L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

The Who, The Roots i Jimmy Fallon

Hi ha coses que només pot aconseguir tot un Jimmy Fallon. Per exemple, posar junts en una mateixa i minúscula sala els components de The Who i els de The Roots -quan els primers venien d'actuar al Madison Square Garden- i fer-los interpretar un clàssic de clàssics amb instruments de joguina. El popular presentador televisiu ho ha fet aquesta setmana, aprofitant l'enèsima visita a Nova York de la banda britànica i escollint per a l'ocasió un "Won't Get Fooled Again" que no perd un sol gram de la seva força malgrat un format on la pandereta, l'ukelele i el glockenspiel substitueixen l'electricitat de la versió original. Impagable també el moment en què Pete Townshend es carrega l'ukelele tal i com solia fer dècades enrere amb les guitarres. I que bé que s'ho passa el propi Fallon intepretant la peça en qüestió amb dues de les bandes més grans de la història. Poden veure l'escena a Youtube.

Bob Dylan al show de Jimmy Fallon

Dylan i Fallon, quan un whiskey val més que mil paraules.

És de domini públic que Bob Dylan porta dècades evitant les càmeres de televisió i concedint les entrevistes amb comptagotes. Per això no hauria d'estranyar que el de Duluth no pronunciés una sola paraula durant la seva aparició dies enrere al programa de Jimmy Fallon, un dels més seguits de la graella catòdica nord-americana. L'autor d'"All Along the Watchtower" hi anava a presentar la seva flamant marca de whiskey, Heaven's Door, i ho va fer tot prenent una copa i gaudint d'una actuació del Big Apple Circus al costat de l'estrella televisiva. I amb aquestes, Dylan ha estat notícia pel fet d'haver sortit per televisió i no haver dit res. Poden veure la seva aparició a Youtube. En un altre ordre de coses, recentment es posava en circulació el volum 14 de les Bootleg Series, un "More Blood, More Tracks" (2018) que ens endinsa en les sessions de gravació del totèmic "Blood on the Tracks" (1975) amb reveladores preses alternatives de títols com "Tangled Up in Blue" o "Simple Twist of Fate".

Obama amb Jimmy Fallon i The Roots

Casualitats de la vida, suposo. El mateix dia en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, era notícia a casa nostra per haver-se enfilat a un escenari a tocar la guitarra amb Sopa de Cabra, el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, acabava de protagonitzar una aparició estel·lar al show televisiu de Jimmy Fallon, on havia cantat les notícies amb el propi Fallon i amb l'acompanyament de The Roots. Ignoro si la distància que separa Puigdemont d'Obama és la mateixa que separa Sopa de Cabra de The Roots, però si una cosa tinc clara és que tant l'un com l'altre tenen més empenta i sobretot molta més elegància que qui s'amaga darrere una pantalla de plasma a l'hora de donar explicacions. I parlant del rei de Roma, Mariano Rajoy treia pit dies enrere tot anunciant als quatre vents la imminent visita d'Obama a Espanya. Doncs bé, espero que el president espanyol aprofiti l'ocasió per a aprendre unes quantes lliçons. La primera, que com ha demostrat Obama és perfectament compatible el fet de governar amb el d'entretenir. La segona, que ni governar vol dir manar ni entretenir significa guanyar temps. I la tercera, que mentre Obama fa riure el personal amb una posada en escena dinàmica i cantant veritats com temples, ell porta cinc mesos avorrint el personal amb la mateixa posada en escena de sempre i pixant fora de test quan no tira pilotes fora.