Tatsumi & Masako - "Blancaespina" (2020)

Ferida, verí, amor tràgic i una tempesta que no s'atura. Són els quatre conceptes a partir dels quals ha definit Raül Sala el seu nou senzill sota l'alter ego de Tatsumi & Masako. Un "Blancaespina" (2020, Aiguamoll Records) on el músic i artista sonor del Maresme torna a fer un pas endavant respecte de tota la seva producció anterior, traçant a partir de les formes més ambientals i oníriques de l'electrònica tot un seguit de paisatges hivernals i crepusculars. Quatre minuts a contrallum, amb la malenconia, el dolor, la pèrdua i el misteri com a fils conductors. I una caràtula, obra de l'artista alemanya Jana Sabeth, que es pot contemplar com una part integral del conjunt. Poden escoltar el single a Bandcamp.

Daniel Ruiz estrena nou single a Aiguamoll Records

Teclats farcits de misteri, saxos que bramen a altes hores de la nit, atmosfera lynchiana i una veu que sembla invocada des del més enllà. Més tenebrós i claustrofòbic que de costum es manifesta Daniel Ruiz al seu flamant darrer single, un "The Velvet Lynch" que es presenta com el primer avançament del que serà el seu segon àlbum –l'any passat va publicar el recopilatori "Saturn's Rings Got Replaced by an Ad"-, que veurà la llum el mes de maig a través d'Aiguamoll Records.

La peça en qüestió és un blues terminal marca de la casa, però alhora suposa un nou pas endavant en la construcció del ja intransferible univers estètic i sonor del de Mataró. Segons explica ell mateix, "The Velvet Lynch" tracta sobre un felí mitològic que aguaita un petit nucli de població totes les nits de febrer, amagat en la foscor i content d'observar tot el caos i tota la confusió que pot arribar a generar la seva simple presència. Tota una declaració de principis i d'intencions que poden vostès escoltar a Spotify.

Iou3R

Vida després de (lo:muêso).

Un viatge sense retorn als límits de l'experimentació i l'exploració sonora. Sorgits de les cendres de (lo:muêso), Iou3R debuten amb "Escornalbou", una sola peça de mitja hora de durada que es divideix en sis moviments.

Probablement hi haurà qui s'espanti a l'obervar que l'única pista que conforma el disc de debut de Iou3R, "Escornalbou" (2019, Aiguamoll Records, Hidden Track), dura més de 30 minuts. Una xifra que pot semblar excessiva en un context on sol manar la immediatesa i on fer clic sempre resulta més fàcil que parar atenció quan una composició la requereix. Ara bé, qui malgrat tot decideixi endinsar-se en l'àlbum en qüestió hi descobrirà tot un univers on conceptes com l'exploració sonora es troben a l'ordre del dia i on les sorpreses es succeeixen l'una darrere l'altra.

Però comencem pel principi. Iou3R és una formació relativament jove, si bé els seus components són autèntics veterans de l'escena barcelonina que prèviament havien militat als irrepetibles (lo:muêso). De fet, Iou3R neix de les cendres d'aquests últims -a les seves files hi trobem Juanma Medina, Raül De Los Ríos i Karlos Navarro- i amb l'ànim de portar encara més enllà aquell afany experimentador que sempre els havia caracteritzat. El resultat és un projecte que els seus propis responsables prefereixen assenyalar com un concepte més que com una banda.

Publicat aquest mateix mes de juny, "Escornalbou" es va concebre com una única peça dividida en sis moviments. El fet que l'hagin publicat com una sola pista apunta que aquests sis moviments no s'hagin plantejat com a bossins intercanviables, sinó com a parts d'un tot indissoluble. Un viatge que comença amb el misteri a contrallum d'uns sintetitzadors boirosos i culmina amb un atac de cacofonies i caos sonor del bo. Pel camí, guitarres que van al seu aire, ritmes hipnòtics, sorolls industrials i tot un seguit de recursos que fusionen tota mena de gèneres amb prefix post i alhora fan petita qualsevol etiqueta que els pugui passar pel cap.

Produït per Marco Morgione als estudis Micromaltese, "Escornalbou" es va gravar en directe a la primera presa, amb l'objectiu d'oferir una radiografia d'allò que era aquest col·lectiu de músics a l'hora de donar-li forma. Una instantània d'un projecte al moment mateix de la seva incubació i sobretot un punt de partida, tenint en compte que la improvisació ha jugat un paper clau en el procés de gravació i que, per tant, els sis moviments es manifestaran d'una forma diferent cada vegada que siguin traslladats a un escenari. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Tatsumi & Masako

Quatre temes que responen a títols com "Disseny racional", "Arquitectura líquida", "Geometria orgànica" o "Retòrica de l'espai". I quatre postals sonores que efectivament invoquen formes geomètriques i conceptes arquitectònics. Les que conformen "Fred urbà" (2018, Aiguamoll / Hidden Track), el primer ep de Tatsumi & Masako. I un títol novament inequívoc, perquè cada una d'aquestes quatre construccions sonores remet a paisatges urbans com els de Berlín, Tòquio o la Nova York més gèlida i distòpica. Formes infinites, llums de neó i ambients hivernals de naturalesa sintètica. Tatsumi & Masako és el pseudònim del maresmenc Raül Sala, que després de deu anys explorant la vessant més ambiental i reflexiva de la música electrònica es destapa ara amb un projecte de reminiscències oníriques i clarobscures. Descobreixin-lo a Bandcamp.

Black Fanegas - "El bosc de Weidenfeller" (2017)

El bosc entès com a refugi. Com a santuari on resguardar-se del soroll exterior. Com aquell indret físic o metafòric on trobar-se i conèixer-se millor a un mateix. O simplement com un recurs per a desconnectar, fer un reset i tornar amb energies renovades. Black Fanegas comptava ja amb dos ep’s editats al seu nom abans d’endinsar-se al seu bosc particular, però ha estat a les profunditats boscoses on l’alter ego del maresmenc Pedro Vicente del Roble ha trobat la inspiració necessària per a facturar un debut en llarg que des d’ara mateix es pot considerar com una de les grans sorpreses de la present temporada a casa nostra.

“El bosc de Weidenfeller” (2017, Aiguamoll Records) es presenta com un disc conceptual. Com un conte amb plantejament, nus i desenllaç. Un fil narratiu que comença amb l’arribada al bosc del seu protagonista i el va seguint a mida que s’enfronta als mals interiors i exteriors fins a trobar la pròpia pau. Tot plegat, a partir de vuit cançons que conjuguen les textures orgàniques del folk amb un pop tardorenc i puntualment èpic que pot recordar a Standstill, Mishima (“La Boïra”), Inspira (“Als afores del bosc”), El Petit de Cal Eril, Manos de Topo, La Iaia o fins i tot Planetas (“El druida y la maceta”).

Enregistrat als estudis Tiny Room amb Fernando Herrero (Twin Drama) a la producció i Nico Canet als controls, “El bosc de Weidenfeller” compta amb col·laboracions d’amics, coneguts i sospitosos habituals de l’indie autòcton com Carlos Gregorio (Allau), Albert Guanyabens (We Are Impala) o Maurici Ribera (The Missing Leech i Espígol, projecte del qual també forma part actualment del Roble). La caràtula és obra de Raül Chamorro (Ultra-Local Records), un altre nom imprescindible per a entendre aquesta microescena que algú va batejar com a Sotabosc i que constantment ofereix mostres de fertilitat tan reveladores com la que ens ocupa.


Originalment publicat a B-Magazine.

Black Fanegas

Dos ep's editats al seu nom el confirmen com una veu a tenir molt en compte. Un discurs subterrani que evoca llum i foscor al mateix temps, però sempre des d'una òptica desenfadada i tragicòmica. Black Fanegas és Pedro Vicente del Roble, un mataroní a qui anteriorment havíem escoltat en bandes com Aleph Cuántico o Tropic Panda. Les seves cançons conjuguen melodia, sofisticació, cruesa i intensitat a parts iguals. Actualment està gravant el seu primer disc llarg, que veurà la llum properament a través d'Aiguamoll Records. Descobreixin-lo a Bandcamp.

Weinf - "Requiem for Myself" (2015)

Quan el vaig escoltar per primera vegada, encara no fa ni un any, cantava a les bondats del whiskey, les noies i les vetllades en companyia dels col·legues. I ho feia des d'una maqueta on el rock corrosiu i el pop visceral convivien amb el blues nocturn i altres ritmes altament inflamables. Es deia Dani Ruiz però es presentava sota el nom artístic de Weinf. Venia del Maresme, aparentava una joventut gairebé insultant i, no n'hi havia cap dubte, estava cridat a fer grans coses aquest 2015. I les ha fet, i tant que sí, però el preu que ha hagut de pagar no el podia preveure ningú. Sis mesos de quimioteràpia, una malaltia que es complicava per moments i ell que no les tenia totes.

Per sort la cosa s'ha acabat bé, però l'ensurt viscut explica per què el discurs de Weinf ha assolit en menys d'un any la maduresa de "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records). Títol altament revelador per a un disc de debut que Ruiz va concebre durant el decurs de la malaltia. Vuit cançons i dos interludis de textures ombrívoles i acabats pessimistes però en cap cas derrotistes. Peces de caire introspectiu que substitueixen l'electricitat i la dinàmica de garatge pels ritmes densos i baixos en revolucions, però on segueix manant aquell timbre vocal a mig camí entre Lou Reed, Iggy Pop, Jim Morrison i Ian Curtis.

Pel que fa a les lletres, abunden les referències a la incertesa, el dubte existencial i la pròpia mort, fils conductors d'un àlbum ric en matisos (del funk terminal de "Keep My Mind Away" als aires noir de "Places", i del decadentisme àcid de "Memories" al folk crepuscular de "My Time Is Running Out", aquesta última ja editada mesos enrere com a single juntament amb la inicial "Farewell") i amb final feliç però no pas ensucrat ("Rebirth"). El presentarà en directe aquest divendres, 30 d'octubre (21,30h.), a la barcelonina sala Slow i compartint escenari amb els també recomanables All Indians No Chief. Poden escoltar el disc a Bandcamp.