Dylan cantant com mai

BOB DYLAN

Le Palais des Congrès, París

31 d'octubre de 2025

Crec que mai abans havia sentit a Dylan cantant tal com ho ha fet aquesta nit de Halloween a París. Hi ha hagut moments, al principi i al final, en què semblava el seu jo de 1963. D'altres en què la seva veu semblava invocar tot el pes de la tradició estètica i musical que ell mateix honra amb cada concert. I després hi ha hagut aquell "It's All Over Now, Baby Blue" gairebé udolat, obrint la porta al misteri dylanià amb tota la seva immensitat.

'Baby Blue' ha estat aquesta nit una cançó totalment diferent de la de fa dues setmanes a Estocolm -i fa només quatre nits a Brussel·les, segons els bootlegs que circulen per les xarxes-. Un exercici de country jazz arrossegat, crepuscular però amb un punt lluminós. També ha estat sorprenent l'inici amb un greixós "I'll Be Your Baby Tonight" amb accent swamp rock que hauria pogut fer les delícies del mateix Tony Joe White.

"My Own Version of You" i "Key West" s'han tornat a construir sobre la marxa en fràgils però serenes lectures fetes a partir de les seves pròpies cendres. En un pla oposat però complementari, "It Aint' Me, Babe" i "Desolation Row" han destil•lat nervi elèctric en expansió, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt assolint aquelles coordenades on conflueixen Grateful Dead i Television.

La lectura en clau de jazz bastard de "When I Paint My Masterpiece", amb Dylan dibuixant contorns impossibles al piano (i puntejant amb la guitarra al principi), ha estat de les millors que he escoltat mai. I "I Made Up My Mind to Give Myself to You", "False Prophet" i "Mother of Muses" han tornat a les seves arrels per esdevenir moments climàtics de la nit. Després d'"Every Grain of Sand", el respectable ha acomiadat Dylan i la seva banda amb una de les ovacions més aclaparadores que he presenciat mai en un dels seus concerts. Realment, no n'hi havia per menys.

Día de Muertos a la terminal

Un grup de tres mariatxis i dues ballarines celebren el Día de Muertos, ara mateix a la T1 de l'Aeroport del Prat, amb una selecció ben triada d'estàndards i cançons tradicionals mexicanes. L'objectiu de tot plegat és que t'acabis comprant galetes (o tequila) al Duty Free. Però el detall s'agraeix i fa l'espera una mica més amena.

Una nit de Halloween amb Dylan

París, 31 d'octubre de 2025. Aquesta data la recordaré tota la vida, perquè serà el primer cop que veuré Bob Dylan en directe durant la nit de Halloween (o la Castanyada, que és el mateix). Que la cita sigui a la Ciutat de la Llum, la fa encara més rodona. Sé que no ho farà, però marcar-se un "Autumn Leaves" o un "That Old Black Magic" aquesta nit seria un detallàs.

Mig segle de la Rolling Thunder Revue

Es commemoren avui 50 anys de l'inici de la Rolling Thunder Revue a Plymouth, Massachusetts. La gira amb què Bob Dylan es va reinventar per enèsima vegada i va donar peu a una de les etapes més fascinants d'una carrera que en va plena.

Un periple que va obviar les grans capitals per aturar-se en indrets sovint remots i a priori impensables –no em sembla anecdòtic apuntar que la primavera passada va fer el mateix en la que per ara ha estat l'última branca nord-americana del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour-.

Menció a part mereix tot l'elenc de músics, col·laboradors i confidents que el van acompanyar. De Joan Baez a Roger McGuinn, de Mick Ronson a Scarlet Rivera, de Ramblin' Jack Elliott a Joni Mitchell, i d'Allen Ginsberg a Rob Stoner. Si hi havia algú que podia aglutinar tal comitiva i donar-li consistència, sens dubte era Dylan el 1975.

El cinquantenari de la Rolling Thunder Revue em convida a tornar al directe "Hard Rain", i per descomptat al cinquè volum de les Bootleg Series, dedicat exclusivament a la gira en qüestió. Però sobretot a una d'aquelles lectures de les quals no em cansaré mai, la crònica dels fets segons Sam Shepard.

I Dylan? Doncs, com de costum, sembla viure aliè a qualsevol commemoració possible. Avui i demà torna a actuar a París amb aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que ja es pot contemplar com un altre capítol a recordar durant les dècades que venen. Sense mirar enrere, sempre endavant.

Les arrels de Dylan, a Mojo

Mentre esperem la publicació del 18è volum de les Bootleg Series de Bob Dylan, prevista per aquest divendres, l'edició de novembre de Mojo ens convida a redescobrir les arrels del mite tal com cap biopic les ha explicat mai. El relat de com un jove del Midwest es va deixar seduir pel primer rock'n'roll i va acabar abanderant un revival folk que aviat se li va fer petit –tampoc té desperdici el disc recopilatori que acompanya la revista: "The Complete Unknowns. The Best of Greenwich Village 1950-1965", un títol prou explicatiu–. Impressiona, molt, pensar que aquell xaval del Midwest i el venerable ancià que aquests dies torna a girar per Europa presentant "Rough and Rowdy Ways", són la mateixa persona. Tot el que ha passat entre un moment i l'altre, és una de les històries més increïbles que ha escrit la música popular. El més fascinant, que aquesta història encara no s'hagi acabat d'escriure.

Jack DeJohnette (1942-2025)

Hi ha un ritual que procuro seguir cada any entre finals d'octubre i principis de desembre. Escoltar "Bitches Brew" (1970) sencer i deixar-me perdre en el seu misteri infinit. Puc haver escoltat en incomptables ocasions la que és una de les obres magnes de Miles Davis i de la història del jazz, però amb cada nova audició hi aprecio detalls en els quals mai abans havia reparat. Les obres complexes tenen aquestes coses.

Acostumo a seguir el ritual durant els mesos de tardor, perquè associo l'àlbum en qüestió amb aquesta època de l'any. Va ser un mes de novembre quan el vaig adquirir en una de les Fires del Disc que solia promoure Jordi Tardà. Comprar-te aquest artefacte amb 17 anys, arribar a casa i fer-lo sonar per primer cop, és una experiència que, o bé t'espanta de bon principi, o bé t'ensenya a transitar per camins que no sempre són els més fàcils ni evidents. A mi em van passar les dues coses.

Va ser als crèdits de "Bitches Brew", on vaig veure imprès per primer cop el nom de Jack DeJohnette. Bateria de bateries, virtuós en el millor sentit, com tota la colla de noms il·lustres que van donar forma a aquesta barbaritat de disc. La trajectòria d'aquest home és tan monumental i tan inabastable, que la seva participació a "Bitches Brew" –cara a cara amb Lenny White–, pot arribar a semblar un capítol més.

No ho és, per descomptat. Bona part del jazz que s'ha fet durant els últims 50 anys ve d'aquí. Per això, i perquè va ser també aquí on el vaig escoltar per primer cop, ha estat aquest el primer plàstic que he fet sonar tan bon punt m'he assabentat de la seva mort a l'edat de 83 anys. I així, mentre sonen les primeres notes de "Pharaoh's Dance", m'adono que potser ha arribat el moment de tornar a seguir aquell ritual. Facin sisplau el favor de no buscar-me durant la pròxima hora i mitja, que estaré molt ben ocupat.

Sharon Tate amb una bossa de Dylan

Desconec l'autor de la fotografia, que es va fer en algun moment de 1966 a l'aeroport de Heathrow, a Londres, i mostra la gran Sharon Tate lluint una bossa de mà amb la portada de "Tarantula", el llibre de poesia no apte per a tots els públics publicat per Bob Dylan aquell mateix any. En tot cas, la imatge sempre m'ha semblat hipnòtica i reveladora. D'alguna manera, explica el seu moment. Com dirien en anglès, You may be cool, but you’ll never be Sharon Tate wearing a Bob Dylan 'Tarantula' tote bag cool.