Goodbye Jimmy Reed!

BOB DYLAN

Teatro degli Arcimboldi, Milà

4 de juliol de 2023

He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.

Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.

"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.

PASSAR PÀGINA

Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.

I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.

PRESERVANT LA TRADICIÓ

És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.

Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".

"Not Fade Away"

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA

Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

Dylan conté multituds

BOB DYLAN
Scandinavium, Göteborg

29 de setembre de 2022

Diu el tòpic que de Bob Dylan només n'hi ha un, però el cert és que la figura pública de Robert Allen Zimmerman ha donat peu durant les passades sis dècades a múltiples versions d'ell mateix. D'aquell jove trobador que solia sacsejar conciències a ritme de cançó protesta, al rebel sense causa que va inaugurar l'era rock tot injectant electricitat a la música folk –i fent pujar la mosca al nas del mateix Pete Seeger-. I del cristià renascut que solia predicar el seu propi evangeli davant d'una parròquia certament desconcertada, a l'honorable veterà que durant anys es va reinventar sobre la marxa en el marc d'un Never Ending Tour que tan sols una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar.

El Dylan de 2022 és producte i conseqüència de tots ells, però també es pot explicar per si sol. Per això basa la meitat dels seus repertoris de directe en el seu treball més recent, aquell "Rough and Rowdy Ways" (2020) que va venir a obrir les portes d'un nou món mentre el coronavirus tot just acabava de tancar el vell. I per això obvia peces tan capitals com "Blowin' in the Wind" o "Like a Rolling Stone", que bé podrien ser la Capella Sixtina del segle XX, optant a canvi per material potser no obscur però tampoc evident. Sobre el terreny compta amb el suport d'una renovada banda d'acompanyament que funciona a la perfecció, tot i que Doug Lancio no sigui Charlie Sexton ni Bob Britt Stu Kimball –de l'anterior formació es mantenen a bord Tony Garnier (baix i contrabaix) i Donnie Herron (violí, mandolina, steel guitar).

La nit passada a Göteborg –tercer concert de la seva primera gira europea post-pandèmica- va interpretar tot el darrer disc excepte els 17 minuts de "Murder Most Foul" –comprensible, tot i que la peça sigui prou transcendent per reclamar un lloc al set list-. I el més semblant que va sonar a un hit van ser unes "When I Paint My Masterpiece" i "Gotta Serve Somebody" convenientment deconstruïdes tal com marca des de fa dècades el cànon dylanià. Va començar mirant enrere, amb unes igualment mutants "Watching the River Flow" i "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", abans d'acabar d'entrar en matèria amb la serenor d'"I Contain Multitudes" i el blues gran reserva de "False Prophet", declaració d'intencions inclosa, que va sonar fins i tot més oxidat i corrosiu que a la versió d'estudi.

A partir d'aquí, va seguir alternant el material de "Rough and Rowdy Ways" –més que l'espina dorsal del repertori, la seva raó de ser- amb comptades cites a un passat que va esdevenir present quan Dylan i la banda van transformar "Gotta Serve Somebody" en un greixós i hipnòtic rockabilly, més proper al juke joint que no pas a l'església, i quan van traslladar "I'll Be Your Baby Tonight" fins a les coordenades del rhythm & blues més arrossegat i ressacós. Va ser aquest últim un dels grans moments de la nit, amb el públic seguint el ritme amb les mans fins que Dylan, per allò de no oferir al respectable allò que aquest vol escoltar, en va rebaixar el tempo en un d'aquells exercicis que el segueixen certificant com un exemplar únic en qualsevol espècie.

Del cançoner recent caldria destacar el plàcid onatge de "Key West (Philosopher Pirate)" i el vals a contrallum d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", que va deixar pas a l'embranzida swing de "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer, que va connectar amb l'etapa crooner de Dylan. Es va acomiadar amb una emocionant "Every Grain of Sand", recuperant l'harmònica i tocant-la com feia dècades que no ho havia fet. I aquesta és una altra de les constants que semblen definir el Dylan de 2022. Que amb 81 primaveres a l'esquena, se'l veu més en forma i fins i tot més jovial que en convocatòries passades. Va cantar com mai, va tocar el piano com qui sap que podria prescindir d'una banda –la guitarra ja no l'agafa-, i fins i tot va somriure i es va adreçar al públic entre cançó i cançó en diverses ocasions –també va cridar l'atenció, amb l'elegància que el caracteritza, a un espectador que tenia encès un dispositiu lluminós-.

Si el to crepuscular i fins a un cert punt autobiogràfic de certs passatges de "Rough and Rowdy Ways" feien pensar que Dylan s'estava acomiadant i que aquell podia ser el seu Blackstar, concerts com el que acaba d'oferir a la ciutat sueca li auguren encara molta corda a curt i mitjà termini. Bona notícia, quan Dylan i la seva obra segueixen oferint aquella profunditat que tant es troba a faltar en aquest món líquid on immediatesa equival a caducitat. Els temps hauran canviat o no hauran canviat. Però si una cosa va quedar clara a Göteborg és que, tal com canta ell mateix en un dels seu darrers grans encerts, Dylan conté multituds. A l'alçada d'Elvis i Sinatra, que ningú en tingui cap dubte.

NdR: No hi ha cap fotografia del concert encapçalant aquesta peça perquè Dylan no tan sols ha prohibit l'ús de mòbils i càmeres a les seves actuacions, sinó que ha implementat un mètode molt efectiu per evitar-lo. Cosa que francament és d'agrair. Gairebé dues hores de repertori, amb el públic gaudint del moment en lloc de dedicar-se a fer 'instagrams'. Tots els concerts haurien de ser així.