Roses per Édith Piaf, turistes que canten Moustaki, i el ritual iniciàtic de la tomba de Jim Morrison

El cementiri de Père-Lachaise, 2 de novembre de 2025.

Aquest matí he anat a passejar pel cementiri de Père-Lachaise de París. Ja l'havia visitat en diverses ocasions, però avui ha estat el primer cop que ho he pogut fer en temporada de tardor, i més concretament per Tots Sants, un moment en què els grups de turistes conviuen amb els parisencs que van a veure els seus difunts.

Quan he arribat a la tomba d'Édith Piaf m'hi he trobat un home i una dona, tots dos d'edat avançada, posant flors i espelmes sobre el sepulcre. Quan la dona m'ha vist, m'ha demanat que l'ajudés a dipositar-hi un ram de roses. Li he fe cas, perquè de cap de les maneres li hauria pogut dir que no, i a continuació l'home m'ha donat conversa.

Tot i que el meu nivell de francès és força bàsic, ens hem aconseguit entendre. Quan li he preguntat si venien sovint a visitar la tomba de Piaf, m'ha respost que ell n'és un gran fan (ha fet servir aquesta paraula), i que aquella dona és familiar de la cantant. En aquest moment m'he quedat més petrificat que totes les làpides i sepulcres d'aquell beneït cementiri.

Amb el meu francès d'estar per casa, els he provat de transmetre què significa per mi la música d'Édith Piaf, tot i no entendre sempre tot allò que canta. I crec que me n'he sortit, perquè quan els he demanat permís per fotografiar el sepulcre m'han respost amb dos somriures que valien un imperi. La música va de coses com aquesta, i per tota la resta tenim Ticketmaster.

Després de visitar la tomba d'Édith Piaf he anat fins a la de Georges Moustaki, que es troba enterrat a pocs metres. L'últim cop que jo havia visitat Père-Lachaise, el cantautor encara era viu. De fet, la de Moustaki és la tercera tomba que visito d'un músic al qual vaig arribar a veure en directe –després de B.B. King i Leonard Cohen–.

Quan hi he arribat no hi havia ningú al meu voltant. M'he parat a contemplar-la en un silenci que només ha trencat, minuts després, un grup de turistes que seguia les explicacions (en francès) del seu guia. Dues dones del grup s'han aturat al meu costat mentre la comitiva les deixava enrere. Una s'ha posat a cantar "Le Métèque", i l'altra l'ha seguit amb "Ma Liberté". Aquest cop he estat jo qui els ha somrigut a elles.

No és exagerat afirmar que entre els murs de Père-Lachaise hi ha enterrada una part important de la història d'Occident (i més enllà). Aquí hi reposen Oscar Wilde, Georges Méliès, Frédéric Chopin, Sarah Bernhardt, Marcel Proust i Maria Callas, per citar-ne uns quants que tenen a veure amb l'àmbit de les arts (les restes de Callas van ser escampades al Mar Egeu el 1979, però al cementiri encara hi ha la seva làpida).

També Jim Morrison, que mereix un capítol a part des de la perspectiva d'un servidor. Si parlem de caçadors de tombes (i jo no em considero com a tal, però m'agrada sentir-me a prop de les personalitats que m'han marcat, quan en tinc ocasió), la del cantant dels Doors té quelcom d'iniciàtic. Tots hem començat aquí (com a mínim, els que hem nascut i/o vivim en aquest costat de l'Atlàntic).

Va ser la presència del Lizard King, la que em va portar per primer cop fins a Père-Lachaise, ja fa tants anys que sembla que fos una altra vida. I sempre que hi he tornat, he sentit que estava fent una mena de pelegrinatge. Visitar aquesta tomba no és un tràmit, és una vivència que costa molt d'explicar. Per això l'he deixat pel final del recorregut. De fet, la tomba de Morrison ha estat la meva última aturada abans de marxar de París, i crec que ha estat el millor comiat possible d'una ciutat que, una vegada més, m'ha tornat a atrapar com el primer dia.

So limitless and free

Can you picture what will be

So limitless and free

Desperately in need of some stranger's hand

In a desperate land

(Jim Morrison)

Les Franqueses del Vallès, setembre de 2024.

43 anys sense Lennon, i 80 amb Morrison

Lennon i Morrison en vinil.

