Mig segle d'"On the Corner"

Definitivament, l'11 d'octubre de 1972 va ser una d'aquelles dates que caldria tenir ben emmarcades. El mateix dia que Santana publicava el canònic "Caravanserai", avui fa mig segle, Miles Davis lliurava una altra obra mestra del jazz fusió, "On the Corner". Un d'aquells discos prou avançats al seu moment per confondre la crítica i marejar el respectable a parts iguals. Al seu dia va rebre per totes bandes, però el temps li acabaria donant la raó i avui és contemplat com una de les obres essencials del trompetista. Una perla del jazz més arriscat i un nou salt endavant per part d'un dels més grans visionaris de la música contemporània.

Influït per la revolució funk de James Brown i (sobretot) Sly Stone –també pel rock visceral de Jimi Hendrix-, "On the Corner" es considera com una aproximació per part de Davis als corrents musicals dominants entre la joventut afroamericana del moment –la caràtula il·lustrada per Corky McCoy també apuntava en aquesta direcció-. La reconnexió del geni amb la seva gent, però sobretot la revàlida de tot un gènere –el jazz- que encara tenia moltes coses a dir en plena era rock. Amb el suport de vells coneguts com Chick Corea (teclats), Herbie Hancock (teclats) o John McLaughlin (guitarra), i quatre pistes –repartides en les dues cares d'un vinil- absolutament úniques en la seva espècie. Aleshores i avui.

Personalment, mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar peces com "Black Satin", "One and One" o la suite inicial que encapçalava la pròpia "On the Corner" –i això que quan vaig adquirir aquest plàstic ja tenia ben escoltat "Bitches Brew" (1970)-. Fins i tot recordo que vaig necessitar uns quants intents abans de poder-hi entrar, i que quan finalment me'n vaig sortir m'hi vaig quedar atrapat per sempre més. Darrerament hem escoltat com certes veus de la crítica musical a priori seriosa, afirmaven alegrement que si hi ha melòmans a qui no agraden estils com les mal anomenades músiques urbanes, és perquè són incapaços d'entendre'ls –argument absurd que mereixeria un capítol a part-. Em pregunto què haurien dit l'11 d'octubre de 1972, d'haver-se hagut d'enfrontar a una obra com la que ens ocupa.

Henry "Pucho" Brown (1938-2022)

HENRY "PUCHO" BROWN
(1938-2022)

Nom essencial de la fusió de la música afroamericana amb les arrels de la comunitat llatina de Nova York durant les dècades dels 50 i els 60, el percussionista Henry "Pucho" Brown va treballar durant bona part dels 50 amb figures com Joe Cuba abans d'encapçalar la seva pròpia banda, oportunament batejada amb el nom de Pucho & The Latin Soul Brothers. Per les seves files hi van passar músics de renom com Chick Corea, i van gravar àlbums tan rodons com "Tough" (1966) o "Jungle Fire!" (1970). Durant la dècada dels 90 va esdevenir un dels referents de l'escena Acid Jazz. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

Milford Graves (1941-2021)

MILFORD GRAVES
(1941-2021)

A poc més de 24 hores d'haver-se conegut la mort de Chick Corea, es feia públic el traspàs d'un altre gegant del jazz amb qui el teclista havia compartit escenari durant els seus primers anys, el bateria Milford Graves. Tots dos havien coincidit a les files del quintet de música llatina que aquest últim liderava a principis dels anys 60, si bé tant l'un com l'altre van acabar destacant en anys posteriors i en àmbits, diguem-ne, més estratosfèrics. Si Corea va esdevenir un dels arquitectes del jazz fusió al costat de Miles Davis, Graves directament va portar un esglaó més enllà el concepte de free jazz, literalment alliberant el seu instrument, entenent-lo molt per damunt dels patrons rítmiques, i transportant-lo fins a coordenades a priori impossibles. Tant en solitari com a les files del New York Art Quartet va trencar barreres i desafiar convencions, i com a músic de suport el seu currículum enllaça noms com els de Miriam Makeba, John Zorn, Bill Laswell o, fins i tot, Sam Amidon. Ens ha deixat amb 79 anys, la mateixa edat que tenia Corea al moment de morir.

Chick Corea (1941-2021)

CHICK COREA

(1941-2021)

A Chick Corea el vaig descobrir de la mà de Miles Davis i d'aquella obra capital que és "Bitches Brew" (1970). Un àlbum que vaig adquirir en plena adolescència i que malgrat el pas dels anys em segueix imposant (sí, imposant) el mateix respecte que el primer dia. Va ser a través dels crèdits d'aquell disc, deia, com vaig familiaritzar-me amb el nom d'aquell teclista amb el qual dialogava el mestre trompetista en títols com "Pharaoh's Dance" o "Spanish Key", contribuint a generar el misteri estructural de l'obra que sol considerar-se com a punt de partida d'allò que es va anomenar jazz rock o jazz fusió.

En realitat, a Corea l'havia escoltat abans d'adquirir aquell disc tot i no saber qui era. I ho havia fet a través de Ràdio Televisió Cardedeu, pionera de les televisions locals a nivell estatal, que durant molts anys va fer servir "Central Park", peça inclosa a l'àlbum "Secret Agent" (1978), com a sintonia d'entrada i sortida de les seves emissions. Encara es feia servir quan jo vaig entrar a l'emissora, i en aquest sentit puc afirmar que aquell títol va formar part de la banda sonora d'una etapa molt important de la meva vida. Que l'obra en qüestió es trobi avui descatalogada és una d'aquelles coses que em costen d'entendre.

Chick Corea es va donar a conèixer al gran públic al costat de Miles Davis, amb qui també va facturar obres igualment essencials com "In a Silent Way" (1969) o "On the Corner" (1972), però no trigaria gaire a destacar pel seu compte i a esdevenir ell mateix un dels màxims referents del jazz fusió, tant al capdavant del combo Return to Forever com amb àlbums signats amb el seu nom com "Return to Forever" (1972) o "Crystal Silence" (1973). Ens ha deixat a l'edat de 79 anys, víctima d'un càncer i havent segellat una de les grans trajectòries musicals del nostre temps.

50 anys de "Bitches Brew"

Com tants altres discos que han marcat un abans i un després, "Bitches Brew" (1970) va dividir les opinions de crítica i públic quan va veure la llum tal dia com avui de fa cinc dècades. On alguns observaven un nou pas endavant en una trajectòria que havia fet de l'exploració la seva raó de ser, d'altres hi veien un plàstic dispers que no sabien ben bé per on agafar.

Coses d'anar sempre un pas per davant de la resta, el cert és que el temps no trigaria a donar la raó tant a Miles Davis com a la resta de músics que el van acompanyar en la gestació d'una de les seves obres capitals –Wayne Shorter, John McLaughlin, Larry Young, Chick Corea, Dave Holland i Jack DeJohnette, entre d'altres-.

Considerat en l'actualitat com un dels discos més influents de la música afroamericana –punt de partida d'allò que s'anomenaria jazz rock o jazz fusió, va obrir nous camins en l'àmbit jazzístic però també va servir de guia a les joves generacions de músics de funk i soul, i la seva empremta arriba fins als discursos de Kamasi Washington o Sons Of Kemet-, "Bitches Brew" suposava la culminació dels experiments amb instrumentació elèctrica que Davis ja havia dut a terme en obres com "In a Silent Way" (1969).

Malgrat tot, la majoria de veus autoritzades coincideixen en assenyalar que la seva gran innovació es troba en el pes que va guanyar la secció rítmica –mai abans s'havia reforçat aquest vessant de tal manera: fins a dos baixistes, tres bateries i tres pianistes i un percussionista tocant alhora, amb tot el que això implica-. També en l'aprofitament dels recursos tècnics de l'estudi com si es tractés d'un altre instrument, un fet que va obrir en l'àmbit del jazz algunes de les portes que els Beatles havien obert en l'àmbit del pop.