Quan el vaig escoltar per primera vegada, encara no fa ni un any, cantava a les bondats del whiskey, les noies i les vetllades en companyia dels col·legues. I ho feia des d'una maqueta on el rock corrosiu i el pop visceral convivien amb el blues nocturn i altres ritmes altament inflamables. Es deia Dani Ruiz però es presentava sota el nom artístic de Weinf. Venia del Maresme, aparentava una joventut gairebé insultant i, no n'hi havia cap dubte, estava cridat a fer grans coses aquest 2015. I les ha fet, i tant que sí, però el preu que ha hagut de pagar no el podia preveure ningú. Sis mesos de quimioteràpia, una malaltia que es complicava per moments i ell que no les tenia totes.
Per sort la cosa s'ha acabat bé, però l'ensurt viscut explica per què el discurs de Weinf ha assolit en menys d'un any la maduresa de "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records). Títol altament revelador per a un disc de debut que Ruiz va concebre durant el decurs de la malaltia. Vuit cançons i dos interludis de textures ombrívoles i acabats pessimistes però en cap cas derrotistes. Peces de caire introspectiu que substitueixen l'electricitat i la dinàmica de garatge pels ritmes densos i baixos en revolucions, però on segueix manant aquell timbre vocal a mig camí entre Lou Reed, Iggy Pop, Jim Morrison i Ian Curtis.
Pel que fa a les lletres, abunden les referències a la incertesa, el dubte existencial i la pròpia mort, fils conductors d'un àlbum ric en matisos (del funk terminal de "Keep My Mind Away" als aires noir de "Places", i del decadentisme àcid de "Memories" al folk crepuscular de "My Time Is Running Out", aquesta última ja editada mesos enrere com a single juntament amb la inicial "Farewell") i amb final feliç però no pas ensucrat ("Rebirth"). El presentarà en directe aquest divendres, 30 d'octubre (21,30h.), a la barcelonina sala Slow i compartint escenari amb els també recomanables All Indians No Chief. Poden escoltar el disc a Bandcamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada