Si el Festival de l'Illa de Wight de 1970 va esdevenir una de les cites melòmanes més icòniques del seu temps, la programació del dissabte 29 d'agost –literalment, tal dia com avui de fa 50 anys- va suposar un dels punts àlgids de la seva programació amb actuacions com les de Joni Mitchell, Ten Years After, Miles Davis o The Doors en una de les seves aparicions més memorables. També va ser la nit en què The Who es van refermar com una de les bandes més poderoses de tots els temps.
Els londinencs portaven més d'un any a la carretera presentant "Tommy" (1969), interpretant-lo sencer cada nit i sobrecarregant d'electricitat i decibels clàssics com "I Can't Explain" o "My Generation". Una reinvenció de cap a peus que havia quedat documentada pocs mesos abans al canònic "Live at Leeds" (1970), i que es va tornar a posar de manifest a Wight amb un repertori amb poques variacions i, com a mínim, la mateixa intensitat.
Celebrada com un altre gran triomf del quartet en un dels punts més àlgids de la seva carrera, aquella actuació ha estat referenciada en incomptables ocasions per la crònica pop, però no va veure la llum de forma oficial fins el 1996 –sota el títol de "Live at the Isle of Wight Festival 1970"-. La potentíssima entrada de "Heaven and Hell", la rocallosa aproximació al "Young Man Blues" de Mose Allison, l'expansiva deconstrucció de "My Generation" i la totalitat de "Tommy" adquirint nova vida a l'escenari. No tindrà el plàstic en qüestió el pes icònic de "Live at Leeds", però el seu valor històric és igual o superior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada