Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tony Garnier. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tony Garnier. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 d’agost del 2024

El divertiment de Dylan


BOB DYLAN
Outlaw Music Festival Tour
Shoreline Amphitheatre, Mountain View
3 d'agost de 2024

Ara que sabem que Bob Dylan tornarà a Europa d'aquí a un parell de mesos amb més Rough and Rowdy Ways, el format que està desplegant cada nit a l'Outlaw Music Festival Tour es pot entendre com un divertiment. Però quin senyor divertiment, si se'm permet l'observació.

Que Dylan surt a l'escenari a fer el que li dona la gana ja no és cap secret, però això d'ahir a Mountain View va ser de traca. Per què interpretar himnes que tu mateix has compost, posem per cas "Blowin' in the Wind", quan pots recrear-te versionant a Chuck Berry i a The Fleetwoods?

Va ser emocionant escoltar "Stella Blue" de Grateful Dead a pocs metres de les aigües on reposen les cendres de Jerry Garcia –i recordar que Dylan va tocar aquesta cançó per primer cop ara fa poc més d'un any a Barcelona-. I va ser un gustàs poder tornar a escoltar en directe "Highway 61 Revisited", "Love Sick" i "Things Have Changed".

Va convidar Elvin Bishop de la Butterfield Band a fer un "Early Roman Kings" amb fort accent de Chicago, i el va acabar convencent perquè es quedés a amenitzar una hipnòtica "Can't Wait". Tot això, sense oblidar que a la bateria hi havia tot un Jim Keltner –completaven la banda Tony Garnier, Bob Britt i Doug Lancio, alguns vam trobar a faltar Donnie Herron-.

La recta final va ser d'impacte, amb la càlida "Soon After Midnight" desembocant en una torrencial "Ballad of a Thin Man", i un "Simple Twist of Fate" en clau de balada per a piano obrint pas al rhythm & blues desvergonyit d'"I'll Be Your Baby Tonight", l'única coincidència amb el repertori del RRW Tour.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan va venir a dir que ha estat llegit les cròniques de la present gira. I quan bona part dels cronistes destaquen el seu look distès amb camisa blanca mig oberta, va ell i es presenta a Mountain View amb camisa negra d'estil western i (atenció) gorra de llana. 60 anys descol·locant el personal, i encara li queda corda per estona

divendres, 30 de setembre del 2022

Dylan conté multituds

BOB DYLAN

Scandinavium, Göteborg
29 de setembre de 2022

Diu el tòpic que de Bob Dylan només n'hi ha un, però el cert és que la figura pública de Robert Allen Zimmerman ha donat peu durant les passades sis dècades a múltiples versions d'ell mateix. D'aquell jove trobador que solia sacsejar conciències a ritme de cançó protesta, al rebel sense causa que va inaugurar l'era rock tot injectant electricitat a la música folk –i fent pujar la mosca al nas del mateix Pete Seeger-. I del cristià renascut que solia predicar el seu propi evangeli davant d'una parròquia certament desconcertada, a l'honorable veterà que durant anys es va reinventar sobre la marxa en el marc d'un Never Ending Tour que tan sols una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar.

El Dylan de 2022 és producte i conseqüència de tots ells, però també es pot explicar per si sol. Per això basa la meitat dels seus repertoris de directe en el seu treball més recent, aquell "Rough and Rowdy Ways" (2020) que va venir a obrir les portes d'un nou món mentre el coronavirus tot just acabava de tancar el vell. I per això obvia peces tan capitals com "Blowin' in the Wind" o "Like a Rolling Stone", que bé podrien ser la Capella Sixtina del segle XX, optant a canvi per material potser no obscur però tampoc evident. Sobre el terreny compta amb el suport d'una renovada banda d'acompanyament que funciona a la perfecció, tot i que Doug Lancio no sigui Charlie Sexton ni Bob Britt Stu Kimball –de l'anterior formació es mantenen a bord Tony Garnier (baix i contrabaix) i Donnie Herron (violí, mandolina, steel guitar).

La nit passada a Göteborg –tercer concert de la seva primera gira europea post-pandèmica- va interpretar tot el darrer disc excepte els 17 minuts de "Murder Most Foul" –comprensible, tot i que la peça sigui prou transcendent per reclamar un lloc al set list-. I el més semblant que va sonar a un hit van ser unes "When I Paint My Masterpiece" i "Gotta Serve Somebody" convenientment deconstruïdes tal com marca des de fa dècades el cànon dylanià. Va començar mirant enrere, amb unes igualment mutants "Watching the River Flow" i "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", abans d'acabar d'entrar en matèria amb la serenor d'"I Contain Multitudes" i el blues gran reserva de "False Prophet", declaració d'intencions inclosa, que va sonar fins i tot més oxidat i corrosiu que a la versió d'estudi.

A partir d'aquí, va seguir alternant el material de "Rough and Rowdy Ways" –més que l'espina dorsal del repertori, la seva raó de ser- amb comptades cites a un passat que va esdevenir present quan Dylan i la banda van transformar "Gotta Serve Somebody" en un greixós i hipnòtic rockabilly, més proper al juke joint que no pas a l'església, i quan van traslladar "I'll Be Your Baby Tonight" fins a les coordenades del rhythm & blues més arrossegat i ressacós. Va ser aquest últim un dels grans moments de la nit, amb el públic seguint el ritme amb les mans fins que Dylan, per allò de no oferir al respectable allò que aquest vol escoltar, en va rebaixar el tempo en un d'aquells exercicis que el segueixen certificant com un exemplar únic en qualsevol espècie.

Del cançoner recent caldria destacar el plàcid onatge de "Key West (Philosopher Pirate)" i el vals a contrallum d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", que va deixar pas a l'embranzida swing de "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer, que va connectar amb l'etapa crooner de Dylan. Es va acomiadar amb una emocionant "Every Grain of Sand", recuperant l'harmònica i tocant-la com feia dècades que no ho havia fet. I aquesta és una altra de les constants que semblen definir el Dylan de 2022. Que amb 81 primaveres a l'esquena, se'l veu més en forma i fins i tot més jovial que en convocatòries passades. Va cantar com mai, va tocar el piano com qui sap que podria prescindir d'una banda –la guitarra ja no l'agafa-, i fins i tot va somriure i es va adreçar al públic entre cançó i cançó en diverses ocasions –també va cridar l'atenció, amb l'elegància que el caracteritza, a un espectador que tenia encès un dispositiu lluminós-.

Si el to crepuscular i fins a un cert punt autobiogràfic de certs passatges de "Rough and Rowdy Ways" feien pensar que Dylan s'estava acomiadant i que aquell podia ser el seu Blackstar, concerts com el que acaba d'oferir a la ciutat sueca li auguren encara molta corda a curt i mitjà termini. Bona notícia, quan Dylan i la seva obra segueixen oferint aquella profunditat que tant es troba a faltar en aquest món líquid on immediatesa equival a caducitat. Els temps hauran canviat o no hauran canviat. Però si una cosa va quedar clara a Göteborg és que, tal com canta ell mateix en un dels seu darrers grans encerts, Dylan conté multituds. A l'alçada d'Elvis i Sinatra, que ningú en tingui cap dubte.


NdR: No hi ha cap fotografia del concert encapçalant aquesta peça perquè Dylan no tan sols ha prohibit l'ús de mòbils i càmeres a les seves actuacions, sinó que ha implementat un mètode molt efectiu per evitar-lo. Cosa que francament és d'agrair. Gairebé dues hores de repertori, amb el públic gaudint del moment en lloc de dedicar-se a fer 'instagrams'. Tots els concerts haurien de ser així.