Hub (1959-2021)

HUB
(1959-2021)

Ha mort Leonard Hubbard, més conegut com a Hub, baixista de The Roots entre  els anys 1994 i 2008. Un període que coincideix amb l'etapa més inspirada d'aquesta banda de Filadèlfia coneguda per haver revolucionat el món del hip hop amb un discurs novedós i singular, que té com a base els instruments reals. Va deixar el grup després de diganosticar-se-li un mieloma múltiple el 2007, enfermetat que se l'ha acabat emportant a l'edat de 62 anys.

The Who, The Roots i Jimmy Fallon

Hi ha coses que només pot aconseguir tot un Jimmy Fallon. Per exemple, posar junts en una mateixa i minúscula sala els components de The Who i els de The Roots -quan els primers venien d'actuar al Madison Square Garden- i fer-los interpretar un clàssic de clàssics amb instruments de joguina. El popular presentador televisiu ho ha fet aquesta setmana, aprofitant l'enèsima visita a Nova York de la banda britànica i escollint per a l'ocasió un "Won't Get Fooled Again" que no perd un sol gram de la seva força malgrat un format on la pandereta, l'ukelele i el glockenspiel substitueixen l'electricitat de la versió original. Impagable també el moment en què Pete Townshend es carrega l'ukelele tal i com solia fer dècades enrere amb les guitarres. I que bé que s'ho passa el propi Fallon intepretant la peça en qüestió amb dues de les bandes més grans de la història. Poden veure l'escena a Youtube.

Obama amb Jimmy Fallon i The Roots

Casualitats de la vida, suposo. El mateix dia en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, era notícia a casa nostra per haver-se enfilat a un escenari a tocar la guitarra amb Sopa de Cabra, el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, acabava de protagonitzar una aparició estel·lar al show televisiu de Jimmy Fallon, on havia cantat les notícies amb el propi Fallon i amb l'acompanyament de The Roots. Ignoro si la distància que separa Puigdemont d'Obama és la mateixa que separa Sopa de Cabra de The Roots, però si una cosa tinc clara és que tant l'un com l'altre tenen més empenta i sobretot molta més elegància que qui s'amaga darrere una pantalla de plasma a l'hora de donar explicacions. I parlant del rei de Roma, Mariano Rajoy treia pit dies enrere tot anunciant als quatre vents la imminent visita d'Obama a Espanya. Doncs bé, espero que el president espanyol aprofiti l'ocasió per a aprendre unes quantes lliçons. La primera, que com ha demostrat Obama és perfectament compatible el fet de governar amb el d'entretenir. La segona, que ni governar vol dir manar ni entretenir significa guanyar temps. I la tercera, que mentre Obama fa riure el personal amb una posada en escena dinàmica i cantant veritats com temples, ell porta cinc mesos avorrint el personal amb la mateixa posada en escena de sempre i pixant fora de test quan no tira pilotes fora.

The Roots i New Order, la cara i la creu

The Roots: la cara.

L'última jornada del Sónar 2012 tenia com a caps de cartell dos noms estèticament antagònics però complementaris. New Order i The Roots. Des de l'efervescent Manchester de principis dels 80, els primers van esdevenir una peça clau per introduir el llenguatge electrònic a les formes del pop i el rock. Gairebé una dècada i mitja més tard, els de Filadèlfia van recórrer un camí invers a l'abordar les bases rítmiques del hip-hop a partir d'instruments tocats en directe i a temps real. Ambdues propostes coincidien al Sónar en franja horària, però les durades dels seus respectius concerts van permetre contemplar bona part del passi de New Order i arribar a temps d'assaborir la descàrrega de The Roots. I novament, ambdues formacions van presentar-se en directe com a propostes antagòniques, tot i que ara no pas complementàries.

New Order: la creu.

Mentre els nord-americans venien amb material nou sota el braç -l'aclamat "Undun" (2011)- i amb tota la cavalleria intacta, els britànics es trobaven immersos en una enèssima reunió -ara sense Peter Hook, però amb Gillian Gilbert novament a bord- i reduïts a producte nostàlgic tan buit i previsible com aquells dels quals van ser antítesi al seu dia. Van sonar sense força, gairebé tan cansats i desgastats com la veu d'un Bernard Sumner que faria millor dedicant els seus esforços a Bad Lieutenant -d'on, per cert, provénen diversos components dels actuals New Order-, i esclaus d'un guió inalterable. Van ser capaços de brillar, i molt, en moments puntuals: a l'entonar "Ceremony" i "Bizarre Love Triangle" encara sonaven més creïbles que la legió d'imitadors encoberts que els segueixen sortint de sota les pedres -algun dels quals figurava al mateix cartell del Sónar-. Però, per desgràcia, la tònica general del concert es resumiria amb un "Blue Monday" que els seus autors van reduir gairebé a la categoria de pachanga digna d'una concentració de tuning en un polígon industrial d'extrarradi. Quina llàstima.

Tot el contrari d'uns Roots que van sonar tan frescos i contundents com el primer dia. Un crític va escriure una vegada que la música negra sempre ha estat molt més reticent que la blanca a pujar a carros com el de la nostàlgia, i no li faltava raó. En van ser un bon exemple els de Filadèlfia, anant sempre a la seva, fent el que els donava la gana i connectant totalment amb el públic sense necessitat de recórrer a una freda i calculada bateria de hits. L'escenari era una olla a pressió que acabava esclatant com un big bang cada cop que simulaven una baixada d'intensitat. I com qui no vol la cosa, van fer que el públic del Sónar acabés ballant temes de Guns N'Roses -un esmolat "Sweet Child O'Mine" amb els raps intercalats d'un Black Thought que gairebé escupia foc- i Bo Diddley -un "Who Do You Love" amb la càrrega sexual elevada al cub-. La cirereta definitiva d'un repertori que ara mateix sona molt més atrevit i desacomplexat que el de New Order.