Brian Godding (1945-2023)

BRIAN GODDING
(1945-2023)

La carrera musical de Brian Godding segueix aquella línia evolutiva que enllaça el rock psicodèlic de la segona meitat de la dècada dels 60 amb el rock progressiu i el jazz fusió dels 70 i més enllà. El guitarrista gal·lès es va donar a conèixer a les files de Blossom Toes, un combo londinenc molt apreciat entre els coneixedors de la psicodèlia britànica i del freakbeat, amb el qual va publicar dos àlbums –"We Are Ever So Clean" (1967) i "If Only for a Moment" (1969)- produïts per Giorgio Gomelsky. Després va militar a la big band jazzística i progressiva Centipede –va gravar "Septober Energy" (1971)- i va tocar amb Magma i Kevin Coyne, entre d'altres. El 1988 va publicar l'únic disc signat amb el seu nom, un "Slaughter on Shaftesbury Avenue" on explorava alguns dels terrenys més inhòspits tant del rock progressiu com del jazz més avançat. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Ron Howden (1944-2023)

RON HOWDEN
(1944-2023)

Banda formada el 1969 a Hamburg per músics anglesos, Nektar podria haver estat el pont entre el rock progressiu britànic i el krautrock alemany. El cas és que els seus components anaven a la seva, prenent les formes més lliures de la psicodèlia com a punt de partida i saludant des de la distància –geogràfica, no pas conceptual- corrents com l'space rock d'uns Hawkwind. Els seus concerts eren autèntics viatges siderals, amenitzats amb els efectes especials generats per un parell d'artistes visuals que tenien tant de pes dins del grup com els propis músics. Ha mort el seu bateria de tota la vida, Ron Howden, a l'edat de 79 anys.

David LaFlamme (1941-2023)

DAVID LaFLAMME
(1941-2023)

Fa molts anys, durant un viatge a Chicago, vaig assistir a l'assaig d'una orquestra simfònica. Em va cridar l'atenció el fet que un dels seus músics –un violinista, si no em falla la memòria- portés posada una samarreta de Grateful Dead. Avui, la imatge podria passar desapercebuda fins i tot a casa nostra. Però en aquell moment em va ajudar a entendre moltes coses tant dels Estats Units com d'aquest país nostre on la clàssica segueix menjant a part –per molts intents lloables que hi hagi d'integrar-la a altres corrents- i el rock sempre ha estat vist com a cultura de segona.

Explico tot això perquè ens ha deixat David LaFlamme, violinista dels psicodèlics It's a Beautiful Day. Contemporanis i veïns dels mateixos Dead a la San Francisco dels 60, si bé no tan predicats al llarg dels anys, el violí de LaFlamme era un dels seus trets distintius –un altre era la veu de Pattie Santos-. Parlem d'un virtuós foguejat a les files de l'Orquestra Simfònica de Utah –havia crescut a Salt Lake City-, que no va tenir cap problema a l'hora de posar el seu talent al servei d'una banda de rock que li va permetre no tan sols descobrir noves possibilitats per al seu instrument, sinó també definir-ne el rol dins del gènere en qüestió. Se n'ha anat un visionari.

Pugh Rogefeldt (1947-2023)

PUGH ROGEFELDT
(1947-2023)

Tot un veterà del rock a Suècia, el cantant i guitarrista Pugh Rogefeldt va ser dels pocs músics suecs del seu estil que van optar per expressar-se en la seva llengua materna. Va debutar el 1969 amb "Ja, dä ä dä", un àlbum a mig camí de gèneres aleshores en plena efervescència com el folk rock, el blues rock o la psicodèlia. En anys posteriors el seu registre va anar evolucionant i adaptant-se a cada moment. El 1996 DJ Shadow va samplejar una de les peces del seu disc de debut, "Love, Love, Love", a "Mutual Slump", un dels temes inclosos a "Endtroducing.....". Rogefeldt ha mort a l'edat de 76 anys.

George Tickner (1946-2023)

GEORGE TICKNER
(1946-2023)

Veterà de l'escena psicodèlica de San Francisco, al guitarrista George Tickner se'l recordarà sobretot per haver estat un dels fundadors de Journey juntament amb Neal Schon (guitarra), Gregg Rolie (veu i orgue) i Ross Valory (baix). Va tocar al primer àlbum del grup, publicat el 1975 amb títol homònim. Aquell mateix any va deixar la banda per anar a la universitat, però va seguir col·laborant amb els seus excompanys durant una bona temporada –va ser coautor de diverses cançons incloses a "Look into the Future" (1976) i "Next" (1977), segon i tercer àlbum del grup respectivament-.

La seva carrera musical havia començat a les files de Frumious Bandersnatch, formació de trajectòria efímera –tan sols va durar dos anys, de 1967 a 1969- on va coincidir per primer cop amb Valory. El seu ep homònim de 1968 és molt apreciat als cercles lisèrgics. Un cop dissolt el grup va formar Faun, amb qui va publicar un àlbum homònim el 1972. El 1973 va tocar de forma esporàdica amb la banda de Jerry Garcia (Grateful Dead) abans de fundar Journey. Des de la seva sortida d'aquests últims havia tocat en diversos projectes, destacant VTR –novament amb Valory- ja en ple segle XXI. Ha mort a l'edat de 76 anys.

The Crystal Teardrop

Refrescants essències de 1966.

Una banda de recent formació que reivindica la música de dècades enrere i la fa sonar fresca com una rosa. The Crystal Teardrop és un quartet de les Midlands angleses que assenyala l'any 1966 com el seu punt de partida. Les seves referències són els Beatles de "Revolver", els Kinks de "Face to Face" i els Byrds de "Fifth Dimension", també l'efervescència lisèrgica que es registraria en exercicis posteriors tant a la Costa Oest dels Estats Units com a la Swinging London més calidoscòpica.

Han actuat en escenaris com el de Le Beat Bespoke, una de les meques de la cultura sixties al Regne Unit. I acaben de lliurar un primer single, "Nine Times Nine" (2023), on les guitarres altes en acidesa dialoguen amb els cants onírics d'Alexandra Rose Mason (veu, guitarra i mandola) sobre una base rítmica de vocació hipnòtica. Un dinàmic exercici de rock psicodèlic que els acosta als seus referents i alhora els postula com a hipotètica revelació d'aquest registre en ple segle XXI.

Descobreixin-los a Bandcamp.

50 anys de "History of The Byrds"

Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

Jon Povey (1942-2023)

JON POVEY
(1942-2023)

La trajectòria dels Pretty Things va estar marcada per la mala sort. Un dels combos més salvatges, genuïns i originals del rhythm & blues britànic dels 60, pilar del rock psicodèlic que es va consolidar durant la segona meitat de la mateixa dècada i actor de pes del rock més incorruptible a partir d'aleshores, el grup encapçalat per Phil May i Dick Taylor hauria merescut molt més reconeixement de l'obtingut. És clar que el seu estatus gairebé de culte els va permetre tocar sempre de peus a terra i mantenir-se fidels a ells mateixos.

No van omplir mai estadis, però en canvi van lliurar en ple segle XXI obres tan rodones com "Balboa Island" (2007). Com aquest disc és com haurien d'haver sonat els Stones aleshores, va escriure al seu dia un crític musical britànic. I qui ho volgués entendre ho va fer a la primera. Si ara fa pràcticament tres anys justos perdíem a May, el seu vocalista, aquesta setmana ens hem hagut d'acomiadar de qui va ser-ne el teclista durant bona part de la seva trajectòria, Jon Povey.

Hi va entrar just a temps de gravar "Emotions" (1967), el tercer àlbum de la banda i l'inici de la seva escalada psicodèlica. Va participar a les sessions d'obres capitals com "S.F. Sorrow" (1968) –considerat com un dels primers exemples d'òpera rock- o "Parachute" (1970). I malgrat ser intermitent la seva presència a la formació al llarg de les dècades, va enregistrar tots els discos fins al citat "Balboa Island". Després va deixar el grup. Ha mort a l'edat de 80 anys.

50 anys d'"Space Ritual"

Si mai han d'explicar-li vostès a algú què és el rock psicodèlic, n'haurien de tenir prou fent sonar qualsevol de les quatre cares de "The Space Ritual Alive in Liverpool and London", de Hawkwind. Un dels àlbums dobles en directe més monumentals i incontestables que es van arribar a publicar durant la dècada dels 70 –amb tota probabilitat l'era daurada d'aquest format-. També una de les millors portes d'entrada a la discografia de la banda britànica, que amb treballs com aquest va fer de pont entre l'era psicodèlica i la posterior revolució punk, va avançar per l'esquerra corrents com el rock progressiu o el heavy metal, i va posar algunes de les bases del so stoner.

