(1933-2023)
L'obra de Wayne Shorter és tan inabastable com el seu llegat i tan immensa com el buit que ha deixat la seva mort a l'edat de 89 anys. El del genial saxofonista, una de les figures més essencials que mai ha donat el jazz, és un d'aquells casos en què un no sabria per on començar a revisar l'obra del traspassat. El segon quintet de Miles Davis? Els Jazz Messengers d'Art Blakey? Uns Weather Report dels quals va ser motor propulsor? La seva pròpia producció solista? Qualsevol d'aquestes opcions seria un bon punt de partida sense invalidar la resta.
Sona mentre escric aquestes línies "Footprints", una de les seves composicions més reconegudes. La gravació original la va fer ell mateix amb un quartet on també figurava tot un Herbie Hancock al piano. Corria l'any 1966, però no va veure la llum fins que es va publicar a finals de l'any següent a "Adam's Apple" (1967), el desè àlbum que va signar amb el seu nom. El mateix 1966 en va gravar una segona versió amb el mateix Hancock, aquest cop com a membres tots dos de la banda de Davis. Va sortir a principis de 1967 a "Miles Smiles", l'obra que va inaugurar el segon quintet del trompetista.
D'aquesta peça m'agrada tornar de tant en tant a la versió que el combo encapçalat per Davis va fer el 31 d'octubre de 1967 durant una actuació a Estocolm –disponible a Youtube en gloriós blanc i negre-. El diàleg entre el trompetista i el saxofonista –també cal destacar la mediació de Hancock des del piano- em sembla simplement d'un altre món. I a partir d'aquí podríem parlar de "Bitches Brew" (1970), de qualsevol de les obres de Shorter com a líder i per descomptat dels Messengers i els Report. I no acabaríem mai. Se n'ha anat un dels pilars de la música del nostre temps, ni més ni menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada