 |
| La famosa imatge promocional de Dylan amb un baix Fender. |
Una de les primeres coses que acostumo a fer quan arribo a una ciutat, és visitar-ne les botigues de discos. I l'estat de salut d'aquests establiments sol esdevenir un dels baròmetres a partir dels quals mesuro la meva pròpia relació amb la localitat de torn. La setmana passada vaig estar a Göteborg, una població on encara abunden les disqueries independents –les de tota la vida, vaja-, fins al punt que si ens poséssim a mirar quants d'aquests comerços hi ha per habitant, segurament deixaria molt més que en evidència a ciutats com Barcelona.
Una de les botigues que vaig visitar durant la meva estada a Göteborg va ser Armadillo Records, situada al número 16 d'Stigbergsliden. Hi vaig anar a primera hora de la tarda del dijous 29 de setembre, el mateix dia que
Bob Dylan actuava a la ciutat. El primer que em va cridar l'atenció va ser un recopilatori dels
Hep Stars –aquella banda sueca de beat i rock psicodèlic on havia militat Benny Andersson molt abans de l'èxit massiu d'Abba- que hi havia a l'aparador i que em vaig acabar emportant, juntament amb una bona selecció de discos de country i rock clàssic que vaig poder adquirir a preus molt més que llaminers. El segon que em va cridar l'atenció va ser que a l'interior de la botiga hi sonava el
"New Morning" (1970) del propi Dylan, i que una de les parets la decorava la famosa imatge promocional del de Minnesota amb un baix Fender a la mà.
El propietari de la botiga era un home d'edat avançada que també portava posada una samarreta de Dylan, triada expressament per l'ocasió. Després de pagar els discos que em vaig comprar, vam estar parlant i em va explicar que era un gran seguidor de l'autor de "Like a Rolling Stone", que l'havia vist en directe en diverses ocasions i que aquella tarda volia generar ambient dylanià a dins del local per allò d'anar escalfant motors. Però, per sorpresa meva, també em va dir que no tenia previst anar al concert. Que estava segur que seria una gran vetllada i que era conscient que Dylan no sol fallar mai, però que s'havia cansat dels circuits de la música en directe i de les dinàmiques que aquests han adquirit durant els darrers anys. Es referia als preus cada cop més inassumibles de les entrades, i al fet que per accedir a segons quins recintes ja cal passar gairebé més controls que per agafar un vol en un aeroport internacional –no va ser així en aquest cas, puc donar-ne fe-. També a les marees d'éssers humans que no es poden estar de fer servir el mòbil durant el que dura un concert –cosa que Dylan ha resolt amb un mètode molt efectiu per evitar l'ús d'aquests aparells-.
D'aquesta manera ens trobàvem dos incondicionals del de Duluth en circumstàncies gairebé oposades. Jo havia creuat mig continent europeu per retrobar-me amb Dylan, i ell el deixava passar de llarg tot i tenir-lo a la seva ciutat. I malgrat les meves ganes d'assistir al concert, del qual vaig sortir molt més que satisfet, podia entendre perfectament el raonament d'aquell home i fins i tot el compartia. A mi tampoc m'entren al cap moltes d'aquestes dinàmiques que un sector important del públic sembla haver assumit sense ni tan sols parar-s'hi a pensar. I sí, aquest és un dels motius pels quals jo també he començat a deixar que molts dels artistes que m'agraden passin de llarg quan toquen a prop meu. Haver de demanar un crèdit per veure a través d'una pantalla gegant a bandes que en el passat he pogut escoltar en condicions molt més dignes? No, gràcies. Tot i que hi hagi casos que bé mereixin excepcions i les gires de Dylan, per sort, no hagin arribat a aquests extrems. De moment.