Conegut popularment com "Space Ritual", el plàstic es va enregistrar durant els concerts que el conjunt va oferir els dies 22 i 30 de desembre de 1972 al Liverpool Stadium i al Brixton Sundown –actual Brixton Academy- de Londres, durant la gira d'un "Doremi Fasol Latido" (1972) que forma l'espina dorsal del repertori –a destacar també tres composicions fins aleshores inèdites: "Born to Go", "Upside Down" i "Orgone Accumulator"-. Amb Dave Brock al capdavant –i encara amb Lemmy Kilmister i el recentment desaparegut Nik Turner a bord-, els londinencs van documentar un dels directes més sòlids i expansius del seu temps, proclamant-se alhora com a màxims abanderats d'allò que es va anomenar space rock –el títol del disc no era gratuït en absolut-.

"Space Ritual" va veure la llum l'11 de maig de 1973, avui fa 50 anys. Mig segle després, Hawkwind segueixen en actiu, amb Brock com a únic component original però refermant-se encara com una de les entitats més lliures de l'univers rocker. Una banda que va a la seva i que pràcticament ha esdevingut un gènere en ella mateixa després d'haver fet petites totes les etiquetes anteriorment citades. Com a nova mostra el seu darrer llançament, un "The Future Never Waits" (2023) que va veure la llum fa tan sols un parell de setmanes i on els patrons jazzístics de l'onírica "They Are so Easily Distracted" conviuen amb viatges siderals tan fascinants com "Outside of Time" i amb el ganxo melòdic de "Trapped in this Modern Age" –quin títol més oportú, per cert-.

Rita Lee (1947-2023)

RITA LEE
(1947-2023)

Irreverent, valenta, atrevida i amb les idees clares, quan l'any 2006 es va materialitzar el retorn d'Os Mutantes amb què tants havien arribat a somiar durant dècades, Rita Lee va optar per mantenir-se'n al marge. Més enllà del deteriorament de la seva relació amb Sérgio Dias i Arnaldo Baptista –Lee havia abandonat el grup el 1972, sis anys abans de la seva dissolució-, la cantant i multiinstrumentista va venir a dir que no li interessava una reunió per la pasta. I va ser coherent amb els seus principis.

Com a fundadora d'Os Mutantes, Lee va ser una de les figures clau del moviment Tropicália i del rock brasiler durant la segona meitat de la dècada dels 60, aportant un fort regust autòcton a la psicodèlia d'arrel anglosaxona. El trio de São Paulo també va ser un dels primers conjunts rockers de l'hemisferi sud en obtenir ressò a escala global. Un cop fora de la banda mare, Lee va consolidar una carrera solista que duraria fins als nostres dies i va destacar també com a activista pels drets dels animals. Ha mort a l'edat de 75 anys.

Sunny A.M.

Sunny A.M. (Brito, primera per la la dreta) - Foto Lukas Badger.

Vàrem descobrir la veu hipnòtica i poderosa de Joana Brito –prodigiosa guitarrista, també- al capdavant dels Black Wizards, un power trio portuguès que explora les formes més monolítiques i corpulentes del rock psicodèlic. Doncs bé, ara toca parlar d'un projecte paral·lel que també hauria de cridar l'atenció de qualsevol amant de les sonoritats lisèrgiques. Sunny A.M. és un quartet format a Estocolm per tres músics suecs i encapçalat per la mateixa Brito (veu i guitarra) –completen el grup Linn Johanesson (baix), Johanna Hansson (bateria) i Alexander Gatica (teclats)-.

Els aires del nord, la passió del sud i un discurs que segueix apostant per la psicodèlia si bé decantant-se per coordenades més denses i atmosfèriques –més 13th Floor Elevators que no pas Blue Cheer, per entendre'ns-. Acaben de publicar el seu primer ep, "All the Lights On" (2023), amb quatre peces que conviden a perdre's en l'infinit. La inicial "Underwater" destil·la misteri i ganxo melòdic. L'instrumental que titula el disc és tot un viatge sideral. La robusta "In the Meantime" pot recordar als mateixos Black Wizards. I el blues narcòtic de "Time Zone" és un altre viatge sense retorn fins a paratges d'allò més evocadors.

Disponible a Bandcamp.

Ray Shulman (1949-2023)

RAY SHULMAN
(1949-2023)

Una d'aquelles formacions que van venir a posar banda sonora a l'Estiu de l'Amor tot tenyint de motius psicodèlics el soul i el rhythm & blues de tota la vida, Simon Dupree and The Big Sound van escalar posicions a les llistes d'èxits britàniques amb "Kites" la tardor de 1967. La peça l'havien gravat originalment els Rooftop Singers, però els britànics se la van fer pròpia tot reforçant-ne l'accent oriental –inclòs un interludi en xinès que va recitar l'actriu Jacqui Chan-. I si bé va catapultar la seva carrera, també va suposar el seu certificat de defunció. Incapaç de repetir la jugada en termes mercantils i sense discogràfica després que Parlophone li retirés la confiança, el combo es va dissoldre el 1969.

