punk. Els segons li van atorgar una dimensió universal abans de redefinir el pop en la seva concepció més britànica. The Selecter van ser els tercers d'una fila, la de la generació 2 Tone, que els deu més del que la història acostuma a recordar. A manca dels recursos lírics d'uns Madness o uns Specials, el seu cançoner es va nodrir de proclames tan directes com un repertori del qual beurien legions senceres de formacions skatalítiques arreu del planeta. Tres dècades després i malgrat les batalles legals i la inestabilitat d'un line-up on ja només queden Black i Hendrickson de la formació original, van oferir al Cruïlla tota una lliçó d'història sense lloc per a la nostàlgia. Ho certificaven uns quants centenars d'ànimes ballant frenèticament i sense opció a cap treva.

VALERIE JUNE. Revelació.

JOHN BUTLER TRIO. Americana amb accent australià.

MARIA RODÉS. Singular i valenta.

THE SELECTER. Festius i reivindicatius.

IMELDA MAY. Més enllà del rockabilly.