Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Glen D. Hardin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Glen D. Hardin. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de maig del 2023

Tina Turner (1939-2023)

TINA TURNER

(1939-2023)

Soc d'una d'aquelles generacions que van arribar tard i malament a l'obra de Tina Turner. Perquè ho vam fer a través de les seves produccions mastodòntiques de la dècada dels 80, que poca cosa tenien a veure amb el soul genuí dels seus inicis al costat d'Ike Turner però que tan bons resultats li van donar en termes mercantils. Ho confesso, em vaig arribar a passar una part de la meva vida barallant-me amb aquella etapa de la carrera de Turner, i no va servir de res perquè finalment em vaig rendir a l'evidència: quan una és enorme a tots els efectes, ho és en qualsevol registre i al marge de tot condicionant possible.

O sigui que no tinc cap problema, ben al contrari, amb títols tan massius com "Private Dancer", "We Don't Need Another Hero""What's Love Got to Do with It" o aquell "The Best" prèviament gravat per Bonnie Tyler. Tampoc amb aquell look atòmic que va acabar de consolidar la de Tennessee com una de les icones més grans del firmament musical dels 80 –quan ja portava més de 20 anys a la carretera i presumia d'una segona joventut que passava la mà per la cara d'estrelles aleshores emergents que li devien i li segueixen devent com a mínim mitja carrera-. Ni amb la seva icònica interpretació al costat de Mel Gibson a "Mad Max Beyond Thunderdome" (1985), de George Miller i George Ogilvie.

Però la meva etapa preferida de la carrera de Turner segueix essent la que vaig descobrir quan vaig començar a rascar una mica més enllà dels videoclips que havien animat part de la meva infància. La dels 60 i els 70. La que la va catapultar com una de les criatures més salvatges, viscerals i genuïnes que mai s'han pogut veure i escoltar en un escenari. La del soul gran reserva facturat de la mà d'un Ike Turner que la va elevar fins a les més altes esferes en el terreny artístic, alhora que la feia baixar fins a l'infern més profund en el terreny personal. 16 anys d'un matrimoni que era una presó per a la vocalista, aparentment indestructible mentre es deixava la pell al ritme de perles com "A Fool in Love", "River Deep - Mountain High" –amb Phil Spector als comandaments- o "Proud Mary" –original de Creedence Clearwater Revival-. La processó anava per dins, és clar.

Va ser encara durant el seu matrimoni amb Ike Turner quan va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Tina Turns the Country On!" (1974). Un disc de country gravat amb la plana major de la TCB Band d'Elvis PresleyJames Burton a la guitarra i Glen D. Hardin al piano, ni més ni menys-. Hi figuraven un parell de versions de clàssics de Bob Dylan"Tonight I'll Be Staying Here with You" i "He Belongs to Me"- que no vaig poder evitar recuperar la nit passada, després d'assabentar-me del seu traspàs a l'edat de 83 anys. Tina Turner se'n va anar el dia de l'aniversari de Dylan. Dolorosa casualitat. Saben vostès el tòpic "No hi tornarà a haver mai més ningú com ella"? Doncs en aquest cas no és cap tòpic sinó la pura i simple realitat. No era només la veu. Era la presència, el magnetisme i sobretot l'actitud. Se n'ha anat una de les més grans.

dimarts, 31 de gener del 2023

Mig segle de "GP"


Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis PresleyJames Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

divendres, 10 de juny del 2022

50 anys d'Elvis Presley al Madison Square Garden


El noi de Tupelo tornava a la capital del món després d'una llarga absència. Però aquest cop ja no ho feia com a màxim abanderat del rock'n'roll, sinó vivint una segona joventut i refermant-se com una de les grans icones culturals del segle XX. Es commemoren avui 50 anys de l'històric concert que Elvis Presley va oferir el 10 de juny de 1972 al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que es va promocionar com la primera del Rei a la Big Apple des de la dècada dels 50, i que va quedar recollida a l'àlbum en directe "As Recorded at Madison Square Garden", publicat al cap d'una setmana, el 18 de juny.

És gràcies a aquella gravació que avui podem constatar el boníssim estat de forma en què es trobava Presley la primavera de 1972, cinc anys abans de la seva mort i durant una etapa que molts encara s'obstinen –incomprensiblement- a considerar menor. El Rei fent honor al seu sobrenom i amb la TCB Band funcionant a ple rendiment –aquí hi havia James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano), entre d'altres-. I un repertori simplement immaculat, on els clàssics del catàleg propi alternaven amb èxits aliens que el vocalista enfilava com si li haguessin estat fets a mida.

La icònica introducció amb "Also Sprach Zarathustra" deixant pas a unes apoteòsiques "That's All Right" (Arthur Crudup) i "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival). Un "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers) de pell de gallina obrint la porta a una torrencial "Polk Salad Annie" (Tony Joe White), amb la banda marcant-se tot un break instrumental carregat de funk. La celebradíssima bateria d'oldies que formen perles com "All Shook Up" o "Heartbreak Hotel". La festa de "Suspicious Minds" i l'èpica d'"An American Trilogy" (Mickey Newbury). I el gran final amb "Can't Help Falling in Love". Mig segle d'un concert històric i monumental com ell sol. Qui pogués haver-hi assistit.