50 anys d'Elvis Presley al Madison Square Garden

El noi de Tupelo tornava a la capital del món després d'una llarga absència. Però aquest cop ja no ho feia com a màxim abanderat del rock'n'roll, sinó vivint una segona joventut i refermant-se com una de les grans icones culturals del segle XX. Es commemoren avui 50 anys de l'històric concert que Elvis Presley va oferir el 10 de juny de 1972 al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que es va promocionar com la primera del Rei a la Big Apple des de la dècada dels 50, i que va quedar recollida a l'àlbum en directe "As Recorded at Madison Square Garden", publicat al cap d'una setmana, el 18 de juny.

És gràcies a aquella gravació que avui podem constatar el boníssim estat de forma en què es trobava Presley la primavera de 1972, cinc anys abans de la seva mort i durant una etapa que molts encara s'obstinen –incomprensiblement- a considerar menor. El Rei fent honor al seu sobrenom i amb la TCB Band funcionant a ple rendiment –aquí hi havia James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano), entre d'altres-. I un repertori simplement immaculat, on els clàssics del catàleg propi alternaven amb èxits aliens que el vocalista enfilava com si li haguessin estat fets a mida.

La icònica introducció amb "Also Sprach Zarathustra" deixant pas a unes apoteòsiques "That's All Right" (Arthur Crudup) i "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival). Un "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers) de pell de gallina obrint la porta a una torrencial "Polk Salad Annie" (Tony Joe White), amb la banda marcant-se tot un break instrumental carregat de funk. La celebradíssima bateria d'oldies que formen perles com "All Shook Up" o "Heartbreak Hotel". La festa de "Suspicious Minds" i l'èpica d'"An American Trilogy" (Mickey Newbury). I el gran final amb "Can't Help Falling in Love". Mig segle d'un concert històric i monumental com ell sol. Qui pogués haver-hi assistit.

Tony Joe White - "Smoke from the Chimney" (2021)

Sol passar amb aquells il·lustres veterans que semblen haver nascut amb un peu a l'escenari i l'altre a l'estudi de gravació. La seva dedicació a l'ofici de fer música sol ser tal, que sovint la pròpia mort els agafa treballant en obres que acabaran veient la llum a títol pòstum. Aviat farà tres anys que ens va deixar l'irrepetible Tony Joe White, nom capital de la música de Louisiana i principal arquitecte d'allò que es va anomenar swamp rock. I aquí tenim per fi les cançons en què estava treballant al moment de morir.

"Smoke from the Chimney" (2021, Easy Eye Sound/Universal) parteix d'una sèrie de maquetes que l'autor de "Polk Salad Annie" va enregistrar amb una guitarra acústica i que la seva filla, Jody White, va confiar a Dan Auerbach, que les ha produït al seu estudi de Nashville amb els seus músics de sessió habituals, i respectant sempre l'essència tant del repertori com del seu autor. El resultat és un àlbum de regust atemporal i vocació de clàssic, amb l'erosionada però encara inconfusible veu de White en primer terme i uns arranjaments sempre al servei de les cançons. La petjada d'Auerbach no es nota però hi és. La filla de White va triar bé.

Tony Joe White (1943-2018)

TONY JOE WHITE

(1943-2018)

Ens ha deixat Tony Joe White. Padrí d'allò que es va anomenar swamp rock, figura capital de la música de Louisiana i autor d'estàndards com "Polk Salad Annie" o "Rainy Night in Georgia". La seva profunditat vocal i les seves essències pantanoses van arribar a seduir gegants com Elvis Presley o Tina Turner, que no van dubtar a apropiar-se de part del seu cançoner. Molt recomanable l'etapa de maduresa que havia consolidat durant les últimes dècades, amb plàstics tan notables com l'encara flamant "Bad Mouthin'" (2018), que va veure la llum fa tan sols uns mesos i on podem escoltar crepusculars lectures de peces alienes com un "Heartbreak Hotel" que sona ara mateix a elegia en primera persona. Descansi en pau.

Tony Joe White - "Rain Crow" (2016)

Parlar de Tony Joe White és com parlar de Ramones o Motörhead. Haver escoltat un dels seus discos és com haver-los escoltat tots, però cada plàstic compta amb els seus propis arguments i matisos. Amb 73 anys a l'esquena, el de Louisiana es manté ferm en allò que al seu dia es va anomenar Bayou Rock, un xafogós còctel de blues, soul, country i rock'n'roll. No hi ha sorpreses al seu dinovè disc, la qual cosa és positiva si tenim en compte que el discurs de White és tan únic com personal i intransferible: ha influït a desenes de seguidors però mai ningú ha igualat la fórmula original. I si bé és cert que no trobaran a "Rain Crow" (2016) cap "Polk Salad Annie" ni cap "Rainy Night in Georgia", també ho és que peces com "Hoochie Woman", "The Opening of the Box" o "The Middle of Nowhere" són molt més que excuses per a sortir de gira. Atenció a "The Bad Wind", una balada d'estètica noir que evoca el Johnny Cash crepuscular i on el pas del temps ressona ferm i colpidor en l'erosionada veu de White.