The Crab Apples - "Hello Stranger" (2016)

Contemplant un futur que es preveu fèrtil.

Tan sols han passat dos anys des que The Crab Apples van debutar amb “Right Here” (2014). Però la distància que separa aquell primer disc llarg del seu nou ep, “Hello Stranger” (2016), és tan abismal com la corba ascendent que traça la seva línia evolutiva. Ben lluny queda aquella timidesa amb què la banda vallesana s’havia aproximat al rock i al pop de guitarres dels 90. Ben lluny queden aquelles incursions en les pantanoses aigües d’un mainstream tan nostrat que de seguida se’ls ha fet petit. “Hello Stranger” són quatre cançons que separen el gra de la palla, adopten l’anglès com a llengua vehicular i potencien la vessant més crua, elèctrica i punyent del quartet.

Ho proclama de bon principi la inicial “Blow Us Away”. Revelador títol per a un tornado sònic que neix de la més inquietant boirina per a desembocar en tota una explosió de força bruta -tot això en menys de dos minuts, de seguida s’ha dit-. Tot seguit, “Godzilla” parteix d’un arpegi de guitarra hereu de The Mission -o de The Cult, si m’ho permeten- per a traçar un arc de misteri on la veu de Carla Gimeno brilla com mai abans ho havia fet. I finalment, “Puppets” i “Rats at My Window” suposen dos sòlids exercicis de rock corrosiu però dinàmic, evocadors de Blind Melon, Jeff Buckley o els primers Pearl Jam.

Enregistrat als estudis Nautilus d’Arenys de Mar amb Lluís Cots i Xavier Friedrich als controls, “Hello Stranger” és un d’aquells discos que cremen etapes a la vegada que n’obren de noves. Quatre arguments a favor d’un grup que s’emirralla en PJ Harvey, Throwing Muses, Breeders o fins i tot les Savages més atmosfèriques, però per damunt de tot parla amb veu pròpia. I el punt de partida cap a tot allò que encara ha de venir, que de ben segur no és poc. El primer gran encert d’una trajectòria que promet emocions fortes.

Més informació:
The Crab Apples / Bandcamp

Originalment publicat a B-Magazine.

Arcade Fire - "Arcade Fire" (2003)

La notícia no és que Arcade Fire tinguin previst actuar aquesta nit a Barcelona, ciutat amb la qual mantenen els canadencs una relació més que cordial des que es van estrenar en aquell llunyà Primavera Sound 2005. Tampoc ho és el fet que el concert s'hagi programat en una sala de mitjana capacitat, Razzmatazz, en un moment en què Win Butler i companyia són carn de macrofestivals i altres grans superfícies. La notícia és que el d'avui serà el primer dels cinc únics concerts que la banda té previst oferir aquest estiu en ambdós costats de l'Atlàntic -la resta, ho han endevinat, seran festivals-, i que tots aquests concerts tenen lloc mesos després de finalitzar el Reflektor Tour i amb els de Montreal preparant el que serà el seu cinquè disc llarg. Vaja, que el repertori presenta incògnites, el factor sorpresa es mantindrà intacte fins a l'últim moment i l'expectació és màxima.

Poc es devien imaginar Butler i companyia que arribarien a aquest estadi quan van debutar ara fa tretze anys amb un ep de títol homònim. "Arcade Fire" (autoeditat, 2003; Merge, 2005), carta de presentació que apuntava maneres però no deixava entreveure encara el brillant futur que es començaria a perfilar a partir del totèmic "Funeral" (2004, Merge) i d'actuacions com la que van segellar al citat Primavera Sound. Set peces que presentaven una banda amb les idees clares però encara acabant de definir el que esdevindria un discurs únic i intransferible.

La inicial "Old Flame" sonava com Neutral Milk Hotel jugant a ser Echo & The Bunnymen, "I'm Sleeping in a Submarine" era un claustrofòbic exercici post-punk a baixíssima fidelitat que maridava The Cure amb Siouxsie and The Banshees -amb un patró rítmic de ressons kraut que ja voldrien The War On Drugs-. "The Woodland National Anthem" i "Vampire / Forest Fire" oferien la vessant més bucòlica del combo, i "Headlights Look Like Diamonds" era gairebé l'antesala de "Tunnels" i "Rebellion (Lies)". La joia de la corona, és clar, era un "No Cars Go" en fase gairebé embrionària. Insistent patró rítmic, melodia en expansió i l'acordió tapant els buits que anys més tard omplirien cordes, vents i teclats.

Des d'aleshores ha plogut molt. Han caigut "Funeral", l'actuació al Primavera Sound, "No Cars Go" regravada i transformada en himne de la nació indie -i en sintonia d'un programa de la ràdio pública catalana-, actuacions al costat de David Bowie i Bruce Springsteen, aquella reinvenció de cap a peus que va suposar "Reflektor" (2013) i, no podia faltar, tota una legió d'alumnes i imitadors amb major o menor fortuna (no cal dir noms). Si Arcade Fire no són ara mateix els U2 de la seva generació, és perquè la fragmentació del mercat cultural va acabar ja fa molts anys amb el concepte de banda massiva tal i com el van conèixer Bono i companyia.

Sigui com sigui, els canadencs van esdevenir un dels grans catalitzadors del pop independent durant el tram inicial del segle XXI, testimonis d'excepció de com l'etiqueta indie sortia definitivament de les catacombes per a instal·lar-se còmodament en un massiu circuit de festivals i similars on Arcade Fire són referència inqüestionable i garantia de solvència. Un dels millors exemples de com presumir de veu pròpia en plena era del reciclatge i sense cap etiqueta com a justificant. Una banda que ha sabut mantenir una línia sempre ascendent sense deixar mai de tocar de peus a terra. Aquesta nit actuaran a Barcelona per quarta vegada i prometen tornar a fer història, aquest cop en les distàncies curtes. Agafem-nos fort.

Late - "We Came Home and There Was Nobody" (2016)

La malenconia sempre ha estat una de les espines dorsals del so de Late, però el seu nou treball deixa les coses clares des del propi títol per si encara en quedava algun dubte. "We Came Home and There Was Nobody" (2016) es pot considerar de fet com el primer disc oficial de la banda barcelonina: amb ell inauguren el seu compte de Bandcamp, i amb ell atorguen al repertori una cohesió que no tenien les peces presentades fins ara a través d'altres plataformes com Soundcloud o Myspace. Ens trobem davant sis temes que exploren les coordenades habituals del so de Late, aquelles atmosferes de penombra il·luminades per vitalistes harmonies vocals i arranjaments d'orgànica sofisticació, si bé aquest cop ho fan amb el grau de seguretat i coneixement de causa propis de qui acumula anys de carretera. I també des d'una estètica marcadament tardorenca, reforçada en gran part per la flauta travessera que guanya pes en peces com "People" o "Belong".

Late és una banda atípica en aquestes latituds. Un quintet de músics que s'intercanvien entre ells una instrumentació pròpia del folk, que prescindeixen de bateria malgrat haver-se format escoltant grups de pop i de rock, i que canten en anglès perquè així els ho demanen les seves cançons. Citen com a influències a Low, Sigur Rós o Arcade Fire: amb els primers comparteixen el gust pels acords menors i els tempos pausats, amb els segons un sentit de l'èpica que defuig la grandiloqüència per a centrar-se en els matisos, i amb els tercers l'amplitud de mires de qui sap definir un llenguatge pràcticament nou sense haver-se arribat a inventar res. Perquè Late no fan res que no s'hagi escoltat abans, però res del que fan s'havia escoltat mai tal i com ells ho presenten. Si el post-rock és el resultat d'utilitzar la instrumentació rock per a obrir camins que transcendeixen tal gènere, el que fan Late es podria perfectament etiquetar com a post-folk. Cançons que aglutinen i reinterpreten tradicions mil·lenàries en clau de present.


Més informació:
Late  /  Bandcamp

45 anys sense Jim Morrison

Deia Jim Morrison que només es mor una vegada, que la mort forma part de la vida i que per tant ell volia ser plenament conscient del fet de morir un cop li arribés l'hora. Avui fa 45 anys que el vocalista dels Doors va abandonar aquest món en una habitació del carrer Beautreillis de París. O com a mínim això ens va fer creure a tots abans de retirar-se a aquella illa deserta on el situa la llegenda urbana...

Marina Herlop

Marina Herlop a la presentació del Formes Diverses de Vida.

Marina Herlop és una pianista i cantant de Barcelona que sona com Kate Bush o Amanda Palmer acompanyades per Lubomyr Melnyk (més o menys). Canta en un idioma inventat, saltant quan vol al català i (si no em va fallar l'oïda) a l'anglès. I la seva tècnica al piano és tan sorprenent com coherent amb un discurs que beu a parts iguals de fonts clàssiques i avantguardistes. Ahir va oferir el seu primer concert oficial. Ho va fer a la sala Freedonia, en el marc de la presentació a Barcelona del festival Formes Diverses de Vida 2016 i compartint cartell amb altres delícies underground com Sara Fontan o Ensemble Topogràfic.

Case / Lang / Veirs

Case, Lang i Veirs.

És fàcil aliniar aquesta col·laboració a tres bandes amb exercicis com "Trio" (1987), de Dolly Parton, Linda Ronstadt i Emmylou Harris, o "Honky Tonk Angels" (1993), que va unir la pròpia Parton amb Tammy Wynette i Loretta Lynn. La gran diferència és que Neko Case, k.d. lang i Laura Veirs vénen d'entorns distants i han cultivat registres molt més diferenciats els uns dels altres, si bé complementaris tal i com queda clar a "Case / Lang / Veirs" (2016). Fruit improbable d'una unió a priori impensable, ens trobem davant d'un disc que efectivament és la suma de tres parts i on els traços Americana ("Song for Judee", dedicada a la memòria de Judee Sill) conviuen amb el pop de tall elegant ("Honey and Smoke"), el folk a baixa fidelitat ("Georgia Stars") o fins i tot el dream pop ("Atomic Number"). I així fins a un total de catorze cançons on s'alternen les respectives empremtes personals sense que això resti coherència al conjunt.

PAVVLA

Molts l'han arribat a conèixer per la seva feina com a actriu a la petita pantalla, on es va començar a deixar veure de ben petita. El cas és que l'actriu Paula Jornet destapa ara la seva vessant musical. I ho fa sota el nom de PAVVLA, amb una veu de gran profunditat i un discurs que enllaça gèneres com el soul, el folk o el pop més orgànic. De moment ha publicat dos singles com a avançament del que serà el seu primer disc -veurà la llum la propera tardor a través de Luup Records-. Del segon, "Skin", n'ha dirigit un videoclip Jordi Vissi protagonitzat per la també actriu Júlia Ferré. Poden veure'l aquí.