Salvador Escribà Reñé (1950-2026)

Ens ha deixat Salvador Escribà Reñé, cantant i fundador –juntament amb Josep Vercher de Los Cheyenes– de La Salseta del Poble Sec, aquella orquestra de ball amb ànima rockera i consciència social, que es va presentar en societat per amenitzar un míting del PSUC i ho va acabar petant a totes les places i envelats del país. Per al record, la mètrica boogie-woogie que van injectar a la tradicional siciliana "Il Friscaletto". "Ei company", la van titular. Corria l'any 1986, i a data d'avui segueix sonant tan fresca com una pista de Louis Prima amb Sam Butera. Escribà va destacar pel seu carisma a l'escenari, també per aportar aquell accent vocal de Ponent a una de les formacions més genuïnament barcelonines del seu temps. Va ser també impulsor de Salseta Discos, segell que va publicar bona part de l'obra de la banda i va esdevenir un actor destacat en l'eclosió d'allò que es va anomenar Rock Català, jugant un paper clau a l'hora d'impulsar carreres com les d'Umpa-pah o Sopa de Cabra.

Segells suecs

Un paquet enviat des de Suècia.

Quan t'arriba un paquet enviat des de Suècia, saps que al seu interior hi ha un disc que portes setmanes esperant, i abans d'obrir-lo decideixes que ho faràs amb molta cura per poder conservar tota aquesta col·lecció de segells. Quina preciositat. Quina meravella. Quina passada. I sí, sé que fa de mal dir segons a on, però no descobrirem ara que hi ha països amb més bon gust que d'altres –i no mirarem enlloc, oi que no?-.

M'ha cridat l'atenció, per cert, que n'hi hagi un de dedicat a la dècada dels 60 on surten els Hep Stars –sí, aquella banda sueca de freakbeat i psicodèlia on militava Benny Andersson abans de formar Abba, tot i que això últim hauria de ser anecdòtic-. Que vindria a ser com si aquí tinguéssim segells on sortissin Los Sírex, Los Salvajes, Lone Star, Los Brincos, Los Bravos, Màquina!, Smash, Els Dracs o Los Cheyenes.

La Suècia dels 60 en un segell postal.

'Sonido Mosca'

Los Salvajes - Foto Horacio Seguí.

L'excusa inicial era parlar dels amplificadors Sinmarc, la resposta d'una petita empresa del Poble Sec barceloní a grans marques internacionals com Fender o Marshall. O potser explicar amb pèls i senyals la trajectòria de Los Salvajes, també originaris del mateix barri, una de les bandes que van abanderar juntament amb la pròpia companyia Sinmarc l'explosió del rock'n'roll a la ciutat de Barcelona durant la dècada dels 60. El resultat global, però, ha anat més enllà de tot això i ha esdevingut un retrat coral d'aquell temps, d'aquell lloc i, sobretot, de l'escena que hi va germinar.

"Sonido Mosca" (2019, La Produktiva Films) és un documental de Nando Caballero que reconstrueix, a partir de testimonis com els propis responsables de Sinmarc o els components de Los Salvajes –també de formacions com Los Cheyenes, Los No, Lone Star o Gatos Negros, entre d'altres-, un moment d'efervescència en què el rock no era tan sols la música de la joventut sinó sobretot una escletxa de color i fins i tot de llibertat en la grisor de l'Espanya franquista.

També és el relat de com totes aquelles bandes, malgrat els mitjans rudimentaris –o directament inexistents- de l'època van aconseguir sortir endavant, transformar els seus respectius entorns i fins i tot perseguir els seus somnis, sempre des de la perseverança i la constant recerca del fet novedós, i amb les orelles ben atentes a tot allò que venia de fora. Que aquell jovent fos capaç de transcendir l'aïllament d'un règim totalitari tan sols posant-hi ganes i valor, contrasta sens dubte amb la desídia de qui no sol veure-hi més enllà de les seves quatre parets malgrat pensar-se que té mig món a l'abast d'un clic.


Més infomació:

La Produktiva Films  /  Pàgina web

Biografia de Los Cheyenes

Injustament oblidats en l'imaginari col·lectiu d'aquesta Barcelona tan moderna i alhora tan desmemoriada, Los Cheyenes van ser un dels pilars fonamentals del rock'n'roll a la Ciutat Comtal i precursors del rock de garatge en aquesta banda dels Pirineus. Si Los Sírex i Los Salvajes venien a ser respectivament les nostres versions dels Beatles i els Rolling Stones, la formació encapçalada pels germans Roberto i Joselín Vercher vindria a ser l'equivalent autòcton d'uns Pretty Things. Un combo que havia interioritzat les formes més urgents i estridents del rhythm & blues i el beat britànic, que va arribar a ser censurat a la televisió per la longitud de les melenes dels seus components, i que entre els anys 1964 i 1968 va deixar per a la posteritat tota una col·lecció de nuggets tan incontestables com "Válgame la Macarena", "Y Olvídame" o "Borrachera". José Miguel Gala, autor de "Canciones tristes que no quieres escuchar. Vida y música de Townes van Zandt" (2018), publica ara la primera biografia del grup. "Los Cheyenes. El ritmo del garaje" (2019) és un volum autoeditat i limitat a 100 exemplars, amb pròleg de Mike Stak (Ugly Things Magazine) i epíleg d'Álex Cooper (Los Flechazos, Cooper). El testimoni d'uns dies foscos en què el rock'n'roll va esdevenir el més poderós antídot contra la grisor imperant, i un acte de justícia cap a una banda sempre reivindicable. Poden vostès encarregar-ne una còpia a librocheyenes@gmail.com.