"Together Through Life" - BOB DYLAN
(2009, Sony Music)
Avui és un dia assenyalat. Com tots els dies en què surten al carrer noves cançons de Bob Dylan. I és que la d'avui és la data oficial de sortida del 33è disc d'estudi del de Duluth. Un servidor va tenir la sort d'adquirir-lo fa dos dies en una simpàtica botiga de Londres (Rough Trade East) i en una edició limitada que inclou un dvd amb una entrevista i un cd amb un capítol del programa radiofònic que condueix el propi Dylan (la selecció musical va de Porter Wagoner als Rolling Stones, passant per Sister Rosetta Tharpe i Moon Mullican). Un luxe, sense cap mena de dubte.
Però deixem-nos de luxes i centrem-nos en el que realment importa: les noves cançons del mestre. Unes cançons que mantenen el to introspectiu i misteriós que havia marcat els tres darrers àlbums d'estudi de Dylan, però a la vegada es presenten despreocupades i amb ganes de festa. Bona part de la culpa la té la incorporació de David Hidalgo (Los Lobos) a l'acordió i a la guitarra, que atorga a l'àlbum un sabor fronterer que, d'entrada, resulta xocant. Potser és una declaració d'intencions. Potser després d'haver tancat una sòlida trilogia amb "Modern Times" (2006), Dylan ha decidit ara començar-ne una altra.
En qualsevol cas, i sense gosar aventurar-me en el futur d'algú tan imprevisible com constant, diré que les primeres escoltes de "Together Through Life" m'han donat com a impressió un disc petit en comparació amb la citada trilogia. Però és clar, qualsevol disc és petit al costat de tres gegants com "Time Out of Mind" (1997), "Love and Theft" (2001) i el citat "Modern Times". Especialment si tenim en compte que la nova obra arriba després d'aquest últim, un dels àlbums definitius d'una de les trajectòries definitives de la història de la música popular.
Vaja, que si "Modern Times" tenia claríssimament cinc estrelles, "Together Through Life" es queda amb quatre. I això no és precisament cap motiu de preocupació. I menys quan, mentre escric aquestes línies, sona pels meus altaveus la tornada d'"It's All Good". El títol de la cançó -que tanca oportunament el disc- ja és prou explícit. Si fa dos anys i mig Dylan firmava un dels discos definitoris de la present dècada i ens alertava de les dificultats del món modern, ara ens convida a relaxar-nos i gaudir de la festa. La seva festa.
Audio: "It's All Good" - Bob Dylan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada