50 anys del concert de The Who a Wight

Si el Festival de l'Illa de Wight de 1970 va esdevenir una de les cites melòmanes més icòniques del seu temps, la programació del dissabte 29 d'agost –literalment, tal dia com avui de fa 50 anys- va suposar un dels punts àlgids de la seva programació amb actuacions com les de Joni Mitchell, Ten Years After, Miles Davis o The Doors en una de les seves aparicions més memorables. També va ser la nit en què The Who es van refermar com una de les bandes més poderoses de tots els temps.

Els londinencs portaven més d'un any a la carretera presentant "Tommy" (1969), interpretant-lo sencer cada nit i sobrecarregant d'electricitat i decibels clàssics com "I Can't Explain" o "My Generation". Una reinvenció de cap a peus que havia quedat documentada pocs mesos abans al canònic "Live at Leeds" (1970), i que es va tornar a posar de manifest a Wight amb un repertori amb poques variacions i, com a mínim, la mateixa intensitat.

Celebrada com un altre gran triomf del quartet en un dels punts més àlgids de la seva carrera, aquella actuació ha estat referenciada en incomptables ocasions per la crònica pop, però no va veure la llum de forma oficial fins el 1996 –sota el títol de "Live at the Isle of Wight Festival 1970"-. La potentíssima entrada de "Heaven and Hell", la rocallosa aproximació al "Young Man Blues" de Mose Allison, l'expansiva deconstrucció de "My Generation" i la totalitat de "Tommy"  adquirint nova vida a l'escenari. No tindrà el plàstic en qüestió el pes icònic de "Live at Leeds", però el seu valor històric és igual o superior.

50 anys del Festival de Wight

Ralph McTell, durant la seva actuació a Wight - Foto Tony Russell / Getty Images.

Es commemora avui mig segle de l'inici del Festival de l'Illa de Wight de 1970. No va ser la primera edició de l'esdeveniment, sinó la tercera i última de la seva etapa fundacional, però sí que ha esdevingut històricament la més recordada i referenciada de totes –culmina de forma gairebé simbòlica la trilogia que havien iniciat Monterey i Woodstock-. Més de mig milió de persones es calcula que van presenciar entre els dies 26 i 31 d'agost d'aquell any actuacions com les de Jimi Hendrix, Miles Davis, The Who, The Doors, Joni Mitchell, Joan Baez, Ten Years After, Jehtro Tull, Donovan, Kris Kristofferson, Family, John Sebastian, Leonard Cohen, Chicago, The Groundhogs, Sly and The Family Stone, Melanie, Cactus, Caetano Veloso amb Gilberto Gil, Ralph McTell, Emerson, Lake & Palmer, Richie Havens, The Moody Blues, uns primerencs Supertramp o els obscurs Black Widow, entre d'altres.

Un cartell d'autèntic impacte i un festival, com marcaven els cànons de l'època, tan apoteòsic en termes artístics com accidentat en l'aspecte logístic. Tan icòniques com les pròpies actuacions han acabat esdevenint les imatges de centenars d'ànimes provant d'accedir al recinte per qualsevol via que no fos de pagament, fet que va provocar incidents com el d'un espontani interrompent el concert de Joni Mitchell –ella va respondre amb una emotiu discurs apel·lant a la calma-. Històriques van resultar les descàrregues de Hendrix, The Doors i especialment uns Who en un dels seus estadis de més plenitud –gira de presentació de "Tommy" (1969), a mig any d'haver enregistrat "Live at Leeds" (1970), gairebé res-. La massiva afluència de públic va motivar les autoritats a imposar mesures restrictives que van impedir posteriors edicions del festival. I si bé l'esdeveniment i la marca van acabar ressuscitant l'any 2002, aquesta és una altra història.