Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

50 anys d'"Elvis" (The "Fool" Album)

Quan el nom de l'estrella és de tal magnitud, no cal pensar-s'hi gaire a l'hora de triar el títol de qualsevol dels seus discos. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Elvis" (1973), el 18è àlbum d'estudi d'Elvis Presley i el segon amb aquest títol –el primer data de 1956 i havia suposat el seu segon llarga durada a RCA-. Per diferenciar-los, la parròquia del Rei sol referir-se al llançament que ens ocupa com The "Fool" Album, en referència a la peça que l'obre.

La cançó en qüestió és una d'aquelles balades tardorenques que assoleixen una dimensió única a través de la veu del Rei –i de l'ofici de la TCB Band, és clar-. Una peça paradigmàtica de l'última etapa de la carrera de Presley, com ho és el conjunt d'un àlbum compost a partir de pistes que havien sobrat de sessions de treballs anteriors a Nashville –exceptuant l'estàndard "It's Impossible", gravat en directe a Las Vegas-.

Ara bé, no ens trobem en absolut davant d'una acumulació de temes descartats, sinó d'una col·lecció de cançons amb tota l'entitat d'un disc del Rei –i sí, dins del seu cànon pot considerar-se com una obra menor, però no pas prescindible-. A destacar les versions de "(That's What You Get) For Lovin' Me" i "Don't Think Twice, It's All Right", de Gordon Lightfoot i Bob Dylan respectivament. Dos compositors majúsculs i un intèrpret superlatiu per fer-los justícia.

Tina Turner (1939-2023)

TINA TURNER
(1939-2023)

Soc d'una d'aquelles generacions que van arribar tard i malament a l'obra de Tina Turner. Perquè ho vam fer a través de les seves produccions mastodòntiques de la dècada dels 80, que poca cosa tenien a veure amb el soul genuí dels seus inicis al costat d'Ike Turner però que tan bons resultats li van donar en termes mercantils. Ho confesso, em vaig arribar a passar una part de la meva vida barallant-me amb aquella etapa de la carrera de Turner, i no va servir de res perquè finalment em vaig rendir a l'evidència: quan una és enorme a tots els efectes, ho és en qualsevol registre i al marge de tot condicionant possible.

O sigui que no tinc cap problema, ben al contrari, amb títols tan massius com "Private Dancer", "We Don't Need Another Hero", "What's Love Got to Do with It" o aquell "The Best" prèviament gravat per Bonnie Tyler. Tampoc amb aquell look atòmic que va acabar de consolidar la de Tennessee com una de les icones més grans del firmament musical dels 80 –quan ja portava més de 20 anys a la carretera i presumia d'una segona joventut que passava la mà per la cara d'estrelles aleshores emergents que li devien i li segueixen devent com a mínim mitja carrera-. Ni amb la seva icònica interpretació al costat de Mel Gibson a "Mad Max Beyond Thunderdome" (1985), de George Miller i George Ogilvie.

Però la meva etapa preferida de la carrera de Turner segueix essent la que vaig descobrir quan vaig començar a rascar una mica més enllà dels videoclips que havien animat part de la meva infància. La dels 60 i els 70. La que la va catapultar com una de les criatures més salvatges, viscerals i genuïnes que mai s'han pogut veure i escoltar en un escenari. La del soul gran reserva facturat de la mà d'un Ike Turner que la va elevar fins a les més altes esferes en el terreny artístic, alhora que la feia baixar fins a l'infern més profund en el terreny personal. 16 anys d'un matrimoni que era una presó per a la vocalista, aparentment indestructible mentre es deixava la pell al ritme de perles com "A Fool in Love", "River Deep - Mountain High" –amb Phil Spector als comandaments- o "Proud Mary" –original de Creedence Clearwater Revival-. La processó anava per dins, és clar.

Va ser encara durant el seu matrimoni amb Ike Turner quan va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Tina Turns the Country On!" (1974). Un disc de country gravat amb la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton a la guitarra i Glen D. Hardin al piano, ni més ni menys-. Hi figuraven un parell de versions de clàssics de Bob Dylan –"Tonight I'll Be Staying Here with You" i "He Belongs to Me"- que no vaig poder evitar recuperar la nit passada, després d'assabentar-me del seu traspàs a l'edat de 83 anys. Tina Turner se'n va anar el dia de l'aniversari de Dylan. Dolorosa casualitat. Saben vostès el tòpic "No hi tornarà a haver mai més ningú com ella"? Doncs en aquest cas no és cap tòpic sinó la pura i simple realitat. No era només la veu. Era la presència, el magnetisme i sobretot l'actitud. Se n'ha anat una de les més grans.

50 anys d'"Aloha from Hawaii via Satellite", el disc

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"Aloha from Hawaii via Satellite", el disc en directe. El document sonor del concert del mateix títol que Elvis Presley havia ofert tres setmanes abans, el 14 de gener de 1973, al Honolulu International Center. Una actuació històrica, que suposava el primer concert retransmès via satèl·lit arreu del món, i on el Rei s'havia manifestat etern com ell sol al capdavant d'una TCB Band simplement invencible. L'àlbum és una bona porta d'entrada a l'última etapa de la carrera de Presley.

Mig segle de "GP"

Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones –"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

50 anys d'"Aloha from Hawaii via Satellite"

Elvis Presley regnant a Hawaii.

Hi ha artistes que són més grans que la vida. Elvis Presley en va ser un i ho segueix essent a quatre dècades i mitja del seu traspàs. N'era ben conscient el seu mànager, el sempre astut Colonel Parker, quan va fer mans i mànigues per convertir el seu representat en el primer intèrpret en oferir un concert retransmès via satèl·lit arreu del món. Va passar el 14 de gener de 1973, avui fa 50 anys, al Honolulu International Center i sota el títol genèric d'"Aloha from Hawaii via Satellite" –es va emetre en directe a Àsia i Oceania, en diferit a Europa per motius horaris i setmanes després als Estats Units, on Parker no va voler interferir amb les projeccions d'"Elvis on Tour" (1972), que es trobava aleshores a les sales de cinema-.

L'ambient de les grans ocasions, i un dels concerts més icònics no tan sols de la trajectòria del Rei sinó de tota la història de la música pop. Un protagonista d'excepció en plenitud de facultats i oferint una de les interpretacions de la seva vida, amb el suport d'una TCB Band absolutament infal·lible i majestuosa com ella sola, i un repertori d'impacte. L'inici amb "Also Sprach Zarathustra" i "C.C. Rider" deixant pas a "Burning Love", "Steamroller Blues", "Hound Dog", "Love Me", "Suspicious Minds" i tantes altres. "An American Trilogy" refermant tot el poder vocal i escènic de Presley abans de donar peu a una vitamínica "A Big Hunk O'Love". I el gran final amb "Can't Help Falling in Love".

El concert es va editar posteriorment amb forma de disc –publicat el 4 de febrer d'aquell mateix any- i de vídeo, i a data d'avui segueix essent un dels documents definitius per entendre com era una actuació de Presley durant la dècada dels 70. Dos dies abans s'havia fet un assaig general al mateix recinte que també es va publicar anys després amb forma de disc –va sortir el 1988- i de vídeo sota el títol de "The Alternate Aloha". L'agost de 1997, amb motiu del 20è aniversari de la mort de Presley, el programa Sputnik del Canal 33 va emetre'l en la seva integritat. De quan a la televisió pública s'hi podia escoltar –i veure- música en lloc de concursos de talents.

50 anys d'"As Recorded at Madison Square Garden"

Si parlem d'àlbums en directe d'Elvis Presley, les referències són tan abundants com dignes de totes les atencions. I tot i que "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) sol ser un dels més anomenats, personalment em quedo amb "As Recorded at Madison Square Garden", gravat i publicat un any abans. Un plàstic que documenta el retorn triomfal del Rei a Nova York després d'una llarga absència, que el presenta pletòric al capdavant d'una TCB Band en estat de gràcia, i amb un repertori que no es podia haver triat millor –cliquin a l'enllaç per llegir-ne més detalls-. El concert, un dels més icònics de la trajectòria del de Tupelo, va tenir lloc el 10 de juny de 1972. En qüestió de tan sols una setmana, el 18 de juny d'aquell mateix any –avui fa exactament mig segle-, el disc va arribar a les botigues.

50 anys d'Elvis Presley al Madison Square Garden

El noi de Tupelo tornava a la capital del món després d'una llarga absència. Però aquest cop ja no ho feia com a màxim abanderat del rock'n'roll, sinó vivint una segona joventut i refermant-se com una de les grans icones culturals del segle XX. Es commemoren avui 50 anys de l'històric concert que Elvis Presley va oferir el 10 de juny de 1972 al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que es va promocionar com la primera del Rei a la Big Apple des de la dècada dels 50, i que va quedar recollida a l'àlbum en directe "As Recorded at Madison Square Garden", publicat al cap d'una setmana, el 18 de juny.

És gràcies a aquella gravació que avui podem constatar el boníssim estat de forma en què es trobava Presley la primavera de 1972, cinc anys abans de la seva mort i durant una etapa que molts encara s'obstinen –incomprensiblement- a considerar menor. El Rei fent honor al seu sobrenom i amb la TCB Band funcionant a ple rendiment –aquí hi havia James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano), entre d'altres-. I un repertori simplement immaculat, on els clàssics del catàleg propi alternaven amb èxits aliens que el vocalista enfilava com si li haguessin estat fets a mida.

La icònica introducció amb "Also Sprach Zarathustra" deixant pas a unes apoteòsiques "That's All Right" (Arthur Crudup) i "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival). Un "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers) de pell de gallina obrint la porta a una torrencial "Polk Salad Annie" (Tony Joe White), amb la banda marcant-se tot un break instrumental carregat de funk. La celebradíssima bateria d'oldies que formen perles com "All Shook Up" o "Heartbreak Hotel". La festa de "Suspicious Minds" i l'èpica d'"An American Trilogy" (Mickey Newbury). I el gran final amb "Can't Help Falling in Love". Mig segle d'un concert històric i monumental com ell sol. Qui pogués haver-hi assistit.

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT
(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.

The TCB Band a l'Apolo

THE TCB BAND feat. DENNIS JALE

Sala Apolo, Barcelona

22 de setembre de 2012

Parlar de la TCB Band és com parlar de Booker T. & The MG's o The E Street Band. Una de les millors bandes d'acompanyament de la història. Secundaris de luxe d'alguns grans episodis de la música popular dels darrers cent anys. James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano). Tres supervivents d'una formació nascuda amb l'objectiu d'acompanyar a Elvis Presley després del seu triomfal retorn de 1968, però que també cobriria puntualment les espatlles de gent com Gram Parsons -amb ells va gravar els seus dos discos en solitari- o Emmylou Harris.

Debutaven ahir a Barcelona amb un quart component de luxe, Norbert Putnam, baixista d'estudi en moltíssimes gravacions del Rei, i uns quants mercenaris que van desenvolupar correctament les seves funcions. Com a mestre de cerimònies comptaven amb l'austríac Dennis Jale, gola privilegiada que afortunadament no es dedica a imitar a Presley, sinó a cantar el seu repertori amb fidelitat però amb veu pròpia. El set list, òbviament, no va deixar lloc a sorpreses. De "See See Rider" a "Can't Help Falling in Love", passant per "Always on My Mind", "Heartbreak Hotel", "Hound Dog", "Blue Suede Shoes", "Way Down", "Burning Love", "In the Ghetto" o "Suspicious Minds" entre moltes altres. Sí, un guió totalment previsible i sense cap mena de risc. Ni falta que feia. La d'ahir era una cita amb la història. I en aquest sentit, la lliçó va ser magistral.

Poca estona abans, el barceloní Augie Burr havia tingut el bon gust d'entretenir-nos amb temes obscurs del Rei, la majoria d'ells procedents de la seva filmografia. Sí, aquelles pel·lícules que eren més que discutibles a nivell cinematogràfic però amagaven autèntiques joies a les seves respectives bandes sonores. I enmig de tot això, tot un Joe Esposito -road manager, guardaespatlles personal i boníssim amic del propi Presley- va explicar unes quantes anècdotes entranyables. Tot un privilegi poder-les escoltar directament de la seva boca.