Una nit de Halloween amb Dylan

París, 31 d'octubre de 2025. Aquesta data la recordaré tota la vida, perquè serà el primer cop que veuré Bob Dylan en directe durant la nit de Halloween (o la Castanyada, que és el mateix). Que la cita sigui a la Ciutat de la Llum, la fa encara més rodona. Sé que no ho farà, però marcar-se un "Autumn Leaves" o un "That Old Black Magic" aquesta nit seria un detallàs.

De castanyes, disfresses i pel·lícules de terror

Deixant de banda el fet objectiu que les arrels de la Castanyada i de Halloween són les mateixes en termes antropològics, trobo que el fet de menjar castanyes no és incompatible amb visionar una bona pel·lícula de terror o disfressar-se d'allò que a un li vingui de gust. En tot cas, i posats a caure en el maniqueïsme de cada any per aquestes dates, soc més partidari dels que opten per passar-s'ho bé en una nit com la d'ahir, que no pas d'aquells que hi veuen una altra oportunitat per fer gala de la seva presumpta superioritat moral.

"Halloween" (1978)

Jamie Lee Lee Curtis i Nick Castle en un fotograma de "Halloween".

Si una cosa bona ha tingut aquell despropòsit que va esdevenir ara fa un any "Halloween Ends" (2022), és el fet d'haver deixat en suspens –com a mínim, de moment- la franquícia de Michael Myers. Que aquesta temporada no s'hagi estrenat cap nova pel·lícula que contribueixi a banalitzar la nissaga Halloween i, en canvi, puguem dedicar-nos a passar revista a quatre dècades i mitja de sang, fetge i ensurts dels bons. Podríem seguir reivindicant "Halloween Kills" (2021), segon capítol de la trilogia dirigida per David Gordon Green –i un dels títols més recomanables de tota la nissaga, val a dir-, fins i tot la mai prou valorada "Halloween H20" (1998). Però em sembla avui un bon moment per tornar a l'arrel de tot plegat.

I aquesta arrel és "Halloween" (1978), el fundacional slasher concebut i dirigit per John Carpenter –de la mà amb Debra Hill- i protagonitzat per una aleshores desconeguda Jamie Lee Curtis que va debutar per la porta gran al panteó de les scream queens. El seu antagonista, Nick Castle darrere la icònica màscara d'un Michael Myers que va marcar un abans i un després en la història del cinema de terror, gènere del qual és a hores d'ara molt més que una icona –a l'escena on és desenmascarat, l'interpreta Tony Moran-. Entre els secundaris, el genial i sempre oportú Donald Pleasence, P.J. Soles, Nancy Loomis i els petits Brian Andrews i Kyle Richards. I aquella inquietant i hipnòtica banda sonora del mateix Carpenter –que també va fer escola-.

"Halloween" –coneguda a casa nostra com "La nit de Halloween"- és, amb permís de "The Texas Chain Saw Massacre" (1974), de Tobe Hooper, la mare de totes les pel·lícules d'assassins en sèrie que es dediquen a matar adolescents amb mètodes tan brutals com originals. Un barri residencial qualsevol d'una població qualsevol dels Estats Units –la fictícia localitat de Haddonfield, Illinois- com a marc de fons. Un entorn a priori segur que esdevé el pitjor dels inferns quan la que havia de ser una nit de festa esdevé una carnisseria. Les víctimes, una colla de teenagers gairebé prototípics. El botxí, un monstre de carn i os que d'alguna manera personifica els pitjors malsons –i les pitjors vergonyes- d'una societat que presumeix de ser perfecta però no ho és ni de bon tros.

Posteriors seqüeles van anar afinant el fil argumental, buscant motivacions a l'espiral de morts provocades per Michael Myers, també explicacions per a la seva aparent immortalitat –o com a mínim, la seva capacitat de refer-se de qualsevol cop, impacte de bala o fins i tot incineració-. Que si la germana, que si un antic culte pagà, que si no sé quina història paranormal... Detalls que ajuden a fer girar la roda, però en cap cas aporten res al producte original. El 1978, Myers matava pel simple fet de matar –i així ho va semblar entendre Gordon Green durant els dos primers capítols de la seva trilogia-. Sense donar explicacions ni demanar permís. Per això era tan aterrador. I per això sempre ve de gust retrobar-s'hi –amb l'original- en una nit com la d'avui.

Bon Halloween i bona Castanyada a tothom –que totes dues coses venen d'allà mateix i són perfectament compatibles-. Facin vostès el favor de fer bondat, i sobretot tanquin bé la porta.

"Halloween Ends" (2022)

Laurie Strode (Curtis) i Michael Myers en un fotograma de "Halloween Ends".

El millor de "Halloween Ends" (2022), enèsim capítol de la nissaga cinematogràfica de Michael Myers i tancament de la trilogia iniciada ara fa quatre anys amb "Halloween" (2018), és amb tota probabilitat la banda sonora. Un combinat de rock'n'roll primitiu, soul i punk rock que en el millor dels casos despertarà l'espectador de l'estat d'estupefacció que pot arribar a generar el visionat de la cinta en qüestió. Per contra, el pitjor de "Halloween Ends" és tota la resta, la pel·lícula en ella mateixa. Un despropòsit que no aconsegueix salvar ni la presència d'una Jamie Lee Curtis a qui sempre ve de gust veure a la gran pantalla, i que bé podria ser una ferma competidora de "Halloween: Resurrection" (2002) si féssim un rànquing dels films més desafortunats de tota la franquícia.

I això que les perspectives eren prou elevades. Si la citada "Halloween" presentava Myers en bona forma malgrat no assolir els nivells d'excel·lència que cal esperar d'un dels grans carnissers de la història del setè art, la segona part de la trilogia dirigida per David Gordon Green –"Halloween Kills" (2021)- directament feia un salt endavant, tornava a les essències més genuïnes de la nissaga i es perfilava com el capítol més notable des que John Carpenter engendrés la criatura amb la fundacional i canònica "Halloween" (1978). Tan altes eren les expectatives després de veure com Michael Myers per fi tornava a ser ell mateix al cap de tants anys, que igual de dura ha estat la caiguda al buit un cop visionada la seva seqüela.

El problema de "Halloween Ends" no és que el guió faci aigües per totes bandes –i no resolgui cap de les incògnites deixades a l'aire al final de "Halloween Kills"-, que també, sinó que a mida que van avançant els esdeveniments un té la sensació de no estar veient ni tan sols una pel·lícula de Halloween. Si un dels grans encerts de "Halloween Kills" havia estat posar Michael Myers –novament interpretat per James Jude Courtney i el veterà Nick Castle- al centre de la pel·lícula –apartant-ne fins i tot a Curtis-, un dels errors més inexplicables de "Halloween Ends" és justament haver fet el contrari. Prescindir de la figura central de la nissaga fins al punt que amb prou feina se l'arriba a veure, que les morts més notables del film –si és que n'hi ha alguna en una història tan previsible- ni tan sols les provoca ell, i que l'esperat duel final amb Laurie Strode (Curtis) arriba tard i té un gust certament descafeïnat.

El problema de "Halloween Ends" també és haver introduït un personatge tan prescindible i desubicat com aquest aprenent de Myers que és Corey Cunningham (Rohan Campbell). Un gir totalment innecessari al guió, i una comparació –la de Cunningham amb Myers- que resulta tan absurda com la de Darth Maul amb Darth Vader –no hi ha color, vaja-. Si aconsegueix alguna cosa, a banda de desesperar a qui hagi passat per caixa per poder veure Myers un cop més en acció, és accentuar la sensació de naufragi que embolcalla gairebé dues hores de metratge que no es fan llargues sinó eternes. Fins al punt que un acaba agraint el moment en què salten els títols de crèdit al ritme trepidant del "(Don't Fear) The Reaper" de Blue Öyster Cult –un dels plats forts de la citada banda sonora juntament amb The Cramps, Dead Kennedys i Jack & Jim-. Sí, una altra cosa bona de "Halloween Ends" és que, fent honor al seu títol, hi ha un moment en què per fi s'acaba.

Arribat aquest punt, no cal dir que "Halloween Ends" no seria la recomanació més idònia per a una vetllada com la d'avui. Vagin a veure-la si desitgen assistir al final d'una trilogia francament malaguanyada, però esperin-se a demà o a la setmana vinent. Per a una nit de Halloween com cal, tornin a l'original de 1978, a la seva primera seqüela –"Halloween II" (1981)-, a la mai prou reivindicada "Halloween H20" (1998) o, és clar, a Halloween 2018 i "Halloween Kills". Hi sortiran vostès guanyant, i en acabat podran donar-se el gustàs de fer sonar els Cramps a tot gas. Sigui com sigui, passin una bona nit de Halloween –o Castanyada, que una cosa no és incompatible amb l'altra-, i que Michael Myers els agafi fent bondat.

De Halloween i la globalització

Sortiu a sopar a restaurants italians, mexicans i japonesos. Escolteu música anglosaxona, llatinoamericana i afrocubana. Aneu a veure pel·lícules asiàtiques, franceses i escandinaves. Beveu whisky escocès i cervesa d'importació, i us feu gintònics amb la mateixa ginebra que Elisabet II es fotia per esmorzar. Però sobretot no fessiu cap festa de Halloween aquesta nit, que estarieu promovent la globalització.

"Halloween Kills": Michael Myers sempre torna

Myers recupera la seva millor forma a "Halloween Kills".

Michael Myers sempre torna. Durant més de quatre dècades i al llarg d'onze pel·lícules hem vist com se'l cremava, se l'atropellava, se li clavaven ganivets –o, en el seu defecte, altres objectes punxants- i fins i tot se'l decapitava. Però sempre ha acabat tornant, ja fos de la mà d'un cop d'efecte dels guionistes, o d'un d'aquests reboots amb què la indústria del setè art porta anys provant de compensar la seva sequera d'idees fresques. La flamant "Halloween Kills" (2021) és la segona part de l'enèsim reboot, també el capítol central d'una trilogia que preveu finalitzar l'any vinent. Però sobretot podria ser el punt més àlgid de la franquícia des del fundacional "Halloween" (1978) de John Carpenter.

Recapitulem. Ara fa tres anys, el propi Carpenter va exercir com a productor executiu de "Halloween" (2018), reboot de títol poc original, dirigit per David Gordon Green –tant ell com Carpenter repeteixen a "Halloween Kills"-, que sobre el paper prometia molt però a l'hora de la veritat acabava oferint més aviat poc. Tornava Jamie Lee Curtis al capdavant del repartiment –una jugada efectiva i un comodí, el de Curtis recuperant el personatge de Laurie Strode, que els responsables de la franquícia ja havien jugat amb resultats prou notables a la injustament oblidada "Halloween H20" (1998)-. S'ignoraven totes les continuïtats prèvies de la nissaga, inclosos els reveladors esdeveniments de "Halloween II" (1981). I es plantejava un nou i oportú cara a cara entre Myers i la seva víctima preferida –també una de les poques que se li han resistit-.

MATAR PER MATAR

El problema del Halloween de 2018 era que començava posant la directa però tot seguit es quedava a mig gas. Que Myers –parcialment interpretat pel veterà Nick Castle, que torna a repetir en aquesta ocasió- matava a tort i a dret i es manifestava més sanguinari que de costum, però ni amb aquestes s'arribava a tapar un guió excessivament linial i protocolari. La pel·lícula es deixava veure, i recuperava unes essències que s'havien perdut feia molt de temps, però quan apareixien els títols de crèdit un tenia la sensació d'haver-se quedat a mitges. Mancances que Gordon Green ha sabut corregir, i de quina manera, en una seqüela on Myers segueix matant com si no hi hagués demà, però ho fa amb aquella gràcia que sempre l'hauria d'haver caracteritzat, i sobretot en el marc d'un relat coral on, aquest cop sí, hi passen coses.

L'acció de "Halloween Kills" té lloc immediatament després dels fets narrats al Halloween de 2018, amb Laurie Strode recuperant-se de la seva topada amb un Myers que –oh, sorpresa- no havia acabat de morir en aquell soterrani. En realitat, Strode es passarà tota la pel·lícula recuperant-se en una habitació d'hospital. I és aquest fet, el de deixar literalment descansar a Jamie Lee Curtis, un dels encerts d'una pel·lícula que posa i referma Michael Myers al centre. Com si Gordon Green s'hagués adonat de cop i volta que l'estrella i reclam de la cartellera pot ser Curtis, però el protagonista de Halloween sempre ha estat i sempre serà Myers –hi hagi qui hi hagi sota la seva icònica màscara de blanc inexpressiu-.

I ara sí, el Myers de 2021 torna a recuperar les seves millors formes –que són les de 1978, ni més ni menys-. La personificació del mal en estat pur, un monstre que mata pel simple fet de matar, i que ho fa amb tot l'ofici que atorguen quatre dècades llargues amb un ganivet de cuina a la mà. No hi busquin cap altre motiu ni cap altra justificació. Aquí no hi trobaran rituals pagans, lligams familiars, germanes perdudes, infàncies traumàtiques ni cap altra alteració del producte original. Myers mata perquè sí, ha vingut a fer una carnisseria i ningú li ho impedirà perquè al capdavall les seves raons són el de menys. I a qui no li agradi, que se'n vagi a la sala del costat a veure l'última de Disney.

MYERS, COMÚ DENOMINADOR

Un altre al·licient de "Halloween Kills" són tot un seguit de subtrames que tenen la matança de 1978 com a punt de partida i Myers com a comú denominador. Cal destacar en aquest sentit el retorn de Kyle Richards com a Lindsey Wallace –la nena de la primera pel·lícula-, i l'entrada triomfal d'Anthony Michael Hall com a Tommy Doyle –el nen de la primera pel·lícula, interpretat aleshores per Brian Andrews-. Tot un encert, el fet d'haver convertit l'innocent Doyle en un genuí exemplar de white trash suburbial capaç d'agafar-se la llei per la mà quan li convé i de sortir a caçar els dolents armat amb un bat de beisbol quan se li creuen els cables.

En el fons, el personatge de Doyle pot arribar a ser molt més inquietant que el del propi Myers. Prototip del ciutadà responsable disposat a deixar-ho tot i a fer qualsevol barbaritat en nom de la llei i l'ordre, paradigmàtic perfil del votant tipus de tots els Trumps d'aquest món i ferm candidat a policia de balcó en cas de decretar-se un confinament domiciliari –la pel·lícula s'havia d'haver estrenat l'any passat, però es va endarrerir un any a causa de la pandèmia-. L'escena on una multitud enfurismada –i armada amb la més absoluta raó, com totes les multituds que actuen de forma irracional- perseguint desesperadament l'home equivocat, és un altre dels grans moments del film. I diu moltes coses d'aquesta societat nostra.

"Halloween Kills", doncs, no només es deixa veure sinó que rebat la idea –prèviament refermada pel "Halloween" de 2018- que ja s'havia dit tot allò que es podia dir en l'univers de Michael Myers. Ens trobem davant d'una pel·lícula on els reclams juguen a favor del guió i no a l'inrevés –és aquí on guanya per golejada a la seva predecessora-, que reclama terreny davant qualsevol de les seqüeles prèvies de la nissaga –inclòs un "Halloween II" que fins ara mai s'havia pogut posar en qüestió-, i que després d'una climàtica escena final on Myers es referma com un dels psycho killers més genuïns i essencials de la història del setè art, eleva les expectatives de cara al final de la trilogia. Michael Myers sempre torna. Però portava més de 40 anys sense fer-ho en tan bona forma.

I un cop dit això, bona nit de Halloween a tothom.

Anar a passar por

Una escena del túnel del terror de Milnotes a Corró d'Amunt.

En el fons ens agrada anar a passar por. De forma controlada, conscients que tot és una escenografia, alguns fins i tot fent-se els valents, però ens agrada anar a passar por. Ahir a la tarda vaig entrar al túnel del terror de la companyia de teatre Milnotes a les Antigues Escoles de Corró d'Amunt, a les Franqueses del Vallès. Emmarcat al calendari de Halloween i la Castanyada, un muntatge inspirat en la tradició mexicana del Día de Muertos, i tot i que hi vaig anar per motius laborals puc dir que m'ho vaig passar molt bé mentre m'empaitava una colla de mariatxis amb màscares esquelètiques, i una sinistra divinitat asteca em condemnava a passar a l'infern la resta de l'eternitat. Bona metàfora d'allò que m'esperava al sortir de la fantasia del túnel. La pura i dura realitat, ni més ni menys.

Una disfressa de Dracula

Aquest vespre, tornant cap a casa, m'he creuat amb un invididu que passejava el gos disfressat de Dracula, amb la mascareta abaixada i fumant-se una cigarreta. No sé què n'hauria arribat a pensar en altres temps, però avui m'ha alegrat molt poder constatar que encara queden persones com aquest senyor.

Haunted Garage - "Possession Park" (1991)

Hi va haver un temps, abans de la irrupció de les xarxes socials, les plataformes digitals i aquells algoritmes que són qualsevol cosa menys innocents, en què una de les millors maneres de descobrir música era anar-se'n directament a remenar cubetes de vinils i compactes, i deixar-se guiar per caràtules, noms de grups, títols de discos (o de cançons) o simplement fixar-se en el nom del productor o del segell que publicava l'obra en qüestió –ja saben: si això ho ha produït o publicat segons qui, ha de valer com a mínim una escolta-.

A Haunted Garage els vaig descobrir d'aquesta manera. Va ser en una Fira del Disc de fa molts anys –les que solia organitzar Jordi Tardà- on vaig localitzar, en una cubeta de vinils de saldo, una còpia del seu únic elapé, "Possession Park" (1991, Metal Blade). Em va cridar l'atenció la imatge de la caràtula, que il·lustrava un terrorífic parc d'atraccions al més pur estil dels vells còmics de sèrie b. També la fotografia de la contraportada, on els components del grup eren el centre d'una macabra escena amb altes dosis de sang i fetge. El vinil costava 300 de les antigues pessetes, un preu ridícul ja a finals de la dècada dels 90, i per descomptat no m'ho vaig pensar dos cops abans d'agenciar-me'l.

Haunted Garage era una banda de hard rock de Los Angeles encapçalada per Dukey Flyswatter, actor i guionista de culte en l'àmbit del cinema de terror de sèrie b, que feia les funcions de vocalista. Pel seu repertori hi desfilaven psicòpates, assassins en sèrie, zombis amb ganes de gresca, alienígenes diabòlics, dones molt fatals i altres criatures de la nit, sempre a ritme rock'n'roll amb corpulència metàl·lica i factura de garatge. A destacar una lectura terminal i per moments definitiva del "Psychotic Reaction" de Count Five.

En un moment en què internet encara no havia arribat a moltes llars i en què la informació sobre la música que s'escoltava solia buscar-se en primera instància als crèdits dels discos, llegir les lletres de les cançons podia resultar per a un adolescent aficionat a les pel·lícules de terror una experiència tan fascinant com llegir l'anunci on la banda convidava els oients a enviar les seves llistes de fantasies i fetitxes a un apartat de correus de la City of Angels. També als crèdits del disc, la banda prometia uns directes visualment impactants com a punt de trobada de surfistes, motoristes, criatures monstruoses i litres i més litres de sang.

Actiu entre 1985 i 1993, el grup es va reformar en diverses ocasions en anys posteriors. Des de 2013, una formació de Haunted Garage gira de forma esporàdica amb Flyswatter com a únic component original. Sigui com sigui, la d'avui és una bona nit per recuperar aquell artefacte tan terrorífic com entranyable que és "Possession Park". La meva recomanació per aquest Halloween.

Guitarra, baix i bateria - Programa 226

Mazoni - Foto Matilda Vidal.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Chaqueta de Chándal, Zesc, Mazoni i Sandré. Música a la gran pantalla amb Quentin Tarantino, Paul Revere & The Raiders, PJ Harvey i Jimmy Page. I una vampírica festa de Halloween de la mà de The Damned. Disponible en podcast.

An Evening of a Thousand Vampires

Dave Vanian, caracteritzat com a Nosferatu, a l'actuació d'aquest dilluns.

Els seus promotors havien plantejat l'esdeveniment com la més gran reunió de vampirs de la història del Regne Unit, i molt probablement es van quedar curts. El London Palladium va acollir el passat dilluns 28 An Evening of a Thousand Vampires, un esdeveniment musical teatralitzat on tothom, artistes i bona part del públic, va assistir caracteritzat com una d'aquestes criatures. L'eix central de tot plegat va ser un concert de The Damned reforçat visualment amb un espectacle de The Dok Haze Circus of Horrors i una impactant escenografia obra de la llegendària factoria Hammer. Per al record quedarà la imatge de Dave Vanian caracteritzat com a Nosferatu mentre la banda interpreta el "Bela Logosi's Dead" de Bauhaus abans de deixar pas al seu propi "Neat Neat Neat". Poden veure-ho a Youtube, i ara mateix no se m'acut millor manera de desitjar-los un bon Halloween, Castanyada o el que sigui que vostès tinguin previst celebrar aquesta nit.

"Halloween" (2018)

Michael Myers, 40 anys després.

A Michael Myers, un dels assassins en sèrie més icònics de la història del setè art, li agrada tornar a casa per Halloween. Hi va tornar ara fa exactament dues dècades, quan els propietaris de la franquícia de torn es van treure de la màniga l'efectiva "Halloween H20" (1998), una seqüela que ignorava tota la continuïtat prèvia de la nissaga -exceptuant les fundacionals "Halloween" (1978) i "Halloween II" (1981)- i recuperava Jamie Lee Curtis al capdavant del repartiment. I hi torna aquesta tardor amb una fórmula gairebé idèntica i amb Curtis novament a la pell de Laurie Strode. Dirigida per David Gordon Green amb el pare de la criatura, John Carpenter, com a productor executiu, "Halloween" (2018) -notin vostès que ningú s'ha trencat les banyes a l'hora de triar el títol- ignora fins i tot els reveladors esdeveniments narrats a "Halloween II" i es presenta per tant com una seqüela directa de la primera part de la sèrie.

Han passat 40 anys, tant a la vida real com a la ficció, des que Myers -encarnat en part del metratge per Nick Castle, qui ja li va donar vida el 1978- terroritzés la localitat de Haddonfield, Illinois. Strode ja no és aquella adolescent reservada que es deixava espantar fàcilment, sinó tota una dona carregada d'experiència vital -el mateix es podria dir de la pròpia Curtis- i disposada a enfrontar-se d'una vegada per totes amb el dimoni que l'ha turmentat durant tot aquest temps. El cara a cara en plena nit de Halloween és òbviament inevitable, però pel camí aniran apareixent tota una sèrie de personatges -a destacar la presència de Judy Greer i Andi Matichak com a filla i néta de la protagonista, respectivament- que poca cosa aporten a la sinopsi més enllà d'apunts contextuals.

El problema d'aquesta nova entrega, per molt que torni a les essències de la mà del mateix Carpenter, és que la cosa ja no pot donar gaire més de si. Que no per manifestar-se més sanguinari que de costum aconseguirà Michael Myers revalidar l'impacte i la tensió generats en la seva canònica primera encarnació. Que el personatge i les circumstàncies de Curtis poden resultar més coherents i creïbles a Halloween 2018 que no pas a H20 -l'experiència és un grau-, però va ser en aquest darrer títol on va dir tot el que li quedava per dir. I un cop dit això, que ningú s'emporti les mans al cap. Aquest nou "Halloween" es deixa veure, despertarà més d'un somriure a qualsevol seguidor veterà de la nissaga i per descomptat val molt més que la gran majoria de títols de la franquícia -incloses les dues parts del reboot dirigit per Rob Zombie-. Però qui vulgui gaudir d'una nit de Halloween cinèfila amb totes les conseqüències, millor que acudeixi al producte original o, en el seu defecte, a H20.

Robert Johnson - "Cross Road Blues" (1937)

Il·lustració: "27 (Twenty-Seven): Crossroad Blues" (Image Comics).

La seva lletra no conté cap referència diabòlica, ni tan sols s'hi relata cap mena de pacte o transacció amb el maligne, però "Cross Road Blues" és universalment considerada com la cançó on Robert Johnson relata la seva hipotètica trobada amb el diable en una cruïlla de camins -segons la llegenda, el bluesman hauria lliurat l'ànima a Satanàs a canvi de veure augmentades les seves habilitats com a guitarrista-. La peça en qüestió, enregistrada el mes de novembre de 1936 en un hotel de San Antonio, Texas, i publicada per Vocalion el maig de l'any següent, ha esdevingut amb el temps un dels pilars de la música blues. I el seu rerefons la converteix en boníssima candidata per a amenitzar una nit de Halloween com la d'avui. Encadenin-la amb la més explícita "Me and the Devil Blues" del mateix Johnson i passin una nit de por en el millor dels sentits.

The Cramps

Mentre encara hi ha qui s'obstina a mantenir viva aquella absurda polèmica entre el Halloween i la Castanyada, a un servidor li ve de gust aprofitar l'ocasió per a honrar una de les bandes més grans que mai ha donat el rock'n'roll. The Cramps, una aposta guanyadora per a un Halloween a tota castanya.

Castanyada vs. Halloween?

Misfits, la banda sonora ideal per a un Halloween 'a tota castanya'.

No he entès mai aquesta rivalitat insana entre Halloween i la Castanyada. D'acord, posats a triar em quedo amb Halloween perquè no m'agraden les castanyes ni els panellets. I perquè, al capdavall, per a mi Halloween consisteix en quedar amb bons amics, veure pel·lícules de terror de les que Hollywood ja no sap produir i escoltar discos d'Alice Cooper, Misfits, The Cure i Screaming Lord Sutch -tres activitats que poden venir de gust qualsevol dia de l'any, al marge de festivitats i dates assenyalades-. Però segueixo sense entendre la rivalitat que any rere any enfronta una tradició contra l'altra. Perquè totes dues tenen les mateixes arrels: la Castanyada és la vigília de Tots Sants, el Dia dels Morts o Samhain que en la tradició celta equivalia al final de l'any i que el cristianisme acabaria emmarcant al seu propi calendari tal i com també faria amb tantes altres tradicions d'origen pagà. Però sobretot perquè, explicacions antropològiques al marge, em sembla perfectament compatible el fet de visionar clàssics de la Hammer i la Universal -o l'escolta d'un disc de The Cramps- amb la ingesta de castanyes, moniatos i panellets -molt més saludables, per cert, que no pas les crispetes-. Dit això, celebrin vostès allò que més els vingui de gust però sobretot passin-s'ho molt bé aquesta nit.