Nou dècades amb Elvis Presley (i mig segle amb "Promised Land")

Avui fa 90 anys que Elvis Presley va néixer en aquesta casa de Tupelo, Mississippi. Sempre m'he imaginat aquell moment com una escena gairebé bíblica, amb un germà bessó mort durant el part, el context del Sud profund dels Estats Units en plena Gran Depressió, i tot el que ara sabem que passaria després.

Elvis va néixer en una casa humil que havia construït el seu pare, Vernon Presley, amb les seves pròpies mans. "From small things, mama, big things one day come", tal com cantaria dècades més tard el seu gran admirador i deixeble Bruce Springsteen.

La fotografia és del març de l'any passat. I sí, la casa és visitable tot i que el mobiliari que hi ha a l'interior no és l'original sinó una reproducció -en tot cas, el procés de restauració va comptar amb l'assessorament del mateix Vernon Presley-. Creuar-ne la porta és una experiència gairebé metafísica.

I no només es commemoren avui 90 anys del naixement d'Elvis Presley. També en fa 50 que el Rei va publicar "Promised Land", el seu 21è àlbum d'estudi –no comptem bandes sonores i similars- i una de les grans obres de la seva última etapa.

Gravat a Stax amb part de la TCB Band –aquí tenim a James Burton i Ronnie Tutt-. La peça titular agafa l'himne de carretera per excel·lència de Chuck Berry, i directament el transforma en l'himne no oficial dels Estats Units.

El divertiment de Dylan

BOB DYLAN
Outlaw Music Festival Tour

Shoreline Amphitheatre, Mountain View

3 d'agost de 2024

Ara que sabem que Bob Dylan tornarà a Europa d'aquí a un parell de mesos amb més Rough and Rowdy Ways, el format que està desplegant cada nit a l'Outlaw Music Festival Tour es pot entendre com un divertiment. Però quin senyor divertiment, si se'm permet l'observació.

Que Dylan surt a l'escenari a fer el que li dona la gana ja no és cap secret, però això d'ahir a Mountain View va ser de traca. Per què interpretar himnes que tu mateix has compost, posem per cas "Blowin' in the Wind", quan pots recrear-te versionant a Chuck Berry i a The Fleetwoods?

Va ser emocionant escoltar "Stella Blue" de Grateful Dead a pocs metres de les aigües on reposen les cendres de Jerry Garcia –i recordar que Dylan va tocar aquesta cançó per primer cop ara fa poc més d'un any a Barcelona-. I va ser un gustàs poder tornar a escoltar en directe "Highway 61 Revisited", "Love Sick" i "Things Have Changed".

Va convidar Elvin Bishop de la Butterfield Band a fer un "Early Roman Kings" amb fort accent de Chicago, i el va acabar convencent perquè es quedés a amenitzar una hipnòtica "Can't Wait". Tot això, sense oblidar que a la bateria hi havia tot un Jim Keltner –completaven la banda Tony Garnier, Bob Britt i Doug Lancio, alguns vam trobar a faltar Donnie Herron-.

La recta final va ser d'impacte, amb la càlida "Soon After Midnight" desembocant en una torrencial "Ballad of a Thin Man", i un "Simple Twist of Fate" en clau de balada per a piano obrint pas al rhythm & blues desvergonyit d'"I'll Be Your Baby Tonight", l'única coincidència amb el repertori del RRW Tour.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan va venir a dir que ha estat llegit les cròniques de la present gira. I quan bona part dels cronistes destaquen el seu look distès amb camisa blanca mig oberta, va ell i es presenta a Mountain View amb camisa negra d'estil western i (atenció) gorra de llana. 60 anys descol·locant el personal, i encara li queda corda per estona

Dylan es desmarca?

Bob Dylan ha tancat aquesta matinada a Evansville, Indiana, el segon tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Ha fet el mateix repertori que solia fer durant el primer tram europeu de la citada gira, ara fa poc més d'un any, i que havia recuperat (i mantingut) durant les últimes dues setmanes als Estats Units. El que inclou l'estàndard "That Old Black Magic", i no deixa lloc a cap més sorpresa que la reinterpretació constant i permanent del seu propi catàleg (que no és poc).

Des que la gira va passar pel Japó l'abril passat, els concerts de Dylan havien donat peu a sorpreses més o menys habituals amb forma de versions de títols aliens (Grateful Dead, Buddy Holly, Merle Haggard...), que durant les primeres dates d'aquest segon tram nord-americà directament havien esdevingut homenatges a les ciutats on actuava (allò d'obrir i tancar amb Chuck Berry a Saint Louis va ser un detallàs, i també ho va ser que versionés a John Mellencamp a Indianapolis, o a Dwight Yoakam a Cincinnati).

Arribat aquest punt, quan tota la comunitat dylanòloga ja portava mesos analitzant el per què de totes i cada una de les versions interpretades per Dylan i assenyalant-lo com el preservador d'un llegat que va molt més enllà de la seva pròpia obra, va ell i se'n desmarca sense previ avís i sense donar cap mena d'explicació. Com qui simula un accident de moto perquè deixin de penjar-li l'etiqueta de portaveu generacional. Com qui sempre ha fet el que li ha donat la gana i no pensa deixar de fer-ho a aquestes alçades de la pel·lícula. Francament, ara mateix no se m'acut res més dylanià.

Duluth, 1957

Dylan, amb amistats com Larry Kegan i Louie Kemp - Foto Bob Dylan Center.

Una de les primeres imatges conegudes de Bob Dylan amb una guitarra a les mans. Duluth, Minnesota, 1957. Mirin la vora dels pantalons. Mirin les botes. Mirin el pentinat. Mirin les companyies. I mirin quines pintes gastaven. Sí, abans del folk hi va haver el rock'n'roll. Per això no ha d'estranyar que Dylan obri concerts de la seva present gira fent versions de Chuck Berry i que de tant en tant en deixi caure també alguna de Buddy Holly.

El 31 de gener de 1959 Dylan va estar a primera fila d'un concert de Buddy Holly a la seva Duluth natal. En aquell mateix concert hi va actuar Ritchie Valens, que si avui fos viu tindria la mateixa edat que Dylan. Al cap de dos dies Holly i Valens van tocar a Clear Lake, Iowa, i un cop acabat el concert van agafar un avió per volar de nit cap a Moorhead, Minnesota. La resta de la història ja és prou coneguda.

La fotografia forma part del llibre "Bob Dylan. Mixing Up the Medicine", comissariat per Mark Davidson i Parker Fishel del Bob Dylan Center de Tulsa, Oklahoma, que veurà la llum la setmana vinent. Més informació en aquest article.

Dylan plays Berry

Chuck Berry i Bob Dylan.

Abans d'ahir, dimecres 4 d'octubre, Bob Dylan va obrir i tancar un concert a la ciutat de Saint Louis, Missouri, amb dues cançons de Chuck Berry, "Johnny B. Goode" i "Nadine" respectivament. No sé si havia passat mai abans, que Dylan fes en un sol concert dues peces d'un únic autor que no fos ell mateix.

En tot cas, el de Minnesota sol començar i acabar cada actuació del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour amb "Watching the River Flow" i "Every Grain of Sand", respectivament. Que a Saint Louis alterés tant l'inici com el final del repertori, confirma que el fet de versionar a Chuck Berry a la ciutat on aquest havia nascut no va ser cap capritx.

Tres dies abans d'actuar a Saint Louis, Dylan va encetar a la ciutat de Kansas el present tram nord-americà de la gira, i ho va fer obrint el concert amb "Kansas City", l'estàndard que Jerry Leiber i Mike Stoller havien dedicat a una de les grans capitals del Midwest. Aquesta nit toca a Chicago, i en certs fòrums dylanians ja s'aposta fort per hipotètiques cites al catàleg de Chess Records.

Parlar de Bob Dylan és referir-se a l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone", per citar només dues de les composicions amb què ha alterat la història de la música i ha definit part de la cultura contemporània. Ni a l'una ni a l'altra se les espera a hores d'ara als seus repertoris. Al seu lloc, prefereix reivindicar la seva obra més recent i versionar clàssics del country, del rhythm & blues i del rock.

I si es confirma que té previst saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi aquesta gira, té més sentit que mai contemplar-la com un comiat per la porta gran. Dylan recorrent els Estats Units per últim cop –de cara a l'any vinent, quan s'ha anunciat el final del Rough and Rowdy Ways Tour, s'esperen dates al Sud i la Costa Oest- i honrant sobre el terreny tota una tradició de la qual és preservador i part essencial.

Cinc dècades d'"American Graffiti"

La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.

60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.

50 anys d'"ELO 2", "A Wizard, a True Star" i "The Captain and Me"

La ELO, amb Lynne al centre, en una imatge de 1973 - Foto Getty Images.

Tenen moltes coses en comú, Jeff Lynne i Todd Rundgren, per molt que els seus registres siguin certament distants i no sempre complementaris l'un de l'altre. Dos mestres de la cançó pop que no han dubtat a conjugar classicisme amb vocació exploradora, que han sabut fer de l'estudi de gravació un instrument musical de ple dret, i que han facturat obres absolutament notables al llarg dels anys. Dos músics foguejats en plena efervescència psicodèlica durant la segona meitat dels 60, que van acabar escrivint ells mateixos alguns dels grans capítols del rock de la dècada posterior –i de més enllà-.

Avui fa 50 anys, el 2 de març de 1973, van publicar àlbums de forma simultània, Lynne al capdavant de l'Electric Light Orchestra (ELO) i Rundgren en solitari. Lynne va lliurar "ELO 2", el seu últim treball amb Roy Wood –que havia abandonat l'ELO durant les sessions de gravació d'aquell mateix disc-. Un exercici de rock progressiu d'alta densitat on destacava la seva simpàtica lectura en clau simfònica del "Roll Over Beethoven" de Chuck Berry. Rundgren, d'altra banda, posava sobre la taula el seu vessant més experimental amb "A Wizard, a True Star", un plàstic que deixava enrere el format cançó per anticipar bona part d'allò que la nació festivalera dels nostres dies encara contempla com a avantguardista.

I encara el mateix dia, aquell 2 de març de 1973, va veure la llum "The Captain and Me", el tercer àlbum dels Doobie Brothers i una de les seves obres més celebrades –si no la que més-. El soft rock orgànic de "Natural Thing", les pinzellades funk d'aquell tros d'himne que va esdevenir "Long Train Runnin'" –música disco abans que es popularitzés el terme-, el rock'n'roll directe de "China Grove" i el blues rock pantanós de "Dark Eyed Cajun Woman". Tot això en un sol disc on també hi figuren reclams com "Evil Woman" o la preciosa "South City Midnight Lady". Tres clàssics en un sol dia, avui fa 50 anys.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS
(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.

50 anys de "Glitter"

No és fàcil parlar de Gary Glitter a aquestes alçades, i encara ho és menys parlar de la seva música. Amb la correcció política consolidada com una nova forma de censura, sembla que els gravíssims càrrecs de què se'l va declarar culpable al seu dia –i pels quals encara està complint condemna a hores d'ara- hagin d'invalidar el seu llegat artístic. Com si un no pogués sentir un absolut menyspreu per qui és capaç de fer el que ha fet aquest individu en la seva vida privada, però alhora rendir-se de forma incondicional davant perles de genuí glam rock com "I Didn't Know I Loved You (Till I Saw You Rock and Roll)", "Rock On!", "Shaky Sue" o les dues icòniques parts de "Rock and Roll".

Totes cinc estan incloses al seu àlbum de debut, "Glitter" (1972), publicat avui fa 50 anys, essent les dues meitats de "Rock and Roll" –la primera vocal, la segona instrumental- les peces més reconegudes del catàleg de Glitter. Especialment la segona part, que nombrosos equips esportius van arribar a adoptar com a himne fins que el nom del seu autor va caure en desgràcia. També es pot escoltar en múltiples bandes sonores cinematogràfiques –impagable l'ús que en va fer Todd Phillips a "Joker" (2019): el monstre de ficció i el monstre de carn i os, tots dos productes d'una societat malalta-.

El disc s'amenitza amb vitamíniques lectures de clàssics tan ben triats com "The Wanderer" (Dion), "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them) o "School Day" (Chuck Berry). Posteriors reedicions han inclòs el single "I'm the Leader of the Gang (I Am)" (1973), l'altre gran pilar del cançoner original del britànic. D'acord, Glitter no era Bolan i encara menys Bowie –qui encara no havia entrat de ple a la seva etapa glam quan es va publicar aquest disc-, però treballs com el que ens ocupa són tan addictius com imprescindibles a l'hora d'explicar la gènesi i l'evolució del glam durant la dècada dels 70. Tot plegat, insistim, al marge d'afers extramusicals que no es poden obviar però tampoc han de condicionar l'anàlisi crític de l'obra artística de Glitter.

El videoclip nadalenc de Chuck Berry

Captura del videoclip d'animació de "Run Rudolph Run".

Si es tracta de passar el Nadal a ritme de rock'n'roll, les opcions són tan abundants com adaptables a cada gust. Però poques tries arriben a generar tanta unanimitat com "Run Rudolph Run", el single festiu enregistrat i publicat per Chuck Berry a finals de 1958 a través de Chess Records. Una mena de seqüela de l'estàndard "Rudolph the Red-Nosed Reindeer", escrit per Johnny Marks i gravat per primer cop per Gene Autry el 1949.

Amb música i lletra acreditades a Berry, Marks i Marvin Brodie –no està clar el paper que va jugar cadascú en el procés de composició-, la cançó recorda molt a "Johnny B. Goode" i a l'aleshores encara inèdita "Little Queenie" –publicada mesos més tard-. L'any passat, la gent de Fantoons Animation Studios en va fer un magnífic videoclip d'animació amb estètica i estructura de còmic dels de tota la vida. Poden visionar-lo a Youtube, i ballar-lo on més els vingui de gust.

Dos anys sense Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017) - Foto Frans Schellekens.

La casualitat ha volgut que dos dels grans arquitectes de la guitarra rock ens deixessin pràcticament amb dos anys exactes de diferència. Abans d'ahir se n'anava Dick Dale a l'edat de 81 anys. I tal dia com avui de fa dos exercicis era Chuck Berry qui passava a millor vida amb 90 hiverns a l'esquena. Dale va ser un dels pioners i màxims exponents de l'instro surf. Berry directament va posar les bases del rock'n'roll tal i com l'han entès totes les generacions posteriors. Tots dos, no cal dir-ho, van revolucionar a la seva manera la guitarra elèctrica. De la mort de Berry me'n vaig assabentar a través de les xarxes socials l'endemà d'aquell 18 de març de 2017 i en plena ressaca d'una festa emmarcada en les celebracions d'un St. Patrick's Day absolutament memorable. De la mort de Dale me'n vaig assabentar ahir al vespre, també en el marc d'un St. Patrick's Day que només hauria pogut ser més rodó de no haver-se confirmat les males notícies. Tan bon punt ens en vam assabentar vam parar màquines, vam fer sonar "Misirlou" i vam brindar a la seva memòria. Chuck Berry i Dick Dale. Dues icones que ens han deixat i dos llegats que perduraran per sempre.

Un any sense Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017).

Avui fa un any que ens deixava un dels pilars fundacionals d'això que anomenem rock'n'roll. Chuck Berry, creador d'himnes com "Carol", "Johnny B. Goode", "School Days" o "Too Much Monkey Business". L'home a qui Richard Hawley va anomenar "el poeta més gran que mai hagi viscut". Una influència capital per a incomptables generacions de músics que van dels Beatles a AC/DC, dels Rolling Stones a ZZ Top, de Led Zeppelin als Clash i de Bruce Springsteen a tantíssima gent que en algun moment ha agafat una guitarra elèctrica. Ha passat un any des que va saltar la notícia de la seva mort, i encara es fa difícil d'acceptar que vivim en un món sense Berry. Personatge altament qüestionat en moltíssims àmbits però d'indiscutible i incontestable trajectòria si parlem en termes artístics. Que no deixi de sonar.

