Rough and Rowdy Ways, final de trajecte

BOB DYLAN

Civic Hall, Wolverhampton

10 de novembre de 2024

Avui he fet el que es podria dir un ritual. M'he posat la mateixa roba que portava posada la nit del 29 de setembre de 2022 a Göteborg –inclosos uns mitjons amb el logotip de 'Those British Bad Boys The Rolling Stones'- i me n'he anat a un concert de Bob Dylan. El d'aquesta nit a Wolverhampton ha estat el meu últim concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –la gira s'acabarà dijous a Londres-, i hi he anat vestit exactament igual que com vaig assistir al primer –exceptuant un barret del tram europeu de 2023 que em vaig comprar al seu pas per Barcelona, i que ha viatjat amb mi des d'aleshores-.

M'he acomiadat d'una gira que he seguit durant dos anys per set països i dos continents diferents. No havia fet mai res igual, i dubto molt que ho torni a fer mai més, tot i que l'experiència ha estat tan brutal com enriquidora. Seguint a Dylan he arribat fins a llocs on sempre havia somiat anar i a d'altres que ni tan sols m'esperava arribar a visitar, he viscut experiències que fa poc més de dos anys ni m'hauria imaginat, i he conegut persones increïbles.

Avui, mentre Dylan cantava "Mother of Muses", m'he recordat del matrimoni suec que tenia assegut al meu costat a Göteborg. De l'Ivan, el jove bielorrús que va fer un viatge exprés a Lió per veure Dylan en directe per primer cop –no cal dir que el seu periple va ser de tot menys fàcil-. Dels dos Deadheads veterans que tenia asseguts al meu davant a Memphis. I de moltes persones més, amb algunes de les quals he tornat a coincidir avui mateix. Quan Dylan ha cantat "Mother of Muses", m'he adonat de tot el que ha significat per mi aquesta gira que ja s'acaba, i m'he posat a plorar com si m'hagués passat mitja vida per davant.

Aquesta nit Dylan ha tornat a tocar la guitarra al principi d'"It Ain't Me, Babe". Però aquest cop li he pogut veure la cara de perfil mentre ho feia, i la seva expressió serena tenia quelcom de metafísic. També he vist com s'aixecava per cantar "False Prophet" i feia una reverència tot somrient al públic (!). L'he vist fer l'inici de concert més potent que li recordo amb un "All Along the Watchtower" propulsat pel seu propi piano i la bateria de Jim Keltner, que amb 82 anys a l'esquena també ha transformat "Desolation Row" en un projectil protopunk sobre el qual Dylan ha despatxat un solo d'harmònica absolutament torrencial.

He presenciat com "I Contain Multitudes" i "My Own Version of You" pràcticament esdevenien cançons diferents de les que havien estat només 24 hores abans al mateix escenari. I se m'ha posat la pell de gallina durant un "Key West" rebaixat a la seva expressió més mínima i confessional. Al final de "Black Rider", Dylan ha tancat els ulls com qui es troba totalment immers en el seu art. Aleshores ha acabat la cançó, ha mirat a la banda i s'ha posat a riure.

Tot plegat ha durat uns deu segons, potser menys, però d'alguna manera aquest moment resumeix què ha significat per mi aquesta gira, i també què significa Dylan. La transcendència de qui toca de peus a terra. El misteri inescrutable de qui mai s'ha pres massa seriosament a ell mateix. Entre la comèdia i la tragèdia, com va escriure Robert Shelton el 1961. Aquesta nit he sortit tremolant del Civic Hall de Wolverhampton. No sé com, quan ni on tornaré a veure Dylan en directe, però això d'avui ha estat molt gros.

El divertiment de Dylan

BOB DYLAN
Outlaw Music Festival Tour

Shoreline Amphitheatre, Mountain View

3 d'agost de 2024

Ara que sabem que Bob Dylan tornarà a Europa d'aquí a un parell de mesos amb més Rough and Rowdy Ways, el format que està desplegant cada nit a l'Outlaw Music Festival Tour es pot entendre com un divertiment. Però quin senyor divertiment, si se'm permet l'observació.

Que Dylan surt a l'escenari a fer el que li dona la gana ja no és cap secret, però això d'ahir a Mountain View va ser de traca. Per què interpretar himnes que tu mateix has compost, posem per cas "Blowin' in the Wind", quan pots recrear-te versionant a Chuck Berry i a The Fleetwoods?

Va ser emocionant escoltar "Stella Blue" de Grateful Dead a pocs metres de les aigües on reposen les cendres de Jerry Garcia –i recordar que Dylan va tocar aquesta cançó per primer cop ara fa poc més d'un any a Barcelona-. I va ser un gustàs poder tornar a escoltar en directe "Highway 61 Revisited", "Love Sick" i "Things Have Changed".

Va convidar Elvin Bishop de la Butterfield Band a fer un "Early Roman Kings" amb fort accent de Chicago, i el va acabar convencent perquè es quedés a amenitzar una hipnòtica "Can't Wait". Tot això, sense oblidar que a la bateria hi havia tot un Jim Keltner –completaven la banda Tony Garnier, Bob Britt i Doug Lancio, alguns vam trobar a faltar Donnie Herron-.

La recta final va ser d'impacte, amb la càlida "Soon After Midnight" desembocant en una torrencial "Ballad of a Thin Man", i un "Simple Twist of Fate" en clau de balada per a piano obrint pas al rhythm & blues desvergonyit d'"I'll Be Your Baby Tonight", l'única coincidència amb el repertori del RRW Tour.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan va venir a dir que ha estat llegit les cròniques de la present gira. I quan bona part dels cronistes destaquen el seu look distès amb camisa blanca mig oberta, va ell i es presenta a Mountain View amb camisa negra d'estil western i (atenció) gorra de llana. 60 anys descol·locant el personal, i encara li queda corda per estona

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.