Sobre Simon Dupree and The Big Sound s'ha escrit molt poc, fins al punt que bona part de la parròquia que ha arribat a escoltar-los –molt recomanable el recopilatori antològic "Part of My Past" (2004)- encara no sap que el tal Dupree era en realitat Derek Shulman, qui havia format el grup a Portsmouth amb els seus germans, Phil (trompeta, saxo) i Ray (guitarra, violí). Un cop superada aquella etapa i instal·lats a Londres, van formar Gentle Giant i es van fer un nom a l'òrbita progressiva amb un discurs d'estètica barroca que podia ser perfectament hereu de "Kites" –misteri i sofisticació a parts iguals-. Es van separar el 1980. Ray Shulman –baixista i violinista a Gentle Giant- s'havia dedicat des d'aleshores a la composició i a la producció. Ha mort a l'edat de 73 anys.

Slim Borgudd (1946-2023)

SLIM BORGUDD
(1946-2023)

La majoria recordarà a Slim Borgudd per la seva carrera com a pilot de Fórmula 1 durant la dècada dels 80, però val la pena reivindicar el seu passat musical. Durant els 60 havia estat el bateria de Lea Riders Group, una de les bandes capdavanteres del rock de garatge, el rhythm & blues i la psicodèlia a Suècia amb permís dels Hep Stars. A destacar "Dom kallar oss mods" –en suec, "Ens diuen inadaptats"-, la psicòtica i lisèrgica cara b del seu darrer single, "The Forgotten Generation" (1968), ideal per als devots de la nissaga Nuggets. Més tard va arribar a tocar amb Abba –la pròpia banda el va esponsoritzar com a pilot-. Ha mort a l'edat de 76 anys.

Bruce Barthol (1947-2022)

BRUCE BARTHOL
(1947-2023)

Va ser una de les bandes més fresques i irreverents de la primera era psicodèlica, capaç de facturar un himne pacifista com aquell "I-Feel-Like-I'm-Fixin'-to-Die Rag" que carregava amb bon humor –i força mala llet- contra la guerra del Vietnam, però també de segellar inequívocs cants a les bondats de l'LSD com la hipnòtica "Bass Strings". Country Joe and The Fish es van formar el 1965 a Berkeley i de seguida van esdevenir un dels pilars de l'escena de San Francisco. També van oferir una memorable actuació al festival de Monterey.

Es van separar el 1970 havent signat obres de la mida d'"Electric Music for the Mind and Body" o el mateix "I-Feel-Like-I'm-Fixin'-to-Die" –tots dos de 1967-. Bruce Barthol va ser-ne el baixista original. Va deixar el grup el 1968 quan els seus companys van declinar participar al Festival for Life promogut pels Yippies a Chicago –sembla ser que la decisió dels promotors de tirar l'esdeveniment endavant malgrat no tenir els permisos corresponents, va espantar la banda-. Va seguir tocant amb altres projectes, i ja en ple segle XXI va arribar a girar durant una temporada amb el mateix Country Joe McDonald. Ha mort a l'edat de 75 anys.

Fire!

El Turó de les Mentides, gener de 2023.

"Fire, to destroy all you've done / Fire, to end all you've become / I'll feel you burn". Són tres versos de la lletra de "Fire", aquell artefacte d'alta tensió que va situar The Crazy World of Arthur Brown al mapa global del rock psicodèlic durant l'estiu de 1968. El foc, que tot ho crema perquè pugui renéixer de les pròpies cendres. A la fotografia, una foguera encenent la nit al Turó de les Mentides, al terme municipal de les Franqueses del Vallès.

Yitzhak Klepter (1950-2022)

YITZHAK KLEPTER
(1950-2022)

El rock israelià també existeix, tot i que se'n parli poc. The Churchills en van ser un dels primers exponents, i malgrat el gran ressò obtingut al seu país amb prou feines se'ls va reconèixer fora de les seves fronteres. Una banda de Tel-Aviv que va debutar el 1968 amb "Cherchilim", un tractat de psicodèlia gran reserva a mig camí del rock robust d'uns Blue Cheer i les excursions lisèrgiques d'uns 13th Floor Elevators. I un bon motiu per parlar de la música del combo en lloc de centrar-se en el fet exòtic de la seva procedència. Ha mort Yitzhak Klepter, guitarrista del grup en aquell primer àlbum. Posteriorment va militar als progressius Kaveret.

R.I.P. Tony Hill

Tony Hill.

Ha mort Tony Hill de The Misunderstood. El guitarrista anglès d'aquella banda nord-americana que gairebé va importar la psicodèlia al Regne Unit –"I Can Take You to the Sun", de 1966, és un dels primers experiments amb el gènere en aquest costat de l'Atlàntic; "Children of the Sun", de 1969, és un clàssic de la nissaga Nuggets-. Una formació californiana influïda per la British Invasion que paradoxalment va acabar fent carrera a la Gran Bretanya. Un cop desfet el grup, Hill va encapçalar els progressius High Tide.

Nik Turner (1940-2022)

NIK TURNER
(1940-2022)

Anys enrere vaig tenir un projecte musical que va caure pel seu propi pes. Però abans de caure em va proporcionar unes quantes alegries, i una d'elles va ser que una cançó composta i interpretada per mi mateix figurés en un recopilatori al costat de peces d'artistes als quals admirava i segueixo admirant. El disc en qüestió era "Track the Mammoth!" (2013), una sucosa selecció de perles subterrànies –emmarcades en corrents com l'antifolk o la psicodèlia- publicada per El Mamut Traçut. I un d'aquells artistes era Nik Turner.

El britànic havia estat a finals de la dècada dels 60 un dels pioners d'allò que es va anomenar space rock, també un actor destacat de l'òrbita contracultural de Ladbroke Grove, com a saxofonista, flautista i membre fundador dels essencials Hawkwind. El podem escoltar en àlbums com "In Search of Space" (1971) o "Space Ritual" (1974) –en aquest últim hi figurava també Lemmy Kilmister a pocs anys de formar Motörhead-, on va aportar refrescants aires jazzístics. Fora del grup per desavinences amb la resta de components, a partir de la dècada dels 80 va encapçalar projectes com Sphynx. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.

La segona joventut d'Ace Of Cups

Ace Of Cups, amb més present que passat en ple segle XXI.

El d'Ace Of Cups és un d'aquells relats que haurien de seduir a qualsevol seguidor de nissagues com la de Sixto Rodriguez –ja saben, la història amb final feliç de l'artista maleït que un bon dia acaba obtenint tot aquell reconeixement que al seu moment se li havia negat-, amb la diferència que en aquest cas no hi ha cap documental àmpliament guardonat sinó una sèrie de discos que simplement han vingut a donar testimoni d'allò que durant tant de temps s'havia passat per alt. També hauria d'entusiasmar, és clar, a totes aquestes veus que –amb tota la raó del món- reclamen més presència femenina en un món tan masculinitzat com ha estat històricament el de la música pop, i que faran bé de preguntar-se si el ressò d'aquesta banda no hagués estat més ampli d'haver estat homes els seus components.

Ace Of Cups era una banda de noies formada a la calidoscòpica San Francisco de la dècada dels 60, contemporània de tòtems del rock àcid com Jefferson Airplane o Grateful Dead però sense el seu grau d'acceptació entre el gran públic. Durant dècades, l'única manera d'accedir a la seva música va ser a través de les comptadíssimes gravacions emmarcades en antologies psicodèliques, també d'un únic volum –"It's Bad for You But Buy It!" (2003)- que posava per primer cop sobre la taula la totalitat de la seva producció –bàsicament, demos i fragments de concerts-. Ara fa dos anys van materialitzar un disc de retorn que suposava a la pràctica el seu àlbum de debut, amb títol homònim i compost de material escrit durant la seva primera encarnació.

Ara presenten la seva primera col·lecció de cançons noves de trinca a "Sing Your Dreams" (2020), un segon disc llarg que potser tampoc les ajudarà a acabar de recuperar tot el temps perdut però les certifica per primer cop en mig segle com una banda amb més present que passat. El conjunt del repertori és irregular, però val la pena parar-se a escoltar talls com "Dressed in Black" o aquest cant feminista que és "Put a Woman in Charge". Hi col·laboren vells coneguts com Jackson Browne, Bob Weir (Grateful Dead) o Wavy Gravy. La qual cosa potser podrà servir per vendre millor el producte però en cap cas n'altera l'essència. Si una cosa posa de manifest aquesta segona joventut, és que Ace Of Cups saben defensar-se soles.