Es commemoren avui 43 anys de la mort de John Lennon. I si fos viu, Jim Morrison celebraria avui mateix el seu 80è aniversari –qui sap si l'està celebrant en aquella illa paradisíaca on el situa determinada mitologia-. L'exBeatle va morir assassinat el 8 de desembre de 1980. Un moment en què les baixes no estaven a l'ordre del dia de la crònica pop en la mesura en què hi són avui, i els ídols del rock'n'roll solien marxar de forma sobtada i deixant bonics cadàvers. Res a veure amb un temps en què ens hem acostumat a veure com els nostres referents es moren a causa de malalties de les que un va agafant amb l'edat –quan no directament de vells-. Un moment, l'època de Lennon i Morrison, en què tampoc eren a l'ordre del dia les commemoracions dels aniversaris rodons en la mesura en què ho són ara. Ja saben, els 80 –o més- anys de Bob Dylan, Paul McCartney, Mick Jagger i companyia. El cantant dels Doors seria un d'ells si fos viu avui. O potser no, qui sap. Potser efectivament visqui d'incògnit en alguna illa deserta que probablement s'assembli molt al Key West al qual canta el propi Dylan a "Rough and Rowdy Ways" (2020).

Jesse McReynolds (1929-2023)

JESSE McREYNOLDS
(1929-2023)

Pioner i figura destacada del bluegrass, també un dels grans mestres i innovadors de la mandolina dins de la música tradicional nord-americana, Jesse McReynolds va fer història com a meitat de Jim & Jesse, el duet que va formar amb el seu germà, el guitarrista Jim McReynolds. Van esdevenir un dels combos més populars del seu estil durant les dècades dels 50 i els 60, interrompent breument la seva activitat durant els dos anys –de 1952 a 1954- que ell va estar destinat a Corea –allà va conèixer a Charlie Louvin (The Louvin Brothers), amb qui va formar els Dusty Roads Boys, una banda que es dedicava a actuar per a les tropes nord-americanes-. Va tocar la mandolina als interludis country de "Runnin' Blue", una de les peces de l'àlbum "The Soft Parade" (1969), dels Doors. També va arribar a tocar amb Bill Monroe –va participar a les sessions de "Master of Bluegrass" (1981)-. Ha mort a l'edat de 93 anys.

50 anys de "Piledriver"

Texans de batalla, botes de punta i tres llargues cabelleres movent-se al mateix ritme que els màstils de les guitarres i el baix de Francis Rossi, Rick Parfitt i Alan Lancaster. Deixava les coses clares de bon principi la caràtula de "Piledriver" (1972), el cinquè àlbum d'Status Quo, publicat avui fa 50 anys. Els londinencs ja no eren aquella banda psicodèlica que s'havia presentat en societat a finals de la dècada dels 60 sinó un combo de rhythm & blues i potent boogie rock, ben engreixat i disposat a deixar empremta en una altra dècada, la dels 70, l'essència de la qual es pot explicar a través de discos com aquest.

La transició no havia estat de la nit al dia. Abans hi havia hagut dos treballs –"Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970) i "Dog of Two Head" (1971)- on la formació ja encarrilava definitivament les coordenades que acabarien definint el seu so. Però va ser "Piledriver" l'obra que va acabar de situar-los al mapa del rock dels 70 i amb el qual van iniciar l'ascens cap a les més altes esferes. Un plàstic que s'obria amb el boogie desenfadat de "Don't Waste My Time", que flirtejava amb el heavy metal –i fins i tot el glam- a la robusta "Oh Baby", i on també hi figuraven dards de tanta precisió com "Big Fat Mama", "Paper Plane" o l'oportuna lectura del "Roadhouse Blues" dels Doors.

Una samarreta de Jim Morrison

"Wanted in the County of Dade for: Lewd and lascivous behavior in public by exposing his private parts and by simulating masturbation and oral copulation". El text fa referència al famós incident de Miami que va enfrontar Jim Morrison amb l'Estat de Florida, però sobretot amb la moral d'un país –d'una societat- on mostrar un cos nu era –i segueix essent- més ofensiu que exhibir una arma de foc. La samarreta que poden veure a la fotografia, amb el rostre del vocalista dels Doors i l'ordre de recerca i captura emesa per l'oficina del sheriff de torn, potser no és la que un es posaria per anar a veure els sogres. Però ve a recordar-nos els dies en què les estrelles del rock i la música pop volien canviar el món (o encara millor, carregar-se'l) en lloc d'encaixar-hi.

Mig segle de "Full Circle"

Discos que cal escoltar sense prejudicis. I discos que costa molt poder escoltar sense prejudicis. "Full Circle", l'últim àlbum d'estudi dels Doors –no comptem "An American Prayer" (1978)- i el segon que van gravar els californians després de la mort de Jim Morrison, podria entrar en ambdues categories. Tenien sentit uns Doors sense el Lizard King? Probablement no. És "Full Circle" un disc digne de ser escoltat i reivindicat a cinc dècades de la seva publicació, tal dia d'avui de 1972? Rotundament sí.

Si bé és cert que el pastitx dalinià de la caràtula no convida precisament a l'optimisme, també ho és que el dinàmic soul rock de la inicial "Get Up and Dance" entra de fàbula, i que pistes com "4 Billion Souls", la jazzística "The Piano Bird" o la fronterera i psicodèlica "The Mosquito" mantenen el tipus. Hi falta Morrison, a aquestes alçades no cal insistir-hi, però Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore –els dos primers repartint-se les tasques vocals- hi són ben presents.

"Full Circle" va rebre al seu dia crítiques tan devastadores com les del seu predecessor –"Other Voices" (1970)-, i des d'aleshores pràcticament ha caigut en el mateix oblit. "The Mosquito" va entrar a les llistes d'èxits de països com Àustria o Finlàndia, però la recepció de l'àlbum en termes generals va ser un desastre per a una banda que pràcticament venia de reinventar el rock. Sumant a tot plegat les creixents diferències creatives entre els components del grup, un cop finalitzada una gira europea i vençut el contracte que els lligava amb la disquera Elektra, els Doors van optar per dissoldre's el 1973.

El Baix Montseny canta pel dret a l'habitatge

Remei de Ca la Fresca.

10è ANIVERSARI PAHC BAIX MONTSENY

Parc Sax Sala, Sant Celoni

4 de juny de 2022

Mentre milers d'ànimes privilegiades s'enfrontaven aquest cap de setmana a la tragèdia d'haver de fer cua per poder-se prendre una cervesa al parc del Fòrum –ja se sap, els grans drames del Primer Món-, fora d'aquella bombolla hi ha qui pateix diàriament problemàtiques més terrenals però alhora bastant més fotudes, amb perdó per l'expressió, com ara les dificultats –o directament la impossibilitat- a l'hora d'accedir a un habitatge. Avui és un bon dia per recordar que hi ha vida –i música- més enllà dels macrofestivals. I en aquest sentit, és just destacar que la nit passada hi havia tres propostes musicals reivindicant el dret a l'habitatge des d'un parc de Sant Celoni mentre tots els focus apuntaven cap al Fòrum. Definitivament, cal estimar-les (molt) a totes tres.

La PAHC (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme) del Baix Montseny celebrava el seu desè aniversari, i ho feia amb tota una jornada d'activitats que va culminar amb les actuacions de tres exponents de l'escena autòctona: La Elisa, Remei de Ca la Fresca i Vas Tard. Van trencar el gel aquests últims, dos veterans de l'òrbita montsenyenca com són el bateria i vocalista Joan Vilalta i el guitarrista Albert Trabal (Zeidun, Matagalls), en el seu primer concert plegats. Format minimalista i un repertori propi que tant podia apuntar cap al punk i la psicodèlia com al blues, el jazz o fins i tot els ritmes jamaicans –no van tocar cap cançó igual que l'anterior-. El van amanir amb oportunes versions en català de "Cold Turkey" (John Lennon), "Light My Fire" (The Doors) i "Sunshine of Your Love" (Cream).

Els van succeir a l'escenari Remei de Ca la Fresca, des d'Arbúcies i amb un dels discursos més singulars i fascinants que s'han pogut escoltar durant aquests anys pandèmics al sotabosc musical català –imprescindible el seu àlbum de debut homònim, publicat l'any passat-. Un còctel de psicodèlia feréstega, rock progressiu amb accent flamenc i la poesia tan punyent com esmolada de la seva cantant, Xantal Rodríguez. Van entrar en matèria amb el folk rock torrencial de "Lo tomas o lo dejas". Van invocar l'esperit d'uns Triana amb "La insurrecció que vindrà". Van alternar la muralla sònica de "Santa Karme" amb l'spoken word enrabiat de "Fresca". Van posar la pista de potes enlaire amb la seva celebrada lectura en català del "Born Slippy" d'Underworld. I es van acomiadar amb la visceral "Sistemes de seguretat".

Finalment, La Elisa va oferir la seva visió personal i intransferible del hip hop. La de qui no ha vingut a marcar territori sinó a compartir-lo –el primer tema el va fer amb Remei de Ca la Fresca com a banda d'acompanyament-. "No em sento còmode fent batalles de galls", va declarar abans de rapejar amb un jove espontani a qui ella mateixa havia convidat a l'escenari. La rapera de Sant Esteve de Palautordera va publicar l'any passat el seu primer ep, "Me presento". Un treball que s'emmiralla en referents clàssics alhora que presumeix d'un discurs propi que té com a eix vertebrador un comentari social sempre en positiu, que certament contrasta amb bona part de les dinàmiques dominants al hip hop contemporani. L'alter ego d'Elisa de Diego entén la música com una eina per transformar el seu entorn. També era això, el que es reivindicava la nit passada a Sant Celoni.

Phil Chen (1946-2021)

PHIL CHEN
(1946-2021)

Ens ha deixat Phil Chen, baixista de llarguíssim recorregut al costat d'algunes de les figures capitals del rock i la música pop de les passades sis dècades. La majoria el recordaran sobretot per la seva associació amb Ray Manzarek i Robby Krieger, amb els quals va formar la Butts Band poc després del final dels Doors. Ja en ple segle XXI, el teclista i el guitarrista van tornar a comptar amb els seus serveis quan es van decidir a sortir a la carretera amb el nom de The Doors of the 21st Century –que per qüestions legals van acabar canviant a Riders on The Storm, denominació sota la qual van actuar l'abril de 2006 a la sala Razzmatazz de Barcelona- i un encertadíssim Ian Astbury a les tasques vocals.

Nascut a Jamaica amb arrels xineses, on va començar a tocar amb bandes d'ska a finals dels 50, Chen es va establir el 1960 a la Gran Bretanya, on va entrar de ple a l'òrbita mod i als circuits soul i rhythm & blues com a baixista de Jimmy James and the Vagabonds. Hi va tocar ben bé una dècada, fins que va preferir dedicar-se a ser músic de sessió, tasca que va desenvolupar per a referents com Jeff Beck, Donovan, Rod Stewart, Eric Clapton, Dave Edmunds, Jerry Lee Lewis o Ray Charles, entre d'altres. A més de la seva associació amb Manzarek i Krieger, durant els 80 es va unir a l'efímer Star Fleet Project de Brian May i Eddie Van Halen. Tota una trajectòria al costat dels millors.

50 anys d'"Other Voices"

La història s'ha encarregat de rebaixar-lo fins a més avall del que es podria contemplar com un peu de pàgina –hi ha qui encara en desconeix l'existència-, però escoltat amb la perspectiva que atorga el temps i des d'una òptica més o menys objectiva, no es pot afirmar que sigui un mal disc. El problema, en tot cas, és la signatura que n'encapçala la caràtula i tot el pes que aquesta porta implícit. "Other Voices" (1971) va ser el primer àlbum dels Doors sense Jim Morrison. I si bé és cert que uns Doors sense Morrison no podien ser uns Doors, també ho és que hi segueixen essent ben presents les tres peces restants de l'engranatge –Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore, els dos primers repartint-se les tasques vocals-, i que el plàstic en qüestió es deixa escoltar sense problemes.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Other Voices" s'havia començat a gestar poques setmanes abans de la mort de Morrison el juliol d'aquell mateix 1971. Amb el Lizard King exiliat a París, els membres restants del quartet van començar a treballar en el successor del superlatiu "L.A. Woman" (1971), sota la supervisió de Bruce Botnick, convençuts que el vocalista tornaria tard o d'hora a rematar la feina. No va ser així pels motius que tots sabem, i després de considerar hipotètics substituts –s'havia arribat a parlar d'Iggy Pop- el trio va completar pel seu compte títols com "In the Eye of the Sun", que si bé es troben mancats de l'essència de Morrison segueixen sonant a The Doors. La crítica el va destrossar i el públic li va fer poc cas. Al cap d'un any va caure un segon àlbum post-Morrison, "Full Circle", pas previ a la dissolució de la banda.

50 anys sense Jim Morrison

Jim Morrison (1943-1971), l'home més lliure del segle XX.

Ara fa poc més de deu anys vaig coincidir, en un bar de París, amb un nord-americà que desprenia carisma i magnetisme a parts iguals i en quantitats industrials mentre parlava de música i de poesia de forma entusiasta, amb una veu greu i profunda que denotava quelcom més que experiència. Mentre l'escoltava, assegut al seu costat, em vaig adonar que el seu rostre i la seva gesticulació em sonaven d'alguna cosa, i fent els meus càlculs vaig arribar a la conclusió que aquell nord-americà de nom corrent –ni tan sols recordo com em va dir que es deia- i posat gairebé diví devia tenir la mateixa edat que hauria tingut Jim Morrison d'haver estat viu en aquell moment.

Que el bon home decidís marxar com qui no volia la cosa, justament quan un parell de bandes que bé podrien haver citat els Doors com a influència es disposaven a tocar al soterrani d'aquell mateix local, va alimentar una mica més les meves sospites. Jim Morrison no era mort ni havia fugit a cap illa deserta. Seguia vivint a París, d'incògnit, freqüentant aquells racons de la capital francesa on un encara podia ser qui realment volia ser, i jo m'acabava de fotre tres o quatre birres amb ell. D'acord, el cert és que no vaig arribar a cap d'aquestes conclusions. Però l'endemà, durant la meva enèsima visita a Père-Lachaise i mentre meditava si emportar-me o no l'ampolla de bourbon plena –i per encetar- que algú havia deixat a la tomba del Lizard King, vaig preferir imaginar-me'l rient-se de tot i de tothom en un bar de la Bastilla, que no pas criant malves sota aquell tros de pedra.

La realitat és una merda, em va dir una vegada una persona que solia refugiar-se de la mediocritat d'aquest món nostre tot cantant punk rock amb el volum a l'onze al capdavant d'un grup que ja no existeix. I tenia raó: la realitat és tan mediocre, tan nefasta fins i tot, que qualsevol fantasia ens serveix com a via d'escapament per molt recargolada que pugui semblar sobre el paper. Per què creure que Jim Morrison i Elvis Presley es troben a dos metres sota terra a Père-Lachaise i a Graceland, quan ens els podem imaginar mantenint acalorats debats sota una palmera, amb un parell de còctels a les mans, a la mateixa illa deserta on Buddy Holly porta dècades passant comptes amb John Lennon i Etta James li explica quatre coses a Amy Winehouse?

I bé, tot això venia perquè avui fa 50 anys que va morir Jim Morrison –o que va fer veure que havia mort, tal i com a molts encara ens agradaria creure-, i m'ha semblat oportú escriure alguna cosa al respecte. I l'ampolla de bourbon? Finalment no me la vaig emportar. La temptació era poderosa, però el sistema de videovigilància que envolta les restes de l'home més lliure del segle XX em va dissuadir de fer res que hagués pogut lamentar. Arribat aquest punt, em segueixo preguntant què pensaria Morrison d'aquest món absurd on la seguretat ha esdevingut un dogma. I aquest cop sí, arribo a la conclusió que, de no haver ingressat ara fa mig segle al Club dels 27, efectivament hauria optat per fotre el camp a la més remota de les illes desertes sense dir res a ningú. I que si sapigués com, jo mateix seguiria el seu exemple. I que es foti la realitat.

50 anys d'"L.A. Woman"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"L.A. Woman", el testament de Jim Morrison al capdavant de The Doors i una de les obres més essencials de la banda californiana. El plàstic que va acabar de confirmar com un nou punt de partida el retorn a les arrels materialitzat un any abans a "Morrison Hotel", i un repertori que refermava els de Los Angeles com una de les grans bandes del moment al marge de tots els escàndols que poguessin arribar a envoltar el seu líder. Tot i les tensions internes derivades del comportament erràtic d'aquest últim, ningú hauria dit aleshores que aquest seria el l'últim disc del quartet.

"L.A. Woman" es va gestar encara en plena ressaca de l'incident de Miami que ja havia condicionat la gravació de "Morrison Hotel". Proscrits a mig país i davant la impossibilitat de girar en condicions, els membres del grup van decidir a finals de 1970 abandonar temporalment els escenaris i centrar-se en la gravació d'un sisè àlbum el material del qual tot just havien començat a provar en directe. S'hi van posar amb l'enginyer de so Bruce Botnick assumint el rol de productor que fins aleshores havia desenvolupat Paul A. Rothchild –fora del projecte per desacords amb la banda-, i amb el reforç de músics de sessió com el baixista Jerry Scheff de la TCB Band d'Elvis Presley.

El plàstic començava fort amb el funk psicodèlic de "The Changeling" i el dinàmic rock de carretera de l'eterna "Love Her Madly", abans d'endinsar-se en les coordenades del blues més corrosiu de la mà del rocallós boogie "Been Down so Long" i els nocturns paisatges de "Car Hiss by My Window". La peça titular premia l'accelerador a fons i connectava la psicodèlia jazzística dels inicis de la banda amb la mètrica hipnòtica de l'aleshores emergent krautrock o fins i tot amb el post-punk de la dècada posterior. Menció a part mereix aquell pont on Morrison invocava el seu anagrama "Mr. Mojo Risin'".

La resta del disc la conformaven encerts com la lisèrgia opressiva de "L'America" o la desèrtica lectura del "Crawling King Snake" de John Lee Hooker, on Morrison semblava sentir-se com a casa malgrat tractar-se d'un text aliè. Per al final van deixar una de les perles tant de l'àlbum com del conjunt del seu catàleg, "Riders on the Storm". Distòpic exercici de mística jazzística, inspirat en el "(Ghost) Riders in the Sky" d'Stan Jones, amb una lírica apocalíptica que encara avui sembla explicar el dia a dia d'un món a la desfeta. Una pista que era a "L.A. Woman" allò que "The End" havia estat a "The Doors". D'alguna manera, es tancava el cercle.

Finalitzada la gravació de l'àlbum, Morrison va marxar a París, afirmen diverses veus que amb la intenció de no tornar mai més al grup. Sigui com sigui, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore van començar a treballar les parts instrumentals d'un setè disc a l'espera del seu retorn als Estats Units. No es va arribar a produir mai. Al cap de tres mesos, el Lizard King era mort i els tres membres restants del grup acabarien completant pel seu compte el que esdevindria "Other Voices", el primer dels dos treballs dels Doors sense Morrison, publicat la tardor d'aquell mateix 1971 amb Manzarek i Krieger repartint-se les tasques vocals. No era un mal disc, però tampoc era el que solem entendre com un disc dels Doors. La història s'havia acabat.

De 'Roadhouse Blues' al Hard Rock Cafe

The Doors, alternant amb la clientela del Hard Rock Cafe - Foto Henry Diltz.

Destaquen a l'edició ampliada que commemora el 50è aniversari del monumental cinquè àlbum dels Doors, "Morrison Hotel" (1970), les diverses preses alternatives d'aquell himne amb caràcter definitiu a l'hedonisme sobre quatre rodes que és "Roadhouse Blues". A la primera presa de la peça en qüestió, es pot escoltar al propi Jim Morrison posant en situació els seus companys de files i el personal present a l'estudi de gravació: "L'argument d'aquesta cançó és quelcom que tothom ha conegut en un moment o altre. És un vell local de carretera en algun lloc del Sud o del Midwest, potser de camí a Bakersfield, i nosaltres conduïm un vell Chevy del 57. Són quarts de 2 i no conduïm massa de pressa però tampoc massa a poc a poc. Tenim sis llaunes de cervesa, uns quants porros i simplement escoltem la ràdio de camí cap al local".

Morrison vivia una de les etapes més convulses de la seva biografia, pendent que se li apliqués una més que probable pena de presó després de l'incident de Miami que li havia costat un judici per obscenitat. No semblava que això l'afectés a l'hora d'entrar a l'estudi i seguir facturant algunes de les obres que encara avui serveixen per explicar la música de les passades cinc dècades. He pogut llegir recentment un article de la revista Uncut sobre la gravació de "Morrison Hotel" on es relaten episodis com la sessió fotogràfica que va donar peu a la icònica imatge de la caràtula del disc. El quartet californià i el fotògraf Henry Diltz, immortalitzant el moment de forma gairebé clandestina davant la negativa dels responsables de l'hotel titular a donar-los permís per dur-hi a terme la sessió.

Un cop feta la feina, la comitiva se'n va anar al Hard Rock Cafe, un antre del centre de Los Angeles que donaria nom a la cara a del disc –i posteriorment a una coneguda cadena de restaurants-. Un d'aquells tuguris freqüentats per homes de mitjana edat que eren aleshores l'antítesi de les joves generacions seduïdes pel magnetisme del Lizard King. "(Morrison) es sentia fascinat per aquells vells. Els va convidar a tots a cervesa. Li agradava que li expliquessin les seves vides. (...) Era un poeta i un cineasta, l'interessava el món i li agradava escoltar totes aquelles històries", recorda Diltz a l'article en qüestió. Diuen que Morrison va acabar els seus dies a París, no pas fugint de la justícia de les barres i les estrelles, sinó d'allò que algú havia anomenat rock'n'roll lifestyle. Qui sap si també hi buscava el seu propi local de carretera o Hard Rock Cafe.

Jim Morrison amb Van Morrison

Jim Morrison, assegut en un amplificador, i Van Morrison, a la seva esquerra,
el 1966 al Whisky a Go Go de Los Angeles - Foto George Rodriguez.

És una imatge poc coneguda però amb un gran valor històric. Jim Morrison i Van Morrison, dues llegendes que compartien cognom però no pas llinatge, juntes en un escenari gairebé als inicis de les seves respectives carreres. La instantània la va captar el fotògraf George Rodriguez a l'icònic Whisky a Go Go de Los Angeles. El Lleó de Belfast hi actuava al capdavant de Them, i el Lizard King va enfilar-se a cantar amb la formació nord-irlandesa. El més curiós és que la fotografia data de 1966, un any abans que el Morrison nord-americà debutés discogràficament amb The Doors. Què devien cantar? Costa de dir, però tenint en compte la incendiària lectura del "Gloria" de Them que els Doors solien fer en directe, és fàcil fer volar la imaginació.

El retorn d'X

Els originals, quatre dècades després.

No és tan sols que hagin tornat X amb la seva formació original, és que han tornat de ple als paràmetres d'aquell punk rock genuïnament californià que ells mateixos van ajudar a definir ara fa quatre dècades i del qual s'havien distanciat de forma progressiva al llarg d'una discografia tan eclèctica com incontestable. L'excusa van ser els 40 anys de "Los Angeles" (1980, Slash Records), aquella inequívoca carta de presentació que al seu dia va suposar també un dels pilars fundacionals del punk amb accent de la City of Angels. El resultat, "Alphabetland" (2020, Fat Possum), és el primer disc d'X en 27 anys i el primer des de 1985 que enregistren plegats Exene Cervenka, John Doe, Billy Zoom i D.J. Bonebrake.

Un plàstic que sintonitza no tan sols amb les arrels de la banda, sinó sobretot amb aquells dies en què el punk rock escampava perill i excitació a parts iguals per tota la xarxa de microescenes que començaven a gestar-se arreu de la geografia nord-americana. Produeix Rob Schnapf (Elliott Smith), el quartet es manifesta fresc i el repertori vitamínic com si no haguessin passat els anys, i el nucli fundacional del grup és capaç encara de treure's de la màniga asos com "Free", "I Gotta Fever", "Delta 88 Nightmare" o la surfera "Water & Wine". Perquè no sigui dit, recuperen també la connexió amb els seus adorats Doors –Ray Manzarek havia produït "Los Angeles", esdevenint un aliat clau en un moment decisiu- tot convidant Robby Krieger a tocar la guitarra a la claustrofòbica "All the Time in the World".

50 anys de "Morrison Hotel"

Quan va veure la llum tal dia d'avui de 1970, "Morrison Hotel" es podia contemplar com l'obra més rodona que els Doors havien lliurat des del seu debut homònim, publicat tres anys abans. A data d'avui, es pot considerar com un dels punts més àlgids de la discografia dels californians. Un retorn a les seves formes més bàsiques després dels acabats (excessivament) sofisticats de "The Soft Parade" (1969), i en certa manera un nou punt de partida cap a un futur que s'acabaria de materialitzar al cap d'un any amb el monumental "L.A. Woman" –de tot el que va venir després ja en parlarem un altre dia-.

Enregistrat durant l'etapa més salvatge i autodestructiva de Jim Morrison –en plena ressaca de la condemna per exhibicionisme que l'havia convertit en l'enemic públic número 1 de l'Amèrica benpensant- i novament amb Paul A. Rothchild als comandaments, "Morrison Hotel" és un àlbum ple tant de matisos com de contrastos. Un d'aquells plàstics que defineixen la transició dels 60 als 70 tot abraçant i reinventant els gèneres que havien alimentat el cànon de la música pop abans de l'esclat de la psicodèlia, però sense deixar enrere les vies expressives que s'havien obert a través d'aquesta última.

Com a mostra, les dues pistes que l'enceten, "Roadhouse Blues" i "Waiting for the Sun". La primera, un boogie elèctric i greixós com ell mateix, canta a l'hedonisme dels bars de carretera a partir d'un icònic riff de guitarra –cortesia de Robby Kriger- que connecta els juke joints del Mississippi amb els paisatges àrids del Mojave. Amb Lonnie Mack al baix i John Sebastian a l'harmònica, la peça en qüestió esdevindria no tan sols un dels títols més reconeixibles i reconeguts del catàleg del grup, sinó l'himne per excel·lència del rock de carretera amb permís del "Born to Be Wild" d'Steppenwolf.

"Waiting for the Sun", en canvi, és un exercici de rock psicodèlic amb totes les lletres que parteix d'unes coordenades boiroses i oníriques –dibuixades per l'orgue de Ray Manzarek- per a desembocar en una tornada lluminosa i a tot color. Aquesta alternança de retorn a les arrels i vocació exploradora és una de les constants d'un disc on la musculatura funk de "Peace Frog" i el blues rocallós de "Maggie M'Gill" conviuen amb el misteri sensual de "Queen of the Highway" i el misticisme ancestral d'"Indian Summer", per citar quatre pinzellades del seu ampli ventall discursiu.

A nivell conceptual, l'àlbum es divideix en dues cares titulades respectivament "Hard Rock Cafe" i "Morrison Hotel" –la primera va inspirar el nom de la cèlebre cadena de restaurants de temàtica melòmana-. Pel que fa a la icònica fotografia de la caràtula, obra de Henry Diltz, es va dur a terme a l'hotel de Los Angeles a partir del qual es va acabar batejant el disc. Segons la llegenda, el recepcionista va negar al fotògraf i als músics l'autorització per obtenir la imatge, i aquests van aprofitar un moment en què aquest era fora del seu lloc per a dur-la a terme. Sí, hi va haver un temps en què les coses es podien fer d'aquesta manera.

Doug Lubahn (1947-2019)

DOUG LUBAHN

(1947-2019)

No acaba de ser certa aquella creença popular segons la qual The Doors era un grup sense baixista. Si bé en directe era l'orgue de Ray Manzarek l'encarregat de suplir l'instrument de les quatre cordes, a l'estudi solien els californians requerir els serveis de baixistes com Doug Lubahn, que va participar a les sessions d'"Strange Days" (1967), "Waiting for the Sun" (1968) i "The Soft Parade" (1969), ni més ni menys. Posteriorment va treballar també amb gent com Billy Squier o Ted Nugent.

50 anys de "The Doors"

Molt fort va començar l'any 1967, musicalment parlant. Tan sols quatre dies comptava el calendari quan va veure la llum aquest tros de plàstic. Un disc que no només anticipava el so de l'exercici tot just encetat, sinó també dels que vindrien a continuació. Tota una lliçó magistral de rock psicodèlic que jugava al seu aire amb les formes del blues, del jazz i de la poesia per a generar un discurs únic i intransferible. L'homònima carta de presentació d'una banda, The Doors, que ben aviat es desmarcaria de tots els seus contemporanis per a viure al marge de corrents i etiquetes, exercint de passada una influència cabdal per a les generacions futures. I un repertori monumental on ja figuraven títols com "Break on Through", "Light My Fire", "Soul Kitchen", "The Crystal Ship" o "The End". Cinc dècades fa avui que va veure la llum el primer disc de Jim Morrison i companyia. Que no deixi de sonar.

Tightrope Ride

Un rascat de guitarra dels que haurien agradat a Keith Richards o Pete Townshend, una línia d'orgue que recorda el "Whatcha Gonna Do About It" dels Small Faces, i Ray Manzarek oficiant les tasques vocals des de la més absoluta visceralitat. "Tightrope Ride" forma part d'"Other Voices" (1971), el primer dels dos àlbums que els Doors van enregistrar sense Jim Morrison. Treballs menors que es considerarien obres de culte d'haver-los signat la banda amb un altre nom. Plàstics que no van assolir les cotes de genialitat de temps anteriors però van deixar per a la posteritat perles com la que ens ocupa. Un dinàmic exercici de rock psicodèlic dels que tornarien boig qualsevol caçador de vinils de segona mà. Una d'aquelles joies obscures que un bon dia acaben destapant-se per mitjà d'un anunci de cotxes o la banda sonora d'una pel·lícula d'estètica vintage. I una bona mostra de com podien arribar a brillar els californians fins i tot havent perdut la seva principal raó de ser.

45 anys sense Jim Morrison

Deia Jim Morrison que només es mor una vegada, que la mort forma part de la vida i que per tant ell volia ser plenament conscient del fet de morir un cop li arribés l'hora. Avui fa 45 anys que el vocalista dels Doors va abandonar aquest món en una habitació del carrer Beautreillis de París. O com a mínim això ens va fer creure a tots abans de retirar-se a aquella illa deserta on el situa la llegenda urbana...