El noi de Tupelo tornava a la capital del món després d'una llarga absència. Però aquest cop ja no ho feia com a màxim abanderat del rock'n'roll, sinó vivint una segona joventut i refermant-se com una de les grans icones culturals del segle XX. Es commemoren avui 50 anys de l'històric concert que Elvis Presley va oferir el 10 de juny de 1972 al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que es va promocionar com la primera del Rei a la Big Apple des de la dècada dels 50, i que va quedar recollida a l'àlbum en directe "As Recorded at Madison Square Garden", publicat al cap d'una setmana, el 18 de juny.
És gràcies a aquella gravació que avui podem constatar el boníssim estat de forma en què es trobava Presley la primavera de 1972, cinc anys abans de la seva mort i durant una etapa que molts encara s'obstinen –incomprensiblement- a considerar menor. El Rei fent honor al seu sobrenom i amb la TCB Band funcionant a ple rendiment –aquí hi havia James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano), entre d'altres-. I un repertori simplement immaculat, on els clàssics del catàleg propi alternaven amb èxits aliens que el vocalista enfilava com si li haguessin estat fets a mida.
La icònica introducció amb "Also Sprach Zarathustra" deixant pas a unes apoteòsiques "That's All Right" (Arthur Crudup) i "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival). Un "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers) de pell de gallina obrint la porta a una torrencial "Polk Salad Annie" (Tony Joe White), amb la banda marcant-se tot un break instrumental carregat de funk. La celebradíssima bateria d'oldies que formen perles com "All Shook Up" o "Heartbreak Hotel". La festa de "Suspicious Minds" i l'èpica d'"An American Trilogy" (Mickey Newbury). I el gran final amb "Can't Help Falling in Love". Mig segle d'un concert històric i monumental com ell sol. Qui pogués haver-hi assistit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada