Mig segle de "GP"

Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones –"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

50 anys d'Elvis Presley al Madison Square Garden

El noi de Tupelo tornava a la capital del món després d'una llarga absència. Però aquest cop ja no ho feia com a màxim abanderat del rock'n'roll, sinó vivint una segona joventut i refermant-se com una de les grans icones culturals del segle XX. Es commemoren avui 50 anys de l'històric concert que Elvis Presley va oferir el 10 de juny de 1972 al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que es va promocionar com la primera del Rei a la Big Apple des de la dècada dels 50, i que va quedar recollida a l'àlbum en directe "As Recorded at Madison Square Garden", publicat al cap d'una setmana, el 18 de juny.

És gràcies a aquella gravació que avui podem constatar el boníssim estat de forma en què es trobava Presley la primavera de 1972, cinc anys abans de la seva mort i durant una etapa que molts encara s'obstinen –incomprensiblement- a considerar menor. El Rei fent honor al seu sobrenom i amb la TCB Band funcionant a ple rendiment –aquí hi havia James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano), entre d'altres-. I un repertori simplement immaculat, on els clàssics del catàleg propi alternaven amb èxits aliens que el vocalista enfilava com si li haguessin estat fets a mida.

La icònica introducció amb "Also Sprach Zarathustra" deixant pas a unes apoteòsiques "That's All Right" (Arthur Crudup) i "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival). Un "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers) de pell de gallina obrint la porta a una torrencial "Polk Salad Annie" (Tony Joe White), amb la banda marcant-se tot un break instrumental carregat de funk. La celebradíssima bateria d'oldies que formen perles com "All Shook Up" o "Heartbreak Hotel". La festa de "Suspicious Minds" i l'èpica d'"An American Trilogy" (Mickey Newbury). I el gran final amb "Can't Help Falling in Love". Mig segle d'un concert històric i monumental com ell sol. Qui pogués haver-hi assistit.

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT
(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.