Chuck Berry - "Chuck" (2017)

Hi ha coses que mai canvien, ni falta que fa. El mal caràcter va acompanyar Chuck Berry fins al final del seus dies, però també ho van fer les bones formes a l'hora de crear música. "Chuck" (2017), el seu primer treball d'estudi des del llunyà "Rock It" (1979), en dóna bona fe. El que havia d'haver estat un disc de retorn amb motiu del seu 90è aniversari ha estat finalment una obra editada a títol pòstum però tan fresca i vital com les fites més magnànimes del de Saint Louis. Oblidin-se de les tan publicitades participacions de Tom Morello, Nathaniel Rateliff i Gary Clark Jr. "Chuck" és un disc de Chuck Berry, fet a la manera de Chuck Berry i que sona a Chuck Berry amb totes les seves consecuències: no hi trobaran grans innovacions, però a canvi gaudiran de l'ofici i el savoir faire de qui tot solet es va inventar ara fa més de sis dècades el so que defineix aquest àlbum. Deu peces en les quals Berry havia estat treballant des de principis dels 90 i entre les quals trobem rock'n'roll marca de la casa ("Wonderful Woman", "Big Boys"), blues nocturn ("You Go to My Head") i fins i tot un vals ("3/4 Time", original de Tony Joe White). A la qual cosa cal afegir les enèsimes però sempre oportunes revisions de títols totèmics del cançoner propi com són "Johnny B. Goode" i "Havana Moon", mutades respectivament en "Lady B. Goode" i "Jamaica Moon". I tot plegat lliurat per un Berry en un estat de forma d'allò més envejable malgrat trobar-se a la seva recta final: escoltin com toca i sobretot com canta, i recordin que portava fent-ho des de molt abans que la majoria de nosaltres poséssim els peus en aquest món.

Chuck Berry (1926-2017)

CHUCK BERRY

(1926-2017)

Tan sols vaig arribar a veure Chuck Berry en directe en una ocasió. Va ser el 8 d'abril de 2005 a la sala La Mirona de Salt, en el marc del Black Music Festival. Una actuació que suposaria l'última visita a casa nostra del de Saint Louis, i una d'aquelles dates que no s'obliden per molt que passin els anys. Berry s'acostava aleshores a la seva vuitena dècada vital, però el seu esperit es mantenia jove i incombustible com el primer dia. Òbviament el seu cos i la seva veu s'havien ressentit del pas del temps, ja se sap que els anys no perdonen ni a Keith Richards, però durant més d'una hora ho va donar absolutament tot a l'escenari i va obrar l'etern miracle del rock'n'roll tot fent justícia a un repertori tan canònic com inabastable. Dit això, l'altre motiu pel qual sempre recordaré aquella nit va ser el que podríem anomenar l'emoció del moment. El viatge d'anada fins a Salt acompanyat de quatre persones que, com un servidor, eren conscients que assistien a una cita amb la història. Que, independentment de la qualitat del concert i de l'estat físic del seu cap de cartell, aquella vetllada seria irrepetible per tot el que implicava poder veure i escoltar Chuck Berry en persona ben entrat el segle XXI.

La mort de Berry m'ha agafat per sorpresa, com a tothom. D'acord, 90 anys són molts anys i la decisió d'enregistrar un disc a aquestes alçades de la pel·lícula -gairebé quatre dècades després del que ara per ara és el seu últim treball d'estudi, "Rock It" (1979)- evoca en certa manera la forma com van marxar David Bowie i Leonard Cohen -si bé aquests van arribar a veure publicades les seves últimes obres-. Però un mai s'espera llevar-se i assabentar-se que un gegant aparentment etern com era l'autor de "Johnny B. Goode" i "No Particular Place to Go" ha passat a millor vida com qui no vol la cosa. Menys encara quan tot just la nit passada, gairebé al mateix temps que es feia pública la seva defunció, un servidor escoltava "You Never Can Tell" sonant a tota castanya en el marc d'una sessió de música enllaunada on també es van escoltar tota una sèrie d'icones que no es podrien entendre com a tals sense la influència de Berry: uns AC/DC que sempre s'han sentit molt més a prop d'ell que del heavy metal on se'ls sol catalogar; uns Beatles que es van foguejar versionant peces com "Roll Over Beethoven" o "Rock and Roll Music"; uns Rolling Stones que es van estrenar discogràficament amb una versió de "Come On"; o un Bruce Springsteen que la passada matinada deia això al seu compte de Twitter: “Chuck Berry ha estat el més gran dels rockers, dels guitarristes, i el compositor de rock més gran que hi ha hagut”.

En absolut exagerava Springsteen quan s'expressava en aquests termes tan superlatius. Les cançons de Berry no solien anar més enllà dels tres o quatre acords, però la seva manera de tocar la guitarra va ser tan única, personal i renovadora que la seva influència perdura als nostres dies i el confirma com un dels grans astres del seu instrument. A nivell líric és fàcil caricaturitzar els seus versos de constant hedonisme adolescent, però si ens parem a analitzar el seu impacte ens adonarem que tampoc va exagerar Richard Hawley al qualificar-lo com "el poeta més gran que mai hagi viscut". Molts han cantat sobre cotxes, noies i plaers diversos de la vida, però ningú més ho ha fet com ell. Si són vostès dels que reclamen als autors de cançons lletres honestes, ell era sense cap mena el seu home: tots els seus temes reflectien sense embuts un ritme i un estil de vida que poden agradar més o menys però no enganyen a ningú: els de qui havia vingut a aquest món a passar-s'ho bé fins que li arribés l'hora. Els de qui va ser capaç d'escalar fins al número 1 de les llistes d'èxits britàniques amb tot un himne gens dissimulat a la masturbació, "My Ding-a-Ling". Corria l'any 1972, i el nord-americà definitivament connectava amb les noves generacions de rockers molt millor que cap altres dels seus contemporanis.

Berry no va ser el pioner del rock'n'roll -el títol se'l disputen noms no menys il·lustres com els d'Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley, sempre en funció de la font consultada-. Tampoc en va ser el rostre més visible -en un negoci on de bon principi pesava tant la imatge com la pròpia música, i en un context com el dels Estats Units a l'equador del segle passat, un noi blanc i ben plantat com Elvis Presley era l'aposta més segura-. Però si entenem el rock'n'roll com el gènere musical mestís per excel·lència, com la intersecció on les formes del blues, el jazz i el country van ensorrar barreres racials encara no superades en altres àmbits, com l'expressió més genuïna de rebel·lia i inconformisme en el si d'una societat de consum, aleshores Charles Edward Anderson Berry en va ser molt probablement l'exponent més definitiu. Per aquell discurs sonor tan seu i intransferible, per aquelles cançons que han marcat i segueixen marcant incomptables generacions de músics i melòmans, i sobretot per una actitud vital que ni tan sols diverses estades a la presó van aconseguir domar. A diferència dels seus contemporanis més il·lustres, Berry mai va esdevenir predicador, mai va protagonitzar pel·lícules de temporada amb guions fets a mida del seu rostre, i mai es va reciclar en cantant melòdic apte per a tots els públics. Per això el seu nom no ha deixat mai de ser sinònim de perill, autenticitat i rock'n'roll en la seva màxima expressió, fins i tot quan les seves gires van ingressar al no sempre selecte club dels espectacles nostàlgics. Bye bye, Johnny B. Goode!

El poeta més gran que mai hagi viscut

Richard Hawley en una barberia de Sheffield - Foto Andrew Whitton / Q.

Richard Hawley respon preguntes formulades pels lectors de Q a l'edició de febrer de la revista britànica. I quan un d'aquests lectors li demana que triï entre Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins i Johnny Cash, el de Sheffield ho té claríssim: "No puc respondre això! És com demanar-me que triï entre Saturn, Júpiter, Neptú o la Lluna. Tots són diferents i sorprenents. De tota manera, on és Chuck Berry, el poeta més gran que mai hagi viscut? A la merda Shakespeare, és Chuck Berry! Hauries d'escoltar més música, company". S'ha de ser gran.