THE ROLLING STONES
Estadi Lluís Companys, Barcelona
June 21, 2007
Photo: El Periódico de Catalunya
Amb un any de retard, però amb les piles ben carregades, es van presentar els Rolling Stones, ahir a la nit en un Estadi Olímpic per on estona abans havien passat Loquillo y Trogloditas i Biffy Clyro. Un estadi que seria testimoni de la gira més cara (i també la més rentable) de la història de la música. I també d'un dels muntatges més grans que s'han vist mai en aquest àmbit: una pantalla gegant i diverses plataformes envoltades de llum i pirotècnia, a més de les corresponents sorpreses (van fer falta més de 200 muntadors per deixar-lo a punt i més de 60 camions per transportar tot el material). I enmig de tot això, un pletòric Mick Jagger desafiant el pas del temps davant 50.000 ànimes rendides als seus peus, un Keith Richards fidel a la seva imatge i actitud de 'rock'n'roll gipsy', un Ron Wood tan imprevisible com de costum i un Charlie Watts que sembla buscar un segon pla inassolible per qui porta 45 anys marcant el ritme de la banda més poderosa del planeta. Tot això, sense oblidar uns actors secundaris de pes com l'explosiva corista Lisa Fischer, el sempre oportú Darryl Jones (baix) i els eterns Chuck Leavell (teclats) i Bobby Keys (saxofòn).
El concert va començar amb un "Start Me Up" que va deixar clara des d'un principi la tònica a seguir durant les dues hores següents: rock brut, però amb moltíssima classe. La classe d'un dels pocs monstres del rock d'estadi que pot sortir a l'escenari, amb parafernalia o sense, i sortir-ne amb el cap ben alt, amb la seguretat de no haver posat en dubte la seva llegenda, sinó d'haver-la reafirmat. "Let's Spend the Night Together" va precedir la primera de les dues mirades al material recent, un "Rough Justice" que deixa clar que Ses Satàniques Majestats encara són perfectament capaces de fer les coses bé a l'estudi quan s'ho proposen. Un retorn al passat amb "Rocks Off", la cèlebre cover d'"Aint' Too Proud to Beg", dels Temptations, i una nova mirada al present amb "Streets of Love" van conduir fins a un dels moments clau de la nit, un quilomètric i hipnòtic "Midnight Rambler" que va recuperar aquella sensació de perill que pocs han transmès i personificat tan bé com els Stones.
Un homenatge a una de les màximes influències stonianes, James Brown, amb "I'll Go Cray", va servir perquè Fischer lluís la seva potent veu de soul sister, tot desafiant al propi Jagger en un duet marcat per la intensitat. "Tumbling Dice" va tancar la primera part del set, que va culminar amb les presentacions dels membres de la banda per part del vocalista, que tot seguit va abandonar l'escenari per deixar el vell pirata Richards al comandament de la nau. I l'amic Keef, com sempre, va anar a la seva: ignorant que es trobava en un gran estadi, i actuant com si es trobés en un petit club ple de fum, va entonar unes brillants "You've Got the Silver" i "Wanna Hold You".
Seguidament va tornar Jagger, i amb ell l'espectacle de grans dimensions: la plataforma central de l'escenari es va desplaçar horitzontalment, a través d'un passadís i al ritme de "Miss You", fins al centre de l'estadi, on la banda va recordar els seus dies de club interpretant "Respectable" i "It's Only Rock'n'Roll". Van tancar aquest petit set amb "Honky Tonk Women", mentre la plataforma tornava al seu lloc i una gran llengua inflable es desplegava sobre l'escenari principal. Arribava el moment de baixar a l'infern. Un infern on no van faltar flames de grans proporcions, pirotècnia i un Jagger passejant-se com un sacerdot per les plataformes superiors de l'escenari. La banda sonora no podia ser altra que "Sympathy for the Devil", que va precedir a unes apoteòssiques "Jumpin' Jack Flash" i "Brown Sugar". Un únic bis, "Satisfaction", va posar punt i final a un dels concerts de l'any, amb un Jagger saltant i corrent de punta a punta de l'escenari mentre un servidor es feia una pregunta: "És possible que aquest tio faci 64 anys el mes que ve?". Van venir, van veure, van vèncer i, sobretot, van convèncer. Algú en dubtava?
Audio: "Midnight Rambler" - The Rolling Stones
Estadi Lluís Companys, Barcelona
June 21, 2007
Photo: El Periódico de Catalunya
Amb un any de retard, però amb les piles ben carregades, es van presentar els Rolling Stones, ahir a la nit en un Estadi Olímpic per on estona abans havien passat Loquillo y Trogloditas i Biffy Clyro. Un estadi que seria testimoni de la gira més cara (i també la més rentable) de la història de la música. I també d'un dels muntatges més grans que s'han vist mai en aquest àmbit: una pantalla gegant i diverses plataformes envoltades de llum i pirotècnia, a més de les corresponents sorpreses (van fer falta més de 200 muntadors per deixar-lo a punt i més de 60 camions per transportar tot el material). I enmig de tot això, un pletòric Mick Jagger desafiant el pas del temps davant 50.000 ànimes rendides als seus peus, un Keith Richards fidel a la seva imatge i actitud de 'rock'n'roll gipsy', un Ron Wood tan imprevisible com de costum i un Charlie Watts que sembla buscar un segon pla inassolible per qui porta 45 anys marcant el ritme de la banda més poderosa del planeta. Tot això, sense oblidar uns actors secundaris de pes com l'explosiva corista Lisa Fischer, el sempre oportú Darryl Jones (baix) i els eterns Chuck Leavell (teclats) i Bobby Keys (saxofòn).
El concert va començar amb un "Start Me Up" que va deixar clara des d'un principi la tònica a seguir durant les dues hores següents: rock brut, però amb moltíssima classe. La classe d'un dels pocs monstres del rock d'estadi que pot sortir a l'escenari, amb parafernalia o sense, i sortir-ne amb el cap ben alt, amb la seguretat de no haver posat en dubte la seva llegenda, sinó d'haver-la reafirmat. "Let's Spend the Night Together" va precedir la primera de les dues mirades al material recent, un "Rough Justice" que deixa clar que Ses Satàniques Majestats encara són perfectament capaces de fer les coses bé a l'estudi quan s'ho proposen. Un retorn al passat amb "Rocks Off", la cèlebre cover d'"Aint' Too Proud to Beg", dels Temptations, i una nova mirada al present amb "Streets of Love" van conduir fins a un dels moments clau de la nit, un quilomètric i hipnòtic "Midnight Rambler" que va recuperar aquella sensació de perill que pocs han transmès i personificat tan bé com els Stones.
Un homenatge a una de les màximes influències stonianes, James Brown, amb "I'll Go Cray", va servir perquè Fischer lluís la seva potent veu de soul sister, tot desafiant al propi Jagger en un duet marcat per la intensitat. "Tumbling Dice" va tancar la primera part del set, que va culminar amb les presentacions dels membres de la banda per part del vocalista, que tot seguit va abandonar l'escenari per deixar el vell pirata Richards al comandament de la nau. I l'amic Keef, com sempre, va anar a la seva: ignorant que es trobava en un gran estadi, i actuant com si es trobés en un petit club ple de fum, va entonar unes brillants "You've Got the Silver" i "Wanna Hold You".
Seguidament va tornar Jagger, i amb ell l'espectacle de grans dimensions: la plataforma central de l'escenari es va desplaçar horitzontalment, a través d'un passadís i al ritme de "Miss You", fins al centre de l'estadi, on la banda va recordar els seus dies de club interpretant "Respectable" i "It's Only Rock'n'Roll". Van tancar aquest petit set amb "Honky Tonk Women", mentre la plataforma tornava al seu lloc i una gran llengua inflable es desplegava sobre l'escenari principal. Arribava el moment de baixar a l'infern. Un infern on no van faltar flames de grans proporcions, pirotècnia i un Jagger passejant-se com un sacerdot per les plataformes superiors de l'escenari. La banda sonora no podia ser altra que "Sympathy for the Devil", que va precedir a unes apoteòssiques "Jumpin' Jack Flash" i "Brown Sugar". Un únic bis, "Satisfaction", va posar punt i final a un dels concerts de l'any, amb un Jagger saltant i corrent de punta a punta de l'escenari mentre un servidor es feia una pregunta: "És possible que aquest tio faci 64 anys el mes que ve?". Van venir, van veure, van vèncer i, sobretot, van convèncer. Algú en dubtava?
Audio: "Midnight Rambler" - The Rolling Stones
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada