Wayne Shorter (1933-2023)

WAYNE SHORTER
(1933-2023)

L'obra de Wayne Shorter és tan inabastable com el seu llegat i tan immensa com el buit que ha deixat la seva mort a l'edat de 89 anys. El del genial saxofonista, una de les figures més essencials que mai ha donat el jazz, és un d'aquells casos en què un no sabria per on començar a revisar l'obra del traspassat. El segon quintet de Miles Davis? Els Jazz Messengers d'Art Blakey? Uns Weather Report dels quals va ser motor propulsor? La seva pròpia producció solista? Qualsevol d'aquestes opcions seria un bon punt de partida sense invalidar la resta.

Sona mentre escric aquestes línies "Footprints", una de les seves composicions més reconegudes. La gravació original la va fer ell mateix amb un quartet on també figurava tot un Herbie Hancock al piano. Corria l'any 1966, però no va veure la llum fins que es va publicar a finals de l'any següent a "Adam's Apple" (1967), el desè àlbum que va signar amb el seu nom. El mateix 1966 en va gravar una segona versió amb el mateix Hancock, aquest cop com a membres tots dos de la banda de Davis. Va sortir a principis de 1967 a "Miles Smiles", l'obra que va inaugurar el segon quintet del trompetista.

D'aquesta peça m'agrada tornar de tant en tant a la versió que el combo encapçalat per Davis va fer el 31 d'octubre de 1967 durant una actuació a Estocolm –disponible a Youtube en gloriós blanc i negre-. El diàleg entre el trompetista i el saxofonista –també cal destacar la mediació de Hancock des del piano- em sembla simplement d'un altre món. I a partir d'aquí podríem parlar de "Bitches Brew" (1970), de qualsevol de les obres de Shorter com a líder i per descomptat dels Messengers i els Report. I no acabaríem mai. Se n'ha anat un dels pilars de la música del nostre temps, ni més ni menys.

50 anys de "Bitches Brew"

Com tants altres discos que han marcat un abans i un després, "Bitches Brew" (1970) va dividir les opinions de crítica i públic quan va veure la llum tal dia com avui de fa cinc dècades. On alguns observaven un nou pas endavant en una trajectòria que havia fet de l'exploració la seva raó de ser, d'altres hi veien un plàstic dispers que no sabien ben bé per on agafar.

Coses d'anar sempre un pas per davant de la resta, el cert és que el temps no trigaria a donar la raó tant a Miles Davis com a la resta de músics que el van acompanyar en la gestació d'una de les seves obres capitals –Wayne Shorter, John McLaughlin, Larry Young, Chick Corea, Dave Holland i Jack DeJohnette, entre d'altres-.

Considerat en l'actualitat com un dels discos més influents de la música afroamericana –punt de partida d'allò que s'anomenaria jazz rock o jazz fusió, va obrir nous camins en l'àmbit jazzístic però també va servir de guia a les joves generacions de músics de funk i soul, i la seva empremta arriba fins als discursos de Kamasi Washington o Sons Of Kemet-, "Bitches Brew" suposava la culminació dels experiments amb instrumentació elèctrica que Davis ja havia dut a terme en obres com "In a Silent Way" (1969).

Malgrat tot, la majoria de veus autoritzades coincideixen en assenyalar que la seva gran innovació es troba en el pes que va guanyar la secció rítmica –mai abans s'havia reforçat aquest vessant de tal manera: fins a dos baixistes, tres bateries i tres pianistes i un percussionista tocant alhora, amb tot el que això implica-. També en l'aprofitament dels recursos tècnics de l'estudi com si es tractés d'un altre instrument, un fet que va obrir en l'àmbit del jazz algunes de les portes que els Beatles havien obert en l'àmbit del